Ves al contingut principal

Música, mestre!

Ahir vam anar a l'Auditori de Lleida a sentir la Simfònica del Vallès en el seu concert de Nadal de valsos i poques. Estàvem ben assegudes, a la tercera fila. Vam comptar almenys 60 abrics de pell ( i pèl ) en possessió de les seves propietàries, però només 3 nens ( de menys de 10 anys ) en tota la sala. Considerant que l'aforament és de 803 persones, no arriba ni a l'1% el nombre de nens que assistien al concert. Són vacances de Nadal, l'endemà és diumenge, i hi van els avis ? Ens ho va fer passar d'allò més bé : vam cridar, vam bufar xiulets i vam petar paperines de paper. I ens van regalar 4 bisos, amb la Marxa Radetzky de rigor per acabar. Crec que encara hi ha una visió poc moderna de la música clàssica, que comença per escoltar-ne a casa sense cap obligació de seure i fer escoltar dissertacions filosòfiques sobre l'obra, el compositor i el seu context històrico-musical, per acabar roncant com un beneit abans no comenci a sonar la música :(
Així passa el que passa : que els fenòmens musicals a la televisió és repeteixen com els bolets dolents en temporada de bolets, que tothom que canta a la dutxa es creu en l'obligació de demostrar al país les seves dots per al cant ( i la nu·la visió de vergonya, pròpia o aliena ) i que es venen com a xurros els CDs en què xicotets i xicotetes ensenyen a fer ploure a la Península i rodalies :)
Engegem la ràdio, donem la nostra opinió als fills i nebots sobre si la música que sona ens agrada o no; si és trista, alegre, ràpida o lenta ( tothom ho sap fer, crec jo ) i procurem recordar el nom del compositor, per si ens volem comprar l'obra. Quanta més varietat, millor, i així construïm un ventall d'opinions i gustos musicals que després ens farà agradar el Heavy, el Jazz, la Sardana i fins i tot alguna cosa del segle XII.

A casa, quan estem espessos, l'home ens posa Palestrina o Bach. I, misteriosament, la boira s'aclareix i el cor s'il·lumina. Els nens són adults germinant, tinguem vista i pensem que depèn d'ells el nostre futur ( i les nostres pensions )

Comentaris

  1. Cantireta! Tu sí que ets brillant. Ja veus quanta gent haurà escoltat Mozart que diuen que fa créixer la intel·ligència. Potser sí que és veritat, perquè... valga'm Déu quin món!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX