Ves al contingut principal

Venus al vespre

A aquesta hora ningú està llegint blocs de la segarra-tocant-a-l'urgell. Però jo escric. He anat a passeig a un quart de deu, entre el constipat i l'anglès el meu cervell s'estava tornant boig. M'hagués fet més profit una bona pinta de Guinness, però només teníem te verd. Després del te m'he dit que apa-siau-fins-després a la família. I tris-tras, he acabat aturant-me al turó oposat al poble, allà on el silenci és més pregon i els llums més visibles. En la distància he vist els molins de vent, que lluentejaven sincrònics. Semblaven ràfegues de neurones. I dalt de tot, emparat pels núvols, Venus.

Traço una vertical cap
a la part més fosca del meu
cos, aquella en què tots
els angles són tancats.

Escolto la Suzanne Ciani, la cançó que us vaig posar fa uns dies. Recordo la traducció de la Carol Ann Duffy, perquè amb els silencis entre versos i les paraules senzilles copsa la tragèdia d'un regal com aquell. La gran Wislawa Szymborska també va escriure sobre una ceba. Potser és la nostra biologia, la de la dona, de capes uniformes que envolten el significat ( absurd ) de la vida i l'amor.

Gràcies, seguidors del meu bloc. Ser poeta en temps de crisi requereix estar boig. I jo n'estic força, ja sabeu perquè. Aviat, el poema sobre una carxofa com a regal d'amor.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX