2009 ja vell

Bé, doncs... Nostresinyó destronat, i Mahler al seu lloc, i l'acnè als anuncis de xicotetes esverades posant-se clearasil i que la hipoteca me baixa, igual que els pits i la panxa, els nens creixen i nosaltres decreixem, i a més la crisi m'envolta i no em deixa viure, més els del gimnàs que també me canten "Vine, ja que pagues " i els de l'auditori, vine i no t'esveris...
I els amics, vells, joves i de mitjana edat, que fan que la vida sigui més fàcil de portar, més els que eren massa joves per anar-se'n i els que no hauríem d'haver conegut mai, i els que t'envien e-mails que van directament a la BROSSA ( no confondre amb JOAN ), i els que són vells però de bon VEURE i m'envien vaques amb flors a les mans. I els que ens pensàvem que SEMPRE hi serien, però un cop te'n vas no són capaços de dir-te adéu a tu ni als que hem compartit amb ells altres personetes que ja no hi són, i això que llavors et parlaven del Paolo Coelho i de màsters en traducció i de verbs irregulars, però mai vas arribar a saber perquè el cel del Baccalaureat no era per a mi ( hi devien haver huris masculins en tanga-cum-laude? )
I els que ens han dut al món, però es fan grans i no podem saber què hi ha dins de la bola de vidre amb futur.
Queden, però, les tardes pels camps amb les amigues, i els cargols amb la colla, i els cafès de divendres als matins.
I sobretot queda el meu sant xacobeu, els nens, els alumnes que'm suporten i m'estudien, el cafè, la xocolata, el sexe esporàdic prò ben fet i la bona literatura / música / pràctica del cinema ben triat. Això no m'ho poden treure.
NI els diamants i el rovell d'aquesta magnífica cançó de la Joan Baez.