S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 31 de desembre de 2010

Carpe diem, 2011.



Algunes de les coses que toca fer per al 2011 :

1. millorar l'estat de l'anglès en la meva persona : cal que es volatilitzi així que surt de la meva boca.
2. fer l'amor amb més freqüència.
3. acabar-me els llibres que vaig dir que em farien més intel·ligent i menys pedant.
4. menjar alls i matar els vampirs que em xuclen la sang.
5. estalviar per fer-me una liposucció a l'hemisferi dret del meu cervell, i fer pagar hipoteca a les emocions desbocades.
6. dosificar l'oli, que greixa massa subtilment les meves neurones.
7. riure amb mi mateixa del que em passa a mi.
8. viatjar amb el desig de saber qui és el passatger i ralentitzar-ne voluntàriament el retorn.
9. matar l'estupidesa i els pollastres bullits que encara impregnen algunes pàgines de la meva llibreta.
10. escriure història, poesia, en aquest bloc, traduir.

GIRAR-ME , AMB LES COSTURES VISTES, SENSE CREMALLERA, AMB BOTONS DE NACRE, FETA DE COTÓ I DE VISCOSA.

Bon any, lectors, amics, admiradors, seguidors fervents de la cantireta i les seves facècies.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Dopamina i torrons

Bon passat Sant Esteve. O el que vindria a ser el mateix : bon final de cap de setmana sant. Entre el pujar a dalt ( Nadal )  i els canalons, la feinada serà que baixin de l'estómac, del cervell o de les parts menys nobles de l'anatomia, allà on el senyor Kellogg deia que s'hi acumulava la mala bava. Aquest és un temps excel·lent per la dopamina : una droga barata, sense camells ni revenda ni barris extravagants on calgui anar-hi a hores intempestives ( mentre es cou el tall a la planxa, mentre la rentadora fa una esbandida...) a acumular-ne a les meninges. S'aconsegueix un "subidón" amb una abraçada, uns petons de cargol Cum Laude amb aplaudiment i medalla, un somriure còmplice que duri més de 5 segons, un sopar a llocs amb castell entre la Noguera i la Conca de Barberà ( no penso donar més pistes ), una cançó romàntica amb entortolligament de falanges, una mirada entre mossegades que connecti amb la part annexa a la columna vertebral, allà per on passen els calfreds, les pessigolles i els pensaments més recurrents contra els parents més propers i l'anar a treballar. I un astorament amb bava inclosa mirant l'artífex de tanta dopamina. Vès que hi farem, la xocolata en els ratolins ha produït el mateix efecte. A mi, el cafè, la xocolata, els homes i la combinació sàvia de tots 3 em posen a mil.
Durant molt de temps he pensat que la malalta era jo, per tenir fantasies amb el menjar i la persona que em mira, com ho feia el Tom Jones en un llibre antològic que recomano del mateix títol, del qual n'és l'autor el Henry Fielding. I com més hi penso, la fantàstica sèrie del K33, Arròs covat, del Juanjo Saez, que ja feia aquestes tires surrealistes i trencadores sobre la franja d'edat entre els 30 i els 40, també broda la gastronomia de l'Ebre amb el protagonista i les seves aventures . Els símils entre el menjar i el sexe són llarguíssims d'enumerar. Servidora en fa servir uns quants a la seva poesia. Després diuen que la frontera entre l'amistat i la necessitat de contacte es desdibuixa al veure'm de prop...
Em permeto fer un homenatge a un poeta valencià que va quedar tocat per la malaltia. Es diu Robert L'Eixabegó, i és un mestre en poesia eròtica. Compreu, llogueu, mangueu el seu llibre "A cau de baix ventre". No us en penedireu. Havíem de fer grans coses en traduir-lo a l'anglès. Almenys l'efecte d'escalfor en les seccions meridionals del sexe contrari al meu va ser real i contrastat. Als USA un bon amic meu va dir que sort que era lluny, a l'altra banda del toll...
Visca la dopamina, i els torrons (de l'alçada que més us agradin).

divendres, 24 de desembre de 2010

Un Nadal anglès!



Bon Nadal:
1. per a la meva princesa, que balla Mika des del cor.
2. per al meu mariner i far en la nit, que parpelleja amb constància però no deixa que m'estavelli.
3. per als que llegiu el bloc i teniu la paciència de suportar-ho tot, a mi també.
4. per als amics i amigues ben estimats que sempre em teniu al cor i al pensament.
5. per a la meva família, que tants "clatellots" verbals em dóna perquè escolti les paraules i en faci un ús adequat i temporal.
6. per als meus alumnes i companys de feina, amb qui comparteixo l'aprendre i el des-aprendre de la vida i les seves circumstàncies.


Que el Nadal, a pesar de la boira i la humitat, no us corsequi ni els llavis per dir l'amor que sentiu ni les orelles per escoltar paraules sinceres. I que el 2011 ens retrobi més vells, més savis i més conscients de tot allò que ens envolta.
Us ho desitja de tot cor la vostra
"cantireta"

diumenge, 19 de desembre de 2010

De salutacions i comiats


Què té un "Hola"? Un pont entre el silenci i la primera mostra d'interès, un alè de vocals i una consonant lateral, una aproximació entre persones. El "Què tal?" no vol donar més detalls dels necessaris, car potser ens endinsaríem en un reguitzell de mals reals i imaginaris que no predisposen a seguir la conversa. En el "Com et trobes?" faria una llista de tots els adverbis relacionats amb estar amb tu. "Com et va tot?" : a empentes, a tomballons, a enyoraments forçats, amb el peu esquerre, amb la cafetera com a enemiga íntima, amb el marro per bandera, amb la sensació que sempre és de nit i vaig per carreteres secundàries poc transitades. " Com ha sigut la setmana?" : un pujar sense cua al Dragon Khan, un viatge al vespre per l'Estampida, una nit estrellada, un clavar-se al llit sense son, un ofec de cafè de dia i una immersió en til·la de nit, un llençar el mòbil al vàter, un ratllar la meva cançó preferida que tu encara no coneixes.
M'he d'acomiadar. Hi hauria d'haver força llum. Necessito saber que ets tu de qui m'allunyo. Se m'han acabat les paraules, he esgotat el doll de substantius i adjectius que et donen forma i qualitats, fins i tot els verbs que amb tant d'orgull domestico per acostar-me a tu volen tornar al seu cau humil i primigeni. Fora hi fa fred. Se m'han glaçat les teves vocals, les sibilants, les laterals. Em somrius i s'il·lumina la nit. Em fas un petó i ara sóc una cuca de llum. A casa obriré la caixa forta dels poemes excelsos, te'n faré un paquet i te l'enviaré. "Adéu".

dimecres, 15 de desembre de 2010

GRIS!


Ahir em vaig llevar amb el peu esquerre. De fet, físicament em vaig llevar amb tots dos peus alhora, tocant bé a terra per evitar desplaçaments accidentals amb l'estora i acabar veient el gres de l'habitació de més aprop del que cal. A l'obrir la finestra ho vaig veure clar : el dia estava núvol. El meu far en la boira no estava ni encès. No vaig fotre res de bo durant el matí, si considero estar-se a Internet llegint un cop i un altre un poema per algú a qui he deixat tocat de les neurones sentimentals, emprenyant el servidor del Gmail per comprovar si tenia correu d'entrada, intentar enviar un Symbaloo mentre pensava que feia tard per aquestes feines obligatòries del nostre departament i posant ordre amb un xiulet i una porra a la part emocional-okupa del meu cervell, amenaçant a qualsevol altre pensament que rebria una bufetada si gosava interrompre la línia discontínua que fins llavors havia dut el meu cap. Cap al migdia la cosa no es va solucionar : vam dinar a les 2 i 15 per un desajust entre el rellotge i les nostres necessitats fisiològiques. La paella ens va ensenyar el camí del greixos i la televisió ens va mostrar la imatge a qui últimament venerem : el Homer Simpson.
I va arribar l'hora de treballar. Un examen en què els comentaris més sentits van ser "Avui?? No era dijous??", i 3 persones "missing", una amb mal de panxa molt sospitós. A més de tenir 2 persones més fent un altre examen dins de l'examen, talment semblàvem nines russes. No vaig fer el descans, no vaig fer ni un pipi, em vaig comprar un cafè aigualit que em va tornar a la realitat amb un cop baix als budells i vaig tornar a emprenyar el Gmail, buscant com un mariner ofegant-se aquell a qui he "tocat" per reclamar la seva atenció i guarir-lo amb les meves paraules i presència. Una entrevista molt surrealista sobre la realitat de l'alumne en el seu país, i l'altra amb un xicot molt eixerit sobre la necessitat de fer alguna cosa amb la vida o la feina , ja sabeu, em transportà a la següent hora de classe, que dura 2 hores i en les quals arreglo el món, apujo l'autoestima dels meus alumnes, me n'acomiado, tiro floretes o margarides enverinades als que em perjudiquen, més encara si pot ser, la bilis, i procuro que no espatllin més la nostra llengua, aquesta en la qual escric.
Algú ens havia fotut una estufa, algú es queixa sobre els papers descontrolats i amuntegats, sobre la vida i el futur i el passat, sobre organitzar-se i organitzar les classes ( passives, actives, socials, les castes...) i els meus exàmens eren damunt de la taula, i els dossiers, i els treballs que justifiquen marxar de casa per trobar-se a un mateix fent el mateix de sempre : preguntar-se si aquest és el camí correcte que hauria de prendre.
I potser no hi haurà sopar a Montsonís el divendres. Tant de gris per això. Vaig marxar de l'escola amb el cor petit i el cotxe glaçat. I vam sopar pizza amb el House il·luminant la nostra irònica, surrealista, desarmònica vida. Del gris al fos en negre humor.
PD. He promès que sabria esperar una resposta, al mariner. No puc fer-me a la mar a les fosques...

dilluns, 13 de desembre de 2010

Erotisme als 40



Sortir amb algú que t'agrada és molt perillós. Per vàries raons, el perill cau en ambdues parts : la de la dona, que rescata de l'armari el model de femella que ja havia guardat des d'abans de tenir els fills; i el de l'home, que dubta del seu encant, i o bé es muda massa i sembla que vagi a un bateig, o sembla que estigui a punt d'arreglar un prestatge amb la Black'n'Decker. I tot i així, ens posem perfum i accentuem la nostra fisiologia femenina amb els pantalons que diuen que tenim un darrere ( a més de tenir davant i passat ) i un davant que no desmereix la part superior del nostre cos, que comença sota el front i acaba just damunt dels pits.( Psst...sóc aquí dalt, xato.) Les papallones de la panxa es reuneixen a milers fins semblar que tenim nàusees, però no, són els nervis de quan anem al ginecòleg, al dentista, a veure la tutora del fill, de quan les Opos... Són uns nervis potents, esplèndids, sexuals, que atrauen a tothom que ens mira i diuen de nosaltres les frases més valentes. Llavors, quan ja s'ha produït l'encontre i la salutació, quan els ulls s'han compromès amb els altres ulls i s'han entossudit a no deixar-se de mirar en tota la nit, llavors entrem en un lloc on la mirada ja no és necessària i ens parlem a cau d'orella, repenjats en el braç i en la cuixa de l'altre, i desitgem amb fervor religiós que la música duri una estona més i que els diàlegs escalfin, si pot ser encara més, la rialla al nostre abast.
Al restaurant, on tots som visibles i tots anem disfressats per ser admirats o criticats o assenyalats amb el cap i/o el dit, perdem la màgia. Deixem els ulls i ens concentrem en tota la cara, els llavis, el color dels ulls, la barra tan masculina, i ara toca pervertir el company amb la paraula justa i encertada, " no és el que et dic sinó el que t'estic dient sense dir-t'ho ", "què t'apeteix", val més que no ho sàpiguis i segur que a hores d'ara ja ho saps. Ell s'agafa el seu propi braç dret amb força, com si s'estés salvant d'un naufragi. És el teu braç que vol tocar, no ho notes ?
Et convido a un cafè, m'agrada la jaqueta, el tacte dels teus dits, la teva boca, els teus ulls de son. Et guardo dins dels llavis, fent ressonar el teu nom en tots els meus racons.
I em dius adéu mentre em somrius.

dissabte, 11 de desembre de 2010


 Per raons personals i de qualitat, he tret el poema que alguns vau llegir fa poc en aquest bloc. Si ho penjo tot, no podré publicar-ho en paper. Però us deixo amb un poema encara millor, de l'Amadeu Vidal i Bonafont ( Barcelona, 1973 )

DISTÀNCIA LLIURE

Ara corro la cursa de la pols dels records.

Sóc líder. Tinc grumolls d’infantesa a les cames.
Tinc sang coagulada al cor ple de llegendes.
Tinc el cervell perdut
dins el cos infinit. Salto tanques de boira.
Imagino els teus ulls,
imants, udols d’enyor. Supero mars de núvols.
Sembro perfums de rosa
al fons dels oceans. Imagino el teu cos.
Imagino els teus pits,
la pluja que contenen, la sensualitat
d’un interrogatori secret entre tu i jo,
despullats, tremolosos
per a parlar de sexe
amb els músculs desperts i els rellotges en flames.

Ara corro la cursa de la pols de l’amor.
Lentament creix l’incendi que no devasta res.
La pell roman intacta.
Imagino el teu cos mentre corro concèntric
per l’estadi del temps,
per la nostra llegenda que cap déu no preveu.

I sempre arribo a tu. I sempre vinc de tu.
T’estimo. Salvo les hores condemnades a mort.

El silenci és vida

Una botiga que ven silenci / A shop that sells peace. 
D'un poema de Kunwar Narai


Ven silenci al barri.
La seva botiga
d'altaveus
és just al costat de casa.
Li pago cent rupies al mes
perquè apagui els altaveus
dues hores abans de l'alba.
Sap que sóc
una d'aquestes persones dissortades
que no pot viure
sense silenci!
Sap que
en els dies que vindran
el silenci serà fins i tot més escàs
que l'aigua i l'aire nets.
Sap que
l'era de les revolucions s'ha acabat
i que per omplir l'estómac
ha de vendre
silenci.
Li estic agraït.
En un país com l'Índia
on els preus estan pels núvols
cent rupies al mes
per unes hores de silenci
no és car.

Traduït de l'anglès per Lis Costa

A shop that sells peace

He sells peace in the neighbourhood.
His shop
of loudspeakers
is right next to my house.
I pay him a hundred rupees a month
for not playing the loudspeaker
two hours before sunrise.
He knows that I am
one of those unfortunate people
who cannot live
without peace!
He knows
that in the days to come
peace will be even scarcer
than clean water and clean air.
He knows that
the age of revolutions is over
and in order to fill his stomach
he must sell
peace.
I am grateful to him.
In a country like India
where prices have skyrocketed
a hundred rupees a month
for two hours of peace
is not expensive.

Traduït de l'hindi per Alok Bhalla
 






dijous, 9 de desembre de 2010

Ovulacions del 1r trimestre



Bon dia, encara que no hàgiu anat a dormir encara. Demà tinc un examen, cosa que vol dir que jo poso el paper i els meus alumnes les neurones. De vegades va a l'inrevés, ja us ho diré. Sembla que encara no se creuen que vaig aprovar les Opos sense anar fumada o ensenyar l'escot a ningú. És el que té ser original i a més ser profe. Bé, a lo que anava. Divendres toca ovular. Pel que fa a aquest divendres no és difícil, perquè hom ja sap com va la cosa : si vénen, i a més no toquen els pebrots o carbassons, se'ls considera aptes. Ep! L'aptitud va per camins ben enrevessats : hom sempre aprén a escriure i a llegir, i tot i així, i malgrat la meva bona disposició per fer que les meves alumnes aprenguin, sempre som 4 i el cabo ( o la sergent, com més us plagui ). Pel que fa a la setmana que ve, prepareu bosses de sang A negatiu, perquè he de posar notes numèriques. O sigui, que treure un 2 no és lo mateix que treure un 3. Que, pel que ve al cas és igual estar suspès que molt suspès, no en tens ni idea i et fas un embolic amb les passives, lo Cervantes i les subordinades adjectives. Sí, ara em direu que és culpa meva, per anar pel món explicant totes aquestes cosotes, que fins ara no sabíem què eren, i goita, lo bé que ens ha anat sense saber-ne re. És veritat, ja ens ho deia el traspassat Mag-arall, que calia excel·lir en l'ensenyament, que no educació. Aixòs és que alguns no tenen, educasió. Ni saludar pel carrer.
I la setmana que ve, llibretes, apunts, dossiers, treballs (2) per persona, notes, exàmens, i sobretot, restrenyiment. I pipes. Me dóna per menjar pipes i xocolata quan ovulo. També em podria donar per tocar els pebrots, però m'aconformo amb tocar les carxofes del Caprabo.
Per sort, divendres ( gloriós dia, caldria que també fos festiu! ) torno a les altituds en anglès. I no sabeu quin deler hi tinc, que arribi l'hora en què el meu cavaller m'espera per fer mig camí plegats. No tinc edat per ser princesa a punt per les desposalles, però se troba un cert estímul ( poseu-lo on vulgueu...) en què t'esperin i hom s'arregli per l'ocasió. Encara tinc esperances que la visió de la meva persona provoqui emocions físiques evidents en les pupil·les i la coloració de la pell de la cara. El poder de l'altre sexe ( el sexe, vaja ) és tan poderós!
S'ha acabat la Fira dels Artesans a la capital de l'Urgell. Com sempre, m'he comprat arracades. Dos parells, i un anell. D'un parell us he de dir que l'artesana que les fa tenia les coses més boniques que s'han fet amb pedres i plata en aquesta fira. D'aquí a 2 setmanes us penjaré l'enllaç al seu web. Se diu Montse Boté. M'he firat unes arracades fetes amb ammonites, que són cargols fòssils. WOW! Sí, xatos, la cantireta va forta. Lo proper, dinosaures!!
I m'agradaria que diguéssiu si us ha agradat la carxofa romàntica de l'altre dia...

dimecres, 8 de desembre de 2010

Wisława Szymborska i les cebes



La visió de la ceba, perfecta, sempre sensata, sempre original i mai copiada, de la gran Nobel, que és mestra en posar paraules noves a pensaments i situacions velles, com si tot s'acabés d'estrenar ara mateix.


The Onion

the onion, now that's something else

its innards don't exist

nothing but pure onionhood

fills this devout onionist

oniony on the inside

onionesque it appears

it follows its own daimonion

without our human tears



our skin is just a coverup

for the land where none dare to go

an internal inferno

the anathema of anatomy

in an onion there's only onion

from its top to it's toe

onionymous monomania

unanimous omninudity



at peace, at peace

internally at rest

inside it, there's a smaller one

of undiminished worth

the second holds a third one

the third contains a fourth

a centripetal fugue

polypony compressed



nature's rotundest tummy

its greatest success story

the onion drapes itself in it's

own aureoles of glory

we hold veins, nerves, and fat

secretions' secret sections

not for us such idiotic

onionoid perfections


(Translated by Stanislaw Baranczak and Clare Cavanagh )
 
"Hom ens ha negat
la idiotesa de la perfecció."
Quanta raó...

Carxofes...poètiques!



ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".
Verdú, 8 de desembre de 2010
,

dilluns, 6 de desembre de 2010

Venus al vespre

A aquesta hora ningú està llegint blocs de la segarra-tocant-a-l'urgell. Però jo escric. He anat a passeig a un quart de deu, entre el constipat i l'anglès el meu cervell s'estava tornant boig. M'hagués fet més profit una bona pinta de Guinness, però només teníem te verd. Després del te m'he dit que apa-siau-fins-després a la família. I tris-tras, he acabat aturant-me al turó oposat al poble, allà on el silenci és més pregon i els llums més visibles. En la distància he vist els molins de vent, que lluentejaven sincrònics. Semblaven ràfegues de neurones. I dalt de tot, emparat pels núvols, Venus.

Traço una vertical cap
a la part més fosca del meu
cos, aquella en què tots
els angles són tancats.

Escolto la Suzanne Ciani, la cançó que us vaig posar fa uns dies. Recordo la traducció de la Carol Ann Duffy, perquè amb els silencis entre versos i les paraules senzilles copsa la tragèdia d'un regal com aquell. La gran Wislawa Szymborska també va escriure sobre una ceba. Potser és la nostra biologia, la de la dona, de capes uniformes que envolten el significat ( absurd ) de la vida i l'amor.

Gràcies, seguidors del meu bloc. Ser poeta en temps de crisi requereix estar boig. I jo n'estic força, ja sabeu perquè. Aviat, el poema sobre una carxofa com a regal d'amor.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Carol Ann Duffy---Traducció

TARGETA ( del poema de Carol Ann Duffy, "Valentine" )

 No una rosa o un cor setinat.

Et dono una ceba.
És una lluna embolicada
en paper marró.
Promet llum
com despullar-se amorosament.

Té.
Et cegarà amb llàgrimes,
com un amant.
Farà del teu reflex
una foto sacsejada pel dolor.

Intento ser veraç.
No és una targeta bonica o un dibuix fet amb petons.

Et dono una ceba.
El seu petó ferotge romandrà als teus llavis,
possessiu i fidel
igual que nosaltres,
mentre existim.

Pren-la.
Els seus rínxols de platí s'emmotllen com un anell de matrimoni,
si vols.

Letal.
El seu perfum no abandonarà els teus dits,
ni el teu ganivet.


Traducció de Montserrat Aloy Roca

Verdú, 1 de desembre de 2010

Carol Ann Duffy



Valentine by Carol Ann Duffy
Not a red rose or a satin heart.

I give you an onion.
It is a moon wrapped in brown paper.
It promises light
like the careful undressing of love.

Here.
It will blind you with tears
like a lover.
It will make your reflection
a wobbling photo of grief.

I am trying to be truthful.

Not a cute card or a kissogram.

I give you an onion.
Its fierce kiss will stay on your lips,
possessive and faithful
as we are,
for as long as we are.

Take it.
Its platinum loops shrink to a wedding-ring,
if you like.

Lethal.
Its scent will cling to your fingers,
cling to your knife.