S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 31 de desembre de 2010

Carpe diem, 2011.



Algunes de les coses que toca fer per al 2011 :

1. millorar l'estat de l'anglès en la meva persona : cal que es volatilitzi així que surt de la meva boca.
2. fer l'amor amb més freqüència.
3. acabar-me els llibres que vaig dir que em farien més intel·ligent i menys pedant.
4. menjar alls i matar els vampirs que em xuclen la sang.
5. estalviar per fer-me una liposucció a l'hemisferi dret del meu cervell, i fer pagar hipoteca a les emocions desbocades.
6. dosificar l'oli, que greixa massa subtilment les meves neurones.
7. riure amb mi mateixa del que em passa a mi.
8. viatjar amb el desig de saber qui és el passatger i ralentitzar-ne voluntàriament el retorn.
9. matar l'estupidesa i els pollastres bullits que encara impregnen algunes pàgines de la meva llibreta.
10. escriure història, poesia, en aquest bloc, traduir.

GIRAR-ME , AMB LES COSTURES VISTES, SENSE CREMALLERA, AMB BOTONS DE NACRE, FETA DE COTÓ I DE VISCOSA.

Bon any, lectors, amics, admiradors, seguidors fervents de la cantireta i les seves facècies.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Dopamina i torrons

Bon passat Sant Esteve. O el que vindria a ser el mateix : bon final de cap de setmana sant. Entre el pujar a dalt ( Nadal )  i els canalons, la feinada serà que baixin de l'estómac, del cervell o de les parts menys nobles de l'anatomia, allà on el senyor Kellogg deia que s'hi acumulava la mala bava. Aquest és un temps excel·lent per la dopamina : una droga barata, sense camells ni revenda ni barris extravagants on calgui anar-hi a hores intempestives ( mentre es cou el tall a la planxa, mentre la rentadora fa una esbandida...) a acumular-ne a les meninges. S'aconsegueix un "subidón" amb una abraçada, uns petons de cargol Cum Laude amb aplaudiment i medalla, un somriure còmplice que duri més de 5 segons, un sopar a llocs amb castell entre la Noguera i la Conca de Barberà ( no penso donar més pistes ), una cançó romàntica amb entortolligament de falanges, una mirada entre mossegades que connecti amb la part annexa a la columna vertebral, allà per on passen els calfreds, les pessigolles i els pensaments més recurrents contra els parents més propers i l'anar a treballar. I un astorament amb bava inclosa mirant l'artífex de tanta dopamina. Vès que hi farem, la xocolata en els ratolins ha produït el mateix efecte. A mi, el cafè, la xocolata, els homes i la combinació sàvia de tots 3 em posen a mil.
Durant molt de temps he pensat que la malalta era jo, per tenir fantasies amb el menjar i la persona que em mira, com ho feia el Tom Jones en un llibre antològic que recomano del mateix títol, del qual n'és l'autor el Henry Fielding. I com més hi penso, la fantàstica sèrie del K33, Arròs covat, del Juanjo Saez, que ja feia aquestes tires surrealistes i trencadores sobre la franja d'edat entre els 30 i els 40, també broda la gastronomia de l'Ebre amb el protagonista i les seves aventures . Els símils entre el menjar i el sexe són llarguíssims d'enumerar. Servidora en fa servir uns quants a la seva poesia. Després diuen que la frontera entre l'amistat i la necessitat de contacte es desdibuixa al veure'm de prop...
Em permeto fer un homenatge a un poeta valencià que va quedar tocat per la malaltia. Es diu Robert L'Eixabegó, i és un mestre en poesia eròtica. Compreu, llogueu, mangueu el seu llibre "A cau de baix ventre". No us en penedireu. Havíem de fer grans coses en traduir-lo a l'anglès. Almenys l'efecte d'escalfor en les seccions meridionals del sexe contrari al meu va ser real i contrastat. Als USA un bon amic meu va dir que sort que era lluny, a l'altra banda del toll...
Visca la dopamina, i els torrons (de l'alçada que més us agradin).

divendres, 24 de desembre de 2010

Un Nadal anglès!



Bon Nadal:
1. per a la meva princesa, que balla Mika des del cor.
2. per al meu mariner i far en la nit, que parpelleja amb constància però no deixa que m'estavelli.
3. per als que llegiu el bloc i teniu la paciència de suportar-ho tot, a mi també.
4. per als amics i amigues ben estimats que sempre em teniu al cor i al pensament.
5. per a la meva família, que tants "clatellots" verbals em dóna perquè escolti les paraules i en faci un ús adequat i temporal.
6. per als meus alumnes i companys de feina, amb qui comparteixo l'aprendre i el des-aprendre de la vida i les seves circumstàncies.


Que el Nadal, a pesar de la boira i la humitat, no us corsequi ni els llavis per dir l'amor que sentiu ni les orelles per escoltar paraules sinceres. I que el 2011 ens retrobi més vells, més savis i més conscients de tot allò que ens envolta.
Us ho desitja de tot cor la vostra
"cantireta"

diumenge, 19 de desembre de 2010

De salutacions i comiats


Què té un "Hola"? Un pont entre el silenci i la primera mostra d'interès, un alè de vocals i una consonant lateral, una aproximació entre persones. El "Què tal?" no vol donar més detalls dels necessaris, car potser ens endinsaríem en un reguitzell de mals reals i imaginaris que no predisposen a seguir la conversa. En el "Com et trobes?" faria una llista de tots els adverbis relacionats amb estar amb tu. "Com et va tot?" : a empentes, a tomballons, a enyoraments forçats, amb el peu esquerre, amb la cafetera com a enemiga íntima, amb el marro per bandera, amb la sensació que sempre és de nit i vaig per carreteres secundàries poc transitades. " Com ha sigut la setmana?" : un pujar sense cua al Dragon Khan, un viatge al vespre per l'Estampida, una nit estrellada, un clavar-se al llit sense son, un ofec de cafè de dia i una immersió en til·la de nit, un llençar el mòbil al vàter, un ratllar la meva cançó preferida que tu encara no coneixes.
M'he d'acomiadar. Hi hauria d'haver força llum. Necessito saber que ets tu de qui m'allunyo. Se m'han acabat les paraules, he esgotat el doll de substantius i adjectius que et donen forma i qualitats, fins i tot els verbs que amb tant d'orgull domestico per acostar-me a tu volen tornar al seu cau humil i primigeni. Fora hi fa fred. Se m'han glaçat les teves vocals, les sibilants, les laterals. Em somrius i s'il·lumina la nit. Em fas un petó i ara sóc una cuca de llum. A casa obriré la caixa forta dels poemes excelsos, te'n faré un paquet i te l'enviaré. "Adéu".

dimecres, 15 de desembre de 2010

GRIS!


Ahir em vaig llevar amb el peu esquerre. De fet, físicament em vaig llevar amb tots dos peus alhora, tocant bé a terra per evitar desplaçaments accidentals amb l'estora i acabar veient el gres de l'habitació de més aprop del que cal. A l'obrir la finestra ho vaig veure clar : el dia estava núvol. El meu far en la boira no estava ni encès. No vaig fotre res de bo durant el matí, si considero estar-se a Internet llegint un cop i un altre un poema per algú a qui he deixat tocat de les neurones sentimentals, emprenyant el servidor del Gmail per comprovar si tenia correu d'entrada, intentar enviar un Symbaloo mentre pensava que feia tard per aquestes feines obligatòries del nostre departament i posant ordre amb un xiulet i una porra a la part emocional-okupa del meu cervell, amenaçant a qualsevol altre pensament que rebria una bufetada si gosava interrompre la línia discontínua que fins llavors havia dut el meu cap. Cap al migdia la cosa no es va solucionar : vam dinar a les 2 i 15 per un desajust entre el rellotge i les nostres necessitats fisiològiques. La paella ens va ensenyar el camí del greixos i la televisió ens va mostrar la imatge a qui últimament venerem : el Homer Simpson.
I va arribar l'hora de treballar. Un examen en què els comentaris més sentits van ser "Avui?? No era dijous??", i 3 persones "missing", una amb mal de panxa molt sospitós. A més de tenir 2 persones més fent un altre examen dins de l'examen, talment semblàvem nines russes. No vaig fer el descans, no vaig fer ni un pipi, em vaig comprar un cafè aigualit que em va tornar a la realitat amb un cop baix als budells i vaig tornar a emprenyar el Gmail, buscant com un mariner ofegant-se aquell a qui he "tocat" per reclamar la seva atenció i guarir-lo amb les meves paraules i presència. Una entrevista molt surrealista sobre la realitat de l'alumne en el seu país, i l'altra amb un xicot molt eixerit sobre la necessitat de fer alguna cosa amb la vida o la feina , ja sabeu, em transportà a la següent hora de classe, que dura 2 hores i en les quals arreglo el món, apujo l'autoestima dels meus alumnes, me n'acomiado, tiro floretes o margarides enverinades als que em perjudiquen, més encara si pot ser, la bilis, i procuro que no espatllin més la nostra llengua, aquesta en la qual escric.
Algú ens havia fotut una estufa, algú es queixa sobre els papers descontrolats i amuntegats, sobre la vida i el futur i el passat, sobre organitzar-se i organitzar les classes ( passives, actives, socials, les castes...) i els meus exàmens eren damunt de la taula, i els dossiers, i els treballs que justifiquen marxar de casa per trobar-se a un mateix fent el mateix de sempre : preguntar-se si aquest és el camí correcte que hauria de prendre.
I potser no hi haurà sopar a Montsonís el divendres. Tant de gris per això. Vaig marxar de l'escola amb el cor petit i el cotxe glaçat. I vam sopar pizza amb el House il·luminant la nostra irònica, surrealista, desarmònica vida. Del gris al fos en negre humor.
PD. He promès que sabria esperar una resposta, al mariner. No puc fer-me a la mar a les fosques...

dilluns, 13 de desembre de 2010

Erotisme als 40



Sortir amb algú que t'agrada és molt perillós. Per vàries raons, el perill cau en ambdues parts : la de la dona, que rescata de l'armari el model de femella que ja havia guardat des d'abans de tenir els fills; i el de l'home, que dubta del seu encant, i o bé es muda massa i sembla que vagi a un bateig, o sembla que estigui a punt d'arreglar un prestatge amb la Black'n'Decker. I tot i així, ens posem perfum i accentuem la nostra fisiologia femenina amb els pantalons que diuen que tenim un darrere ( a més de tenir davant i passat ) i un davant que no desmereix la part superior del nostre cos, que comença sota el front i acaba just damunt dels pits.( Psst...sóc aquí dalt, xato.) Les papallones de la panxa es reuneixen a milers fins semblar que tenim nàusees, però no, són els nervis de quan anem al ginecòleg, al dentista, a veure la tutora del fill, de quan les Opos... Són uns nervis potents, esplèndids, sexuals, que atrauen a tothom que ens mira i diuen de nosaltres les frases més valentes. Llavors, quan ja s'ha produït l'encontre i la salutació, quan els ulls s'han compromès amb els altres ulls i s'han entossudit a no deixar-se de mirar en tota la nit, llavors entrem en un lloc on la mirada ja no és necessària i ens parlem a cau d'orella, repenjats en el braç i en la cuixa de l'altre, i desitgem amb fervor religiós que la música duri una estona més i que els diàlegs escalfin, si pot ser encara més, la rialla al nostre abast.
Al restaurant, on tots som visibles i tots anem disfressats per ser admirats o criticats o assenyalats amb el cap i/o el dit, perdem la màgia. Deixem els ulls i ens concentrem en tota la cara, els llavis, el color dels ulls, la barra tan masculina, i ara toca pervertir el company amb la paraula justa i encertada, " no és el que et dic sinó el que t'estic dient sense dir-t'ho ", "què t'apeteix", val més que no ho sàpiguis i segur que a hores d'ara ja ho saps. Ell s'agafa el seu propi braç dret amb força, com si s'estés salvant d'un naufragi. És el teu braç que vol tocar, no ho notes ?
Et convido a un cafè, m'agrada la jaqueta, el tacte dels teus dits, la teva boca, els teus ulls de son. Et guardo dins dels llavis, fent ressonar el teu nom en tots els meus racons.
I em dius adéu mentre em somrius.

dissabte, 11 de desembre de 2010


 Per raons personals i de qualitat, he tret el poema que alguns vau llegir fa poc en aquest bloc. Si ho penjo tot, no podré publicar-ho en paper. Però us deixo amb un poema encara millor, de l'Amadeu Vidal i Bonafont ( Barcelona, 1973 )

DISTÀNCIA LLIURE

Ara corro la cursa de la pols dels records.

Sóc líder. Tinc grumolls d’infantesa a les cames.
Tinc sang coagulada al cor ple de llegendes.
Tinc el cervell perdut
dins el cos infinit. Salto tanques de boira.
Imagino els teus ulls,
imants, udols d’enyor. Supero mars de núvols.
Sembro perfums de rosa
al fons dels oceans. Imagino el teu cos.
Imagino els teus pits,
la pluja que contenen, la sensualitat
d’un interrogatori secret entre tu i jo,
despullats, tremolosos
per a parlar de sexe
amb els músculs desperts i els rellotges en flames.

Ara corro la cursa de la pols de l’amor.
Lentament creix l’incendi que no devasta res.
La pell roman intacta.
Imagino el teu cos mentre corro concèntric
per l’estadi del temps,
per la nostra llegenda que cap déu no preveu.

I sempre arribo a tu. I sempre vinc de tu.
T’estimo. Salvo les hores condemnades a mort.

El silenci és vida

Una botiga que ven silenci / A shop that sells peace. 
D'un poema de Kunwar Narai


Ven silenci al barri.
La seva botiga
d'altaveus
és just al costat de casa.
Li pago cent rupies al mes
perquè apagui els altaveus
dues hores abans de l'alba.
Sap que sóc
una d'aquestes persones dissortades
que no pot viure
sense silenci!
Sap que
en els dies que vindran
el silenci serà fins i tot més escàs
que l'aigua i l'aire nets.
Sap que
l'era de les revolucions s'ha acabat
i que per omplir l'estómac
ha de vendre
silenci.
Li estic agraït.
En un país com l'Índia
on els preus estan pels núvols
cent rupies al mes
per unes hores de silenci
no és car.

Traduït de l'anglès per Lis Costa

A shop that sells peace

He sells peace in the neighbourhood.
His shop
of loudspeakers
is right next to my house.
I pay him a hundred rupees a month
for not playing the loudspeaker
two hours before sunrise.
He knows that I am
one of those unfortunate people
who cannot live
without peace!
He knows
that in the days to come
peace will be even scarcer
than clean water and clean air.
He knows that
the age of revolutions is over
and in order to fill his stomach
he must sell
peace.
I am grateful to him.
In a country like India
where prices have skyrocketed
a hundred rupees a month
for two hours of peace
is not expensive.

Traduït de l'hindi per Alok Bhalla
 






dijous, 9 de desembre de 2010

Ovulacions del 1r trimestre



Bon dia, encara que no hàgiu anat a dormir encara. Demà tinc un examen, cosa que vol dir que jo poso el paper i els meus alumnes les neurones. De vegades va a l'inrevés, ja us ho diré. Sembla que encara no se creuen que vaig aprovar les Opos sense anar fumada o ensenyar l'escot a ningú. És el que té ser original i a més ser profe. Bé, a lo que anava. Divendres toca ovular. Pel que fa a aquest divendres no és difícil, perquè hom ja sap com va la cosa : si vénen, i a més no toquen els pebrots o carbassons, se'ls considera aptes. Ep! L'aptitud va per camins ben enrevessats : hom sempre aprén a escriure i a llegir, i tot i així, i malgrat la meva bona disposició per fer que les meves alumnes aprenguin, sempre som 4 i el cabo ( o la sergent, com més us plagui ). Pel que fa a la setmana que ve, prepareu bosses de sang A negatiu, perquè he de posar notes numèriques. O sigui, que treure un 2 no és lo mateix que treure un 3. Que, pel que ve al cas és igual estar suspès que molt suspès, no en tens ni idea i et fas un embolic amb les passives, lo Cervantes i les subordinades adjectives. Sí, ara em direu que és culpa meva, per anar pel món explicant totes aquestes cosotes, que fins ara no sabíem què eren, i goita, lo bé que ens ha anat sense saber-ne re. És veritat, ja ens ho deia el traspassat Mag-arall, que calia excel·lir en l'ensenyament, que no educació. Aixòs és que alguns no tenen, educasió. Ni saludar pel carrer.
I la setmana que ve, llibretes, apunts, dossiers, treballs (2) per persona, notes, exàmens, i sobretot, restrenyiment. I pipes. Me dóna per menjar pipes i xocolata quan ovulo. També em podria donar per tocar els pebrots, però m'aconformo amb tocar les carxofes del Caprabo.
Per sort, divendres ( gloriós dia, caldria que també fos festiu! ) torno a les altituds en anglès. I no sabeu quin deler hi tinc, que arribi l'hora en què el meu cavaller m'espera per fer mig camí plegats. No tinc edat per ser princesa a punt per les desposalles, però se troba un cert estímul ( poseu-lo on vulgueu...) en què t'esperin i hom s'arregli per l'ocasió. Encara tinc esperances que la visió de la meva persona provoqui emocions físiques evidents en les pupil·les i la coloració de la pell de la cara. El poder de l'altre sexe ( el sexe, vaja ) és tan poderós!
S'ha acabat la Fira dels Artesans a la capital de l'Urgell. Com sempre, m'he comprat arracades. Dos parells, i un anell. D'un parell us he de dir que l'artesana que les fa tenia les coses més boniques que s'han fet amb pedres i plata en aquesta fira. D'aquí a 2 setmanes us penjaré l'enllaç al seu web. Se diu Montse Boté. M'he firat unes arracades fetes amb ammonites, que són cargols fòssils. WOW! Sí, xatos, la cantireta va forta. Lo proper, dinosaures!!
I m'agradaria que diguéssiu si us ha agradat la carxofa romàntica de l'altre dia...

dimecres, 8 de desembre de 2010

Wisława Szymborska i les cebes



La visió de la ceba, perfecta, sempre sensata, sempre original i mai copiada, de la gran Nobel, que és mestra en posar paraules noves a pensaments i situacions velles, com si tot s'acabés d'estrenar ara mateix.


The Onion

the onion, now that's something else

its innards don't exist

nothing but pure onionhood

fills this devout onionist

oniony on the inside

onionesque it appears

it follows its own daimonion

without our human tears



our skin is just a coverup

for the land where none dare to go

an internal inferno

the anathema of anatomy

in an onion there's only onion

from its top to it's toe

onionymous monomania

unanimous omninudity



at peace, at peace

internally at rest

inside it, there's a smaller one

of undiminished worth

the second holds a third one

the third contains a fourth

a centripetal fugue

polypony compressed



nature's rotundest tummy

its greatest success story

the onion drapes itself in it's

own aureoles of glory

we hold veins, nerves, and fat

secretions' secret sections

not for us such idiotic

onionoid perfections


(Translated by Stanislaw Baranczak and Clare Cavanagh )
 
"Hom ens ha negat
la idiotesa de la perfecció."
Quanta raó...

Carxofes...poètiques!



ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".
Verdú, 8 de desembre de 2010
,

dilluns, 6 de desembre de 2010

Venus al vespre

A aquesta hora ningú està llegint blocs de la segarra-tocant-a-l'urgell. Però jo escric. He anat a passeig a un quart de deu, entre el constipat i l'anglès el meu cervell s'estava tornant boig. M'hagués fet més profit una bona pinta de Guinness, però només teníem te verd. Després del te m'he dit que apa-siau-fins-després a la família. I tris-tras, he acabat aturant-me al turó oposat al poble, allà on el silenci és més pregon i els llums més visibles. En la distància he vist els molins de vent, que lluentejaven sincrònics. Semblaven ràfegues de neurones. I dalt de tot, emparat pels núvols, Venus.

Traço una vertical cap
a la part més fosca del meu
cos, aquella en què tots
els angles són tancats.

Escolto la Suzanne Ciani, la cançó que us vaig posar fa uns dies. Recordo la traducció de la Carol Ann Duffy, perquè amb els silencis entre versos i les paraules senzilles copsa la tragèdia d'un regal com aquell. La gran Wislawa Szymborska també va escriure sobre una ceba. Potser és la nostra biologia, la de la dona, de capes uniformes que envolten el significat ( absurd ) de la vida i l'amor.

Gràcies, seguidors del meu bloc. Ser poeta en temps de crisi requereix estar boig. I jo n'estic força, ja sabeu perquè. Aviat, el poema sobre una carxofa com a regal d'amor.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Carol Ann Duffy---Traducció

TARGETA ( del poema de Carol Ann Duffy, "Valentine" )

 No una rosa o un cor setinat.

Et dono una ceba.
És una lluna embolicada
en paper marró.
Promet llum
com despullar-se amorosament.

Té.
Et cegarà amb llàgrimes,
com un amant.
Farà del teu reflex
una foto sacsejada pel dolor.

Intento ser veraç.
No és una targeta bonica o un dibuix fet amb petons.

Et dono una ceba.
El seu petó ferotge romandrà als teus llavis,
possessiu i fidel
igual que nosaltres,
mentre existim.

Pren-la.
Els seus rínxols de platí s'emmotllen com un anell de matrimoni,
si vols.

Letal.
El seu perfum no abandonarà els teus dits,
ni el teu ganivet.


Traducció de Montserrat Aloy Roca

Verdú, 1 de desembre de 2010

Carol Ann Duffy



Valentine by Carol Ann Duffy
Not a red rose or a satin heart.

I give you an onion.
It is a moon wrapped in brown paper.
It promises light
like the careful undressing of love.

Here.
It will blind you with tears
like a lover.
It will make your reflection
a wobbling photo of grief.

I am trying to be truthful.

Not a cute card or a kissogram.

I give you an onion.
Its fierce kiss will stay on your lips,
possessive and faithful
as we are,
for as long as we are.

Take it.
Its platinum loops shrink to a wedding-ring,
if you like.

Lethal.
Its scent will cling to your fingers,
cling to your knife.

dijous, 25 de novembre de 2010

Suzanne Ciani



És una cançó meravellosa. Regaleu-vos els "Pianissimo" o "Pianissimo II". No us en penedireu.


THROUGH LOVE
THROUGH LOVE all that is bitter will be
      sweet.
Through Love all that is copper will be
      gold.
Through Love all dregs will turn to purest wine.
Through Love all pain will turn to
      medicine.
Through Love the dead will all become
      alive.
Through Love the king will turn into a slave!

Jalaluddin Rumi, Mevlàna

dilluns, 22 de novembre de 2010

134...

 parells d'arracades, i uns 25 collarets.
 Jo sí que sóc una arracada! S'accepten idees per regalar... aquí per exemple!! Bona setmana!

diumenge, 21 de novembre de 2010

Demà és dilluns... no tingueu por.


Xbox Lips Lily Allen "The Fear" music video from FIELD on Vimeo.

Lily Allen - The Fear Lyrics
I want to be rich and I want lots of money
I don’t care about clever I don’t care about funny
I want loads of clothes and f***loads of diamonds
I heard people die while they are trying to find them
I’ll take my clothes off and it will be shameless
‘Cuz everyone knows that’s how you get famous
I’ll look at the sun and I’ll look in the mirror
I’m on the right track yeah I’m on to a winner
Chorus
I don’t know what’s right and what’s real anymore
I don’t know how I’m meant to feel anymore
When we think it will all become clear
‘Cuz I’m being taken over by The Fear
Life’s about film stars and less about mothers
It’s all about fast cars and passing each other
But it doesn’t matter cause I’m packing plastic
and that’s what makes my life so f***ing fantastic
And I am a weapon of massive consumption
and its not my fault it’s how I’m program to function
I’ll look at the sun and I’ll look in the mirror
I’m on the right track yeah I’m on to a winner
Chorus
I don’t know what’s right and what’s real anymore
I don’t know how I’m meant to feel anymore
When we think it will all become clear
‘Cuz I’m being taken over by The Fear
Bridge
Forget about guns and forget ammunition
Cause I’m killing them all on my own little mission
Now I’m not a saint but I’m not a sinner
Now everything is cool as long as I’m getting thinner
Chorus
I don’t know what’s right and what’s real anymore
I don’t know how I’m meant to feel anymore
When we think it will all become clear
‘Cause I’m being taken over by fear

dissabte, 20 de novembre de 2010

Coses que fer ( a la capital ) un 20-N



1. Pensar que estem en democràcia, a pesar de que alguns Ciutadans no ho volen.

3. Ajustar-se el cinturó fins que et surtin els pulmons per les orelles.
4. No mirar-se els ponts amb aigua trasbalsada, per si de cas.
5. Entrar i sortir de les botigues per entrar en calor.
6. Mirar-se amb afecte els bitllets de 50€ que encara tingueu a les butxaques.
7. Suplicar a Sant Miquel de la Bufetada que no ens re-toquin més el sou els de la Casa Gran.
8. Escalfar-se amb la visió posterior i frontal d'alguns mascles, si se deixen, o d'estranquis, i no anar-se'n corrents a l'iclésia a resar, caratsus!!
9. Pensar que val més una Aretha Franklin a la teva vida que moltes Lady Caca.
10. Desitjar que arribi el 26-N ( sense comentaris )
11. Oblidar la paga extra del Nadal, que mai va ser dobla ( ni gruixuda ).
2. Escoltar l'Ella Fitzgerald i posar-li una espelma perquè ens conservi la veu!

dijous, 18 de novembre de 2010

Desig i gramàtica




SOLO EL AMOR




Cuando el amor es gesto del amor y queda

vacío un signo solo.

Cuando está el leño en el hogar,

mas no la llama viva.

Cuando es el rito más que el hombre.

Cuando acaso empezamos

a repetir palabras que no pueden

conjurar lo perdido.

Cuando tú y yo estamos frente a frente

y una extensión desierta nos separa.

Cuando la noche cae.

Cuando nos damos

desesperadamente a la esperanza

de que solo el amor

abra tus labios a la luz del día.



José Ángel Valente

Evidentment no cal afegir res més.

Un dia espés el d'avui : obres, passives, actives, reflexives, recíproques, transitives, intransitives. Copulatives. Literatura i mites, Zeus a dalt de l'Olimp, espessiment en geografia, esverament hormonal pensant en cossos perfectes no pas a l'abast de la mà, sirenes mal proporcionades. Irlanda i Islàndia, volcans en erupció, refredats i maldeventre, enveja de la Pe per tenir el Mathew a tiro i casar-se amb el lleig, primer dia al gimnàs, agulletes a les cames, cossos perfectes, hormones espatllades, el·líptica, somnis humits. L'acabo amb enciam i codony. L'amarg i el dolç a la gola. Igual que el desig.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Sóc jo, però en veu poètica

Per a tots els homes de la meva vida, els que diuen "tens on agafar-se".


For the One Man Who Likes My Thighs

There was the expensive cream from France
that promised the dimples would vanish
if applied nightly to the problem spots.
Then, when that didn't work, Kiko, the masseuse
at Profile Health Spa, dug her thumbs
deep into my flesh as she explained
in quasi-scientific terms that her rough hands
could break up the toughest globules of cellulite.
I screamed, then bruised over, but nothing
else happened. When they healed, my legs still looked
like tapioca pudding. There was the rolling pin method
I tried as far back as seventh grade,
kneading my lumpy legs as though I was making bread.
Cottage Cheese Knees, Thunder Thighs --
I heard it all -- under the guise of teasing,
under the leaky umbrella mistaken for affection.
I learned to choose long dresses
and dark woolen tights, clam diggers instead of short-shorts,
and, when I could get away with it, skirted bathing suits.
The nutritionist said that maybe Royal Jelly tablets
would break up the fat. I drank eight glasses
of water everyday for a month. I ate nothing
but steak for a week. I had to take everyone's advice,
fearing that if I didn't, my thighs
would truly be all my own fault. Liposuction
cost too much. The foil sweat-it-out
shorts advertised in the back of Redbook
didn't work. Swimming, walking in place, leg lifts.
It's embarrassing, especially being a feminist.
I wondered if Andrea Dworkin had stopped worrying,
and how. If Gloria Steinem does aerobics,
claiming it's just for her own enjoyment.
Then I read in a self-help book:
if you learn to appreciate your thighs, they'll appreciate
you back. Though it wasn't romance at first sight,
I did try to thank my legs for carrying me up nine flights
the day when the elevator at work was out;
for their quick sprint that propelled me
through the closing doors of the subway
so that I wouldn't be late for a movie;
for supporting my nieces who straddled, one
on each thigh, their heads burrowing deep into my lap.
I think, in fact, that it was at that moment
of being an aunt I forgot for an instant
about my thigh dilemma and began, more fully,
as they say, enjoying my life. So when it happened later
that I fell in love, and as a bonus,
the man said he liked my thighs, I shouldn't have been
so thoroughly surprised. At first I was sure I'd misheard --
that he liked my eyes, that he had heard someone else sigh,
or that maybe he was having a craving for french fries.
And it wasn't very easy to nonchalantly say oh, thanks
after I'd made him repeat. I kept asking
if he was sure, then waiting for a punch
line of some mean-spirited thigh-related joke.
I ran my fingers over his calf, brown and firm,
with beautiful muscles waving down the back.
It made no sense the way love makes no sense.
Then it made all the sense in the world.


Denise Duhamel

dissabte, 6 de novembre de 2010

Pap massa ple de papa

L'altre dia els meus alumnes van aprendre a fer instàncies. En una, de molt ben pensada perquè la parella que les redacta s'avé molt ( no són parella sentimental, ep! ), es queixa de la supressió de contenidors i papereres durant la visita del Papa. Demanen que les tornin a posar allà on eren i que el papa ens visiti d'aquí a 100 anys, per recuperar-nos de tant catolicisme. Es nota un cert anticlericalisme entre els meus alumnes, una tensió cap a la paraula "Zapatero" i un regust sarcàstic per quan volem arreglar el país i se'ns acaba la classe. El senyor Ratzinger no només fa cara de Gollum ( veieu "El senyor dels anells" ) sinó que se'm posa la pell de gallina vella quan somriu. No és una rialla beatífica, precisament. La qual cosa em recorda que aviat la xiqueta ens farà la confirmació i jo amb aquests posats pro-budistes... Des que vaig abandonar les monges no he tornat a creure que el catolicisme es nodreix de paraules pomposes que ningú no sap què carai volen dir. Ni l'actitud d'alguns que porten el coll blanc ( les cigonyes en són excloses,d'aquesta afirmació ) predisposa a veure'ls com a benefactors de la societat, de les criatures o dels sentiments i comportaments menys nobles. Com que us parlo des de l'experiència, bisbes i capellans m'agraden menys que la sopa amb tel de quan era petita, els llençols humits al llit o els petons amb llengua però amb poca traça. Sóc poc glamurosa, què hi farem. Especialment des que un conegut esdevindrà mà rigorosa des de Solsona. És el més jove de la seva espècie, i em sembla que el veuré de prop quan la xiqueta ens confirmi que la presència de l'esprit  l'ha omplert ( no em pregunteu de què ni on ). M'agrada molt més l'esperit i l'aspror de les garrigues, que m'olia amb delectació, nocturnitat i anglofília...

"Things could be heaven but this feels like hell/
So hold your head high cause you know I'd die
For better days"
 És el que dirien els Gun en ocasions com aquesta... : "Les coses podrien ser celestials però això és un infern, tingues el cap ben alt perquè saps que em deleixo per dies millors."

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Snow Patrol



Per al meu TomTom particular, i per a mi, que m'ho mereixo, i per la meva tata afegida.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

John Rutter

John Rutter és el compositor d'aquesta cançó. Delicat i alhora potent, com tot allò que arriba a l'ànima i es dispara des de l'emoció.

http://www.youtube.com/watch?v=1_PVthK3Azo&feature=related

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Tina Turner


Una versió de "Missing you" del John Waite, que la Tina broda amb aquella energia i elegància que la caracteritza.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

School of Seven Bells



Aquí teniu una ressenya sobre qui són i què fan aquest grup tan innovador, que servidora va trobar al web vente-privee del qual n'és subscriptora. A més de moda, també et pots assabentar del que es cou en música arreu del món. Per desgràcia us n'heu de fer subscriptors, però encara que no hi compreu res, el web és molt bonic i està molt treballat. És el que té ser una multinacional que ven arreu. Ah! I també hi ha marques per als molt rics, que potser és el vostre cas....

Dissabte un altre cop

Hola als seguidors, futurs i presents!
Perquè em preocupo per si em segueixen, si amb la blocosfera l'únic que perdré és la vista ( poca, ja que tinc 10 diòptries a l'ull esquerre...) i el poc seny que em queda? De tota manera, me sembla que el reialme del pollastre bullit té seu a Tàrrega, ja que els seus súbdits hi vénen tot sovint, a estudiar o comprar o quedar-s'hi! Espero que no siguin de Transilvània, ja vaig provar els seus ullals, ara ja fa un temps, i per poc no m'envien a fer-me un trasplantament de còrnia, fetge i budells. Ai, què malament se passa vora un vampir... Potser hauria d'anar a veure la peli aquella, a fer-me una neteja personal d'aura i mals rotllos... En la foscor puc trobar el príncep
d'ídem, sobretot si s'asseu amb mi a la fila del darrere... Perquè el mal és tan atractiu, i en canvi la visió del Papa me produeix urticària i ganes de fer zàping? Tindrà alguna cosa a veure el fet que la bondat no necessàriament ha d'estar relacionada amb l'església catòlica?

Els The Cure tot ho curen, ja ho veieu... Apa, aquest vídeo està dedicat al meu Sant, que torna de la vagança italiana demà al vespre.
 No penseu gaire, no va bé per la salut!

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Marlango i vi

Aquest cap de setmana es produeix la invasió de cossos famolencs i assedegats per trobar vi bo a bon preu i silenci relatiu. Nosaltres trobarem a faltar el nostre Sant Patró de casa, que se n'ha anat a reviure un viatge de fa 20 anys enrere amb els mateixos que el van fer llavors. Sí, la nostàlgia és perillosa més enllà dels 40, què hi farem, però si es té humor val la pena tornar-hi, tot i el mal costum de la memòria de canviar les cares i posar els mobles en llocs diferents. Va a Pisa i Florència, i torna a Tarquinia. L'envejo, la bellesa concentrada que veuran els seus ulls l'acompanyarà durant molt de temps.
Mentre escolto el sublim "Life in the Treehouse" dels Marlango, amb la Leonor Watling i els seus acompanyants. No us perdeu "I carry you". T'emociona des del començament.
Un brindis des de casa per vosaltres, viatgers incansables pels paratges inconstants de la memòria.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Mary Black canta com els àngels

Per ara, quan es treballa, que cal estar atent als pericos, al cafè, a l'alè de vida.

Magnífica cantant irlandesa, comparable a la gran Sinéad O'Connor.  Aquí us deixo la lletra per si voleu anar-vos-la aprenent i millorar el vostre anglès. Té un final tràgic, la cançó.

SHE MOVED THROUGH THE FAIR

My young love said to me,
My mother won't mind
And my father won't slight you
For your lack of kind"
And she laid her hand on me
And this she did say:
It will not be long, love,
Till our wedding day"

As she stepped away from me
And she moved through the fair
And fondly I watched her
Move here and move there
And then she turned homeward
With one star awake
Like the swan in the evening
Moves over the lake

The people were saying,
No two e'er were wed
But one had a sorrow
That never was said
And I smiled as she passed
With her goods and her gear,
And that was the last
That I saw of my dear.

Last night she came to me,
My dead love came in
So softly she came
That her feet made no din
As she laid her hand on me
And this she did say
It will not be long, love,
'Til our wedding day

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Entra octubre, se'n va la calor...


ZZTop - Rough Boy
Cargado por jpdc11. - Explorar otros videos musicales.
I la cosa no ha canviat. Els que es van demanar un "dia personal" per no fer vaga i cobrar són uns esquirols, mamífers rosegadors que viuen dalt dels arbres i mengen coses amb closca. Vaig veure els piquets i vaig haver de fer un tomb per anar a casa. I encara tenim el sou retallat, pugen els preus, ens apugen el rebut de la llum i la pornografia no són quatre paios amb la cosa a l'aire, és que el Govern ajudi els bancs a sortir de la crisi i a canvi ningú tingui la bona idea de perdonar la hipoteca als que s'han quedat sense feina i potser sense atur, qui sap. Quina m-e-r de ferum pudent, ja us ho diré. La covardia no ajuda a tirar un país endavant, això segur.
Mentres, servidora dóna classes i es troba els penedits del regne del pollastre bullit. Ai, las, no digos blat encara que estigui al sac, que pot estar foradat!! I les que es penedeixen entre la sèrie i la FiQ, aquelles que van al gimnàs però no treballen el múscul més potent, el cervell, perquè aquest no es veu. Què hi fotrem, no t'hi posis pedres al fetge. Alguns no acaben els trimestres, ni l'any, i això que només els faltaven pocs mesos. Som els reis de la inconsistència, de la inconstància, del mañana. L'amistat també se'n va ressentir...
Els Dinners in English continuen funcionant. Som pocs, no diré que escollits, però molt ben avinguts, i educats. Hom troba alicients a pujar en un cotxe que em duu a un lloc màgic com Montsonís de nit, amb una companyia interessant que et truca i t'envia missatges i t'acomiada amb carinyo. Where are thou, my knight in shining armour? El dia 1 vaig conéixer l'ex-cònsul britànic, el senyor Geoff Cowling. La conversa va derivar cap a les meves traduccions de poesia eròtica en anglès. Molt reeixida i excitant. Els seus ulls brillaven amb interès. La vida és breu i intensa, direu. Sí, en el nostre cas, tan particular, surrealista i emocionant, plena de buits i de perquès, plena de preguntes de les quals no en voldríem saber la resposta.
Fins el dia 12 de novembre no hi torno, tot i els ulls que preguen que hi torni el 15 d'aquest mes. Ai, la butxaca!!

diumenge, 26 de setembre de 2010

el món on vivim... i demà és dilluns



Una mica de somni amb el sinyó Brandon Flowers, que ve a ser dir-se Kevin de los Angeles Rosa en català. Però està bo... ai, que em fai gran...

dimecres, 15 de setembre de 2010

Corders i pastors



Comença el nou curs. Espero que tots els corders que meni a bon corral se'n surtin. Força, que el pas que feu és molt important per a la vostra autoestima! Bon curs!!

dissabte, 11 de setembre de 2010

A tot volum!!



Atenció als vidres!!

Pachelbel ( pum!! ) i l'odiós cànon!!



Fantàstic!!!

Catalunya viu i Tàrrega no tant

Visca Catalunya, amics catalans!
Avui fa exactament 294 anys que estem sota dominació espanyola. Veurem algun dia l'estat català? Jo crec que no, potser els meus fill sí. Mentre els comentaris i atacs vinguin de totes bandes, mentre continuem pensant que el castellà és llengua franca amb els estrangers, mentre ens tinguem per res i creiem que sense Espanya no anem enlloc...no serem mai un poble independent. No sé perquè la política fa estranys companys de llit, ni sé perquè calen tantes coalicions i tripartits per vendre's al millor postor, ni que ens diuen una cosa i després la retallen o s'esvaneix com el fum. He fet 43 anys i m'estimo la Terra que m'ha vist néixer i créixer, però no la veuré mai independent.

I Tàrrega? Doncs a 5 quilòmetres de casa, plena de gent i amb preus molt alts per beure i menjar i espectacles. La nostra opció és llogar un secretari que ens organitzi les sortides culturals sense perjudici per a la salut ni la butxaca ni l'equilibri mental. I no és gens de fàcil. Avui anirem a algun lloc, suposem. Potser a la tarda a un altre. I demà també, si ens va bé - i la patarrufa no ens arrossega a les firetes i ens gastem el pressupost de la setmana en menjar en pops, cavallets i altres animalons firaires que fan les delícies de la gent petita-. Vet aquí la Fira després de 29 anys, que són els que jo l'he disfrutat  des dels 14. És bo barrejar-se amb el poble, de vegades és millor marxar-ne per trobar-se a un mateix. El nostre fill ens ha tergiversat la idea del que s'ha de fer i del que es pot fer.

Almenys, el català ens serveix per entendre'ns, i el nostre humor ens agermana. I això no ens ho prendran mai.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Cranc ( cadascú camina com pot )

Mos en vam sortir. De les entrades i sortides dels hospitals amb el patarrufo, de les baixades de sucre futudes, del dolor i la incertesa del menjar i el dormir, de l'estimació cap als infants de les infermeres de Sant Joan de Déu, mos en vam sortir. I aquest que veieu aquí jo el porto al coll. Perquè sembla que anem enrere, però cadascú camina com pot. I naltros nem endavant fent veure que nem enrere. Igual que ell.  ( I és que el meu Sant ens estima molt, i va ser un regal de reeixida, perquè hi vam entrar 2 cops, a l'hospital, casumdena!!)

Escòcia

Bones!!

Ja he tornat de les terres altes, allà on no hi fa calor a l'estiu i molt de fred a l'hivern. Per cert, que el 15 d'agost ja tornen al cole aquella gent. I les rebaixes d'estiu s'acaben quan aquí tenim una onada de calor...heatwave, en anglès. Ai, sí que m'he despertat de patac, en veure que aquí estàveu fent de pollastres a l'ast al carrer, sense samarreta i oli inclòs ( vegeu suor i cabell sense rentar durant dos dies...) El Parlament, que ha costat un ull de la cara a cada escocès, no té aire condicionat. Digo jo que podrien comprar-se uns vanos per ventar-se, ja que si aquí baix no n'hi ha sí que els Parlamentaris hauran de fer obligatori l'ús de banyador per entrar-hi, o se moren abans de votar re. Que pels que ens ocupa, tant hi fa, oi?
Més coses. Me vaig estar a Dunfermline. No a l'iclèsia de sota, que és pels morts! La sinyora de la casa era bona dona. No em va fer pagar per rentar la roba ni per dutxar-mos cada dia, cosa que s'agraeix. I el minjar era bo. El curs no em va posar les gallines a la pell, perquè si la sinyora Lucy Norris ho va fer bé, algunes de les comferències jo no les vaig entendre ni mos van agradar molt. Això sí, una se sentia europea: hi havia 9 nacionalitats, al curset. Pulumenos érem de dalt i de baix, del mig ben pocs. Les finlandeses parlen raro, sembla català però sense vocals neutres. I per raro, l'hongarès i l'eslovac. Mos van fer amigues amb una sueca que feia honor a les pinícules dels anys 60, molt rossa, alta i molt guapa. Amb aquesta mossa hem rigut molt i ens hem explicat tota la vida. La Maria va ser lo millor del viatge, nois!! I després me'n vaig anar a Londres. Ai! Parlen ràpid, tot és molt car i està brut. No tant com a Roma, però força. El mercat de Portobello està molt bé, sobretot si tens 100 per gastar, perquè te'n faltaran, i les vistes del Parlament i del London Eye són boniques, i hi ha gent a tot arreu, i t'estàs una estonada fent cua i sentint espanyols que destrossen l'anglès. No vos preocupeu per estar primes, allà o estàs com un secall o necessites 2 butaques per seure. I el glamur, al carrer Santa Maria de Tàrrega, perquè lo qués allà, només lo tinia la Leidi Di, al cel sigo.
El viatge de tornada va ser memorable. De flim de por : sense llumetes dins de la cabina, lligats amb el cinto a la cadira i resant o recordant la teva vida passada cas de que futura ja no en tingos. Per sort, teníem la idem de cara i vaig tornar a trepitjar terra més tard però sana i estàlvia. I me vaig enyorar, sobretot del patarrufo. És lo que té ser mama.
 Per cert, Edinburgh continua molt ple i Glasgow és xulo ( l'Ajuntament és molt bonic! foto de dalt ) i farcit de gent famosa, prò jo us en faig 5 cèntims un altre dia, que tinc gana.
Apa, siau!

dissabte, 3 de juliol de 2010

Ritmes positius



Com ja sabeu, sóc pro-escocesa... "Gun", genials, llàstima que hagin plegat. Pugeu el volum!!

dijous, 1 de juliol de 2010

Emprenyada, i molt!!

Encara que hagi votat que vull ser independent, sembla que parli pel desert,... i a aquest pas també ens fotran fora de la "una, grande y libre" que ocupem pagant impostos per les orelles i peatges per allà on passem! I curiosament fora de la nostra terra ningú paga tant com nosaltres per tenir la meitat....
"El tribunal avala que el català sigui la llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament, tal com estableix l'apartat primer de l'article 6 de l'estatut. Aquest apartat també estableix que la llengua pròpia de Catalunya és el català, i, com a tal, és la llengua d’ús normal i preferent de l'administració i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Però ací el tribunal ha trobat que el català no ha de tenir un ús preferent, adjectiu que ha exclòs del text." del Vilaweb.

On anirem a parar? Catalans, expresseu-vos!!Com diu el meu estimat amic jordi, " A les armes!!"

Us enganxo la lletra del nostre himne, per si l'heu oblidat:



EL CANT DE LA SENYERA
Títol original: El Cant de la Senyera
Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet  
El Cant de la Senyera
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.


PS. Els cognoms Maragall i Millet no tenen res a veure amb la realitat i són producte de la vostra desconfiança envers l'ensenyament i la cultura d'aquest país. 

PS. Aqui teniu la gran retallada de l'estatut. Per cert, ja no som catalans, som catal, i pràcticament "cata", com aquell que tasta un vi per escopir-lo després... Fixeu-vos en el quadre i el que s'hi ha retallat.

The cure



Pels de la fenya, i pels que han tingut la paciència d'esperar a que la informació fos veritable o contrastada. Gràcies per aquest any d'oxigen i coneixement sota la falda de Sant Eloi. Bon estiu!

dimecres, 23 de juny de 2010

Ethan Stiefel



"Fama" en versió clàssica i música força correcta... Ah! La música de fons és dels Red Hot Chili Peppers. La cançó es diu "Higher Ground", i la trobareu al seu disc "Mother's Milk", del 1989.
En aquest enllaç trobareu una entrevista amb aquest ballarí tant eixerit com intel·ligent que surt a la pel·lícula " Centerstage" (2000). Aquest home és un dels principals ballarins de l'American Ballet, Theatre, i aquí trobareu quatre dades sobre la seva vida professional.

dissabte, 12 de juny de 2010

8o's i altres rucades



Amics, parents, enemics i gent sense fenya,
a la capital de la comarca on visco hi ha gent aixines, amb mostatxo i rialla de salvo-el-món-perquè-sé-molt-de-tot. Busqueu-lo, sobretot entre llibres, i direu: "Ostras , és igual al que surt als Simpson!!".
Més coses. M'han afegit al cel dels enllaços. Ara només em falta que algú a qui només m'he enllaçat en somnis també se n'adoni. Li vaig escriure un poema humit, d'aquells que sadollen el món i creen vida sense preservar-la en plàstic antial·lèrgic, prò per sort no ho sap. Un dia que no tingui fenya us el poso. Ah! està en anglès, llengua que tots dos dominàvem.
Me'n vaig a Escòcia, allà on abans d'Edimburg hi regnaven els senyors de les terres altes, on el senyor Andrew Carnegie must've been cycling along the streets having no other trouble than pouring wax inside his ears not to listen to Justin Weasel, Lady Caca, and people alike...( lots of money, little talent..)

Al poble hi va haver una onada de fang creatiu que va omplir algunes butxaques i en va buidar d'altres. En un altre moment us en faig 5 cèntims. Per avui ja en teniu prou.

dimarts, 1 de juny de 2010

Paraules i vida

Ahir el poeta, professor, polític i excel·lent persona Tino Barriuso va quedar eliminat del programa de la TVE 2, La 2, "Saber y ganar". Ens va deixar un poema recitat per ell, una perla petita i ben feta, que ens va deixar la pell flotant damunt de l'hipodermis, perquè la paraula encara ens pot salvar del desastre.
He conegut un altre Lluc, com el nostre, amb PC. Un veí del Llullu del Màrius Serra. He trobat un tauló en el mar de la normalitat on agafar-me per surar fins la platja del coneixement. Un brot de vida lenta i mística, una part de mi que es fa forta amb el sol i l'amor que els pares donem fins a l'esgotament dels llavis i la saliva.
Us deixo amb aquest poema inèdit sobre la llibertat d'expressió, aquella que ens fa mal quan ens esmenten la bona mort dels malalts, aquella que diu "Jo l'hagués deixat morir i n'hagués tingut un altre" (sic). Per sort, els gossos dels propietaris de nens tenen més sentit comú i callen.

dissabte, 22 de maig de 2010

Montserrat Abelló

 
Paraules no dites
( Montserrat Abelló )

Aturar-se al bell mig
Aturar-se al bell
mig d'una frase tot just
començada. Aturar-se
irada perquè no es troba
la manera de prosseguir.
Tot i que el dia és ple a
vessar de fets i la
boca atapeïda de paraules;
còdols petits, arrodonits,
en el fons d'una riera,
on un sol, massa intens,
ha eixugat la deu d’aigua.
 
Montserrat Abelló, Aturar-se al bell mig. Barcelona: La Sal, 1981

Anglès entre rialles...Thank you to all!!



Ahir vaig tornar al paradís sobre la terra, entre marges verds i prats regats generosament per l'aigua i beneïts amb ordi i blat. Vaig tornar a estar amb els coneguts que aviat seran amics, la Sara i en Ramon, la Teresa i la Carme, l'Elies i el Lluís. Gràcies a tots per l'estona amable, sense pressa i sense economia en crisi ni paraules de doble sentit o dubtosa aplicació. No a l'esbiaixat somriure, sí a la sincera aplicació dels connectors en cartes a Obama de dubtosa eficàcia i encara més difusa sintaxi. Em feu sentir viva i connectada a la realitat. Thank you from the bottom of my heart. And 3 hoorays for the Dinners in English!!

dijous, 13 de maig de 2010

Sac foradat :(


El senyor Zapatero s'ha emmirallat en Grècia per contrarestar la crisi, i ara retalla la butxaca de per si petita dels funcionaris, que ja era de mida curiosa, i la dels jubilats i les partides socials. Congela les pensions... El que ens ha costat arribar fins aquí, i ara encara ens hem de disculpar per anar a treballar cada dia, per demanar als avis que ens donin un cop de mà amb les nostres franges laborals anti-conciliatòries, que ens els peixin a l'hora de dinar i de berenar, que els que havien demanat l'ajut per discapacitat s'han de fer fotre perquè ja van néixer fotuts i no els ve d'aquí... Us sonen els noms Gürtel, Camps, Matas? Us sonen els vestits de dissenyador que porten els ministres quan surten a la televisió? Els diners que s'han gastat en fer campanyes estúpides i comprar ordinadors de mida microones per estar-se a Twitter o al Messenger en lloc de fer els deures. La llista és interminable....i el meu maldeventre comença fer estralls a la meva vida.

La cosa pinta malament. Entre deixar de pagar pels deutes que he contret voluntàriament i estrebar-me el cinturó, opto per la segona circumstància. I llegiu bé, perquè estarem temps en aquestes. Les pizzeries estan a rebentar, el Lidl i el Dia es forren perquè venen barat, i passejar aporta molts beneficis : cansa però no gasta! Amics meus, s'han acabat les vaques grasses ( no aquelles que adornen els carrers de Madrid i estan fetes de cartró-pedra ), i ara toca mirar-se el melic per quedar-hi enganxat ( les mides minven amb la crisi...)
Us deixo amb els Aerosmith, aquí podreu descarregar la bilis, les cames i esgargamellar-vos contra la política social de pa-sucat-amb-oli del senyor Zapatero i la seva colla d'il·luminats.

Montsonis i altres noms propis


Ahir al vespre ( dia 23 d'abril del 2010, divendres ) vaig tenir una experiència grastronòmico-intel·lectual molt interessant. En aquest lloc que us descriuré s'hi fan sopars en anglès. L'assumpte és que hom arriba del carrer, meravellat de l'entorn i de la verdor gairebé escocesa pels camps sense arestes i esquitxats d'arbres de variada alçada, i et saluden en anglès. Ai, las! Tu encara ets dins del cotxe, pensant si has posat bé el fre de mà per si les mosques, que ja et trobes contestant "Hello. How are you? My name's Montse." I a partir d'aquí tot fa costa amunt, si és el primer cop, o costa avall si ja hi has estat i a més ja ets al segon plat del sopar.... La gent amb qui vaig compartir el meu temps van ser encantadors, vam menjar molt bé i ens vam fer un tip de riure d'allò més sa. Ens van proposar preguntes per saber noms i procedències dels nostres companys d'idioma forani, després va tocar endevinar què fèiem sense fer anar les mans, i finalment vam debatre sobre tòpics molt calents tant a favor com en contra. Aquesta part la vaig trobar molt reeixida, ja que pensar en contra de les teves opinions i expressar-les amb convicció en una llengua que no domines no és gens fàcil. La mestressa de les tempestes cerebrals es diu Sara i és molt competent. Vaja, que si voleu posar a prova les vostres habilitats amb l'anglès alhora que feu anar els coberts.... aquest és el lloc idoni!
Més coses. Sant Jordi mediàtic i "esperpèntic". Llibres a la ràdio, a la televisió, als iPods... De vegades el millor llibre és el que es té a la tauleta de nit, com l'aigua, les ulleres, el despertador i els mocadors de paper. Llegim més per Sant Jordi? No, mai! Però fa bonic, i la Unesco se'n congratula i crea el Dia Internacional del Llibre. Vés, fins i tot com a mal exemple també servim. Alguns, els infantils i juvenils, són els més recomanables. Estan ben escrits i millor il·lustrats, les històries que ensenyen són reals i no pontifiquen sobre res, ni surten a la televisió els autors que els han ideat.
Estic en crisi. No he regalat cap llibre a la costella ni a la mitja que em fa d'àngel de la guarda des de Balaguer. Però ells saben que els estimo, i ho manifesto en paper.

dissabte, 17 d’abril de 2010

poema per un comiat


Angel González, gran poeta del poc esdevingut molt, del punt suspensiu que es fa eternitat.

¿Cómo seré...

¿Cómo seré o
cuando no sea yo?
Cuando el tiempo
haya modificado mi estructura,
y mi cuerpo sea otro,
otra mi sangre,
otros mis ojos y otros mis cabellos.
Pensaré en ti, tal vez.
Seguramente,
mis sucesivos cuerpos
-prolongándome, vivo, hacia la muerte-
se pasarán de mano en mano
de corazón a corazón,
de carne a carne,
el elemento misterioso
que determina mi tristeza
cuando te vas,
que me impulsa a buscarte ciegamente,
que me lleva a tu lado
sin remedio:
lo que la gente llama amor, en suma.

Y los ojos
-qué importa que no sean estos ojos-
te seguirán a donde vayas, fieles.

No tinc res a dir...

Però escolto els matadors que són genials!! Dissabte pel matí, no tinc gaires euros per comprar llibres o roses, els meus somnis eròtics s'han tornat lleugerament il·legals ( massa xicots al gimnàs ) i la Primavera m'afecta de mala manera , i Beethoven està bé però no pas a aquesta hora!!

 Visca en Brandon Flowers!!

dimecres, 31 de març de 2010

Beatriu, què llesta ets!!

El ratolí sóc jo : no em puc menjar el món, però aprendre a rosegar-lo sense prendre mal em pot salvar la vida
( i fer nous amics.de rosegament. ) La meva filla és una bona filòsofa. 3 hurres per ella!!

divendres, 19 de març de 2010

Quino

Jo vull ser com ell : brillant, irònic, tendre, surrealista, religiós i ateu alhora, i sobretot HUMÀ.

For Rous, my friend



Per la teva cultura inmensa, i per les teves abraçades genuïnament tendres i sinceres.

dimarts, 16 de març de 2010

Bellesa



Per estudiar, meditar, fer Pilates o ioga, per entrar dins d'un mateix o dins d'un altre, per elevar-se. Per comprendre el Món.

diumenge, 14 de març de 2010

Heavy evening

The Kill ( penseu malament i encertareu!! )

Demà és dilluns. Alguns tindreu malsons per tornar a veure els pollastres plomats i amb piercings a llocs que preferiríeu no saber on els tenen. El Jared Leto canta bé, i el video està molt ben fet.
Ànims, que només falten 2 setmanes per les vacances. I un petó per la Tere, que demà no serà al dinar amb nosaltres. Jo sí que t'escolto, i sempre ho faré.
Poseu el volum ben alt, per cert!!

diumenge, 7 de març de 2010

Tàrrega i Tòkio, agermanats





Ja veieu que no pot ser, oi? És que som iguals en tot : en el domini de les llengües estrangeres, en l'educació, en l'esforç, en les vagues productives, en la salutació, en el vestir, en el turonet que es veu des de tots els pisos prominents, en el menjar saludable, en el cultiu de l'arròs, en la presentació del peix cru als supermercats, en la massificació de persones en actes culturals i sòcio-higiènics ( saunes ), en la velocitat dels transports per rail, en el domini del manga/mediamanga/mangantera, en l'espai dels hotels per dormir-hi i el preu adherit, en els nínxols on et pots encabir per dormir el son dels justos, en la proliferació d'urnes Made in China per a guardar-hi la pols dels morts, en la cultura mil·lenària, en l'admiració pel Jackie Chan i per l'alcalde de Tòkio, en el domini dels palets per dur-se el menjar a la boca i pèixer els nostres fills, en la cura i mètode per escriure d'una manera clara i entenedora, en els ideogrames sense doble sentit que fan servir, en l'harakiri com a art del suïcidi, en els artistes i escriptors venerats arreu sense Diada de la Flor i Paper Imprès que floreixen arreu de la contrada, en les escultures simbóliques i realistes, en la porcellana com a art, en els edificis primorosament decorats i restaurats,...

Ja ho veieu, som idèntics. ( Per això, el futbolista Nakamura se'n torna a casa sense recels ni odis contra els seus germans de calça curta i mitjó llarg blaugrana. )

Rita Hayworth



Ai, les pel·lícules en blanc i negre, i els vestits de gasa blanca, i els cops de cap de la Hayworth! Ai, les bufetades a temps, i el glamour de Hollywood/Howd'youdo, i les ombres de pànic en les cantonades suggerents!! Ai, fumar i beure coses cares i anar a clubs amb entrada restringida ! Ai, les bates de llevar-se del llit amb plomes de marabú que pengen airosament dels turmells de les actrius! Ai, llevar-se pentinada i maquillada, sense ulleres ni bava que penja de la comissura de la boca, ni anar corrents a fer un pipi al lavabo! Ai, l'olor de cafè recent preparat a la cuina per una cuinera eficient i de parla hispana, emmidonada i amatent! Ai, la música de les pel·lícules, i les orquestres que toquen tant si neva com si plou o s'enfonsa el Titànic! Ai, el Glenn Ford, i el Henry Fonda, i el Gary Cooper, i el Burt Lancaster! Ai, els petons adúlters sobre les platges desertes! Ai, els homes galants de les pel·lícules que no exissteixen! Ai, el Jose Coronado que no deixa perdre el tren a l'Anita! Ai, quina escalfor a l'engonal! Ai, l'esquena i les cervicals!!

dijous, 4 de març de 2010

Peanuts



Penso en ahir, una mala tarda, i el que en penja, papers, reunions, i un futur esquerdat per sempre, qui sap si refet amb tiretes o esparadraps o benes, mentre la meva integritat no corre perill però a la boca no se la pot fer callar, si hi ha ràbia de fa molt temps. No humiliar-me, no m'equivoco, no he de demanar perdó. Quant abans els que fan mal marxen de la teva vida, abans es refan les ferides.
TINDERSTICKS, tocant "Peanuts", recordo joventuts passades amb l'Snoopy com a eix filosòfic de fons.

dimecres, 3 de març de 2010

Lo promès és deute


Coreans al poder... i diem de quan fem l'ona que ens ha costat molt, i acabar-nos un llibre, i entendre al Montilla a Polònia. "Assombreu-vos!!" ( que vol dir, poseu-vos a l'ombra dels coreans )

Corea del Sud


Sóc una mica freaky, m'explico. He rebut un correu on els Coreans fan vertaderes proeses de coordinació ( i no parlo de posar els "i" allà on toca, en consonància amb la idea precedent i sense més comes de les necessàries ( polítics, apreneu-ne!!)) i aquesta és la banda sonora. I com que m'agrada tot el que és música i cultura, aquí us ho deixo.
Més enllà del que dic, no conec gran cosa més... A http://spanish.korea.net/hablemos.htm ens ensenyen coreà en espanyol.... Molt ben traduït, per cert!

dimecres, 24 de febrer de 2010

Música i moments



Per al Jordi Berenguer i Queraltó, que amb els seus consells i comentaris em fa més alegre la vida i l'ànim; per la Tere i la Rosa, que segueixen el meu bloc i m'estimen i m'ho fan saber; per al meu marit, l'amor de la meva vida i el recolzament continu ; per als ulls del meu cor, la Beatriu i en Lluc; pels llibres que he llegit i les pel·lícules que he vist; pels nòvios que m'han "bavat" i els que no ho han fet a pesar de tots dos; per l'instant que dura un orgasme i el que dura l'empenta final per portar fills en aquest món; per estar viu i donar-ne gràcies en tot moment; per als que des dels hospitals ens fan creure en les nostres possibilitats; per l'Imma i la Montalbà i la Meri i totes les senyoretes que eduquen en valors i matèries als meus plançonets...poseu la música a tope i deixeu-vos endur per la màgia i la joia d'aquesta obra d'art musical del gran Txaikovski.