S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 12 de febrer de 2011

Mort estúpida, com sempre.



Només dues ratlles: un noi més jove que jo, amb dona i criatures, ahir es va morir assegut al sofà, com si res passés, com si fos un parèntesi entre la vida i el respirar. I com sempre, no hi ha viatge de retorn. Escric aquest poema per a la seva mare, a qui jo aprecio molt.

JOAN CARLES

Quedaran les dones,
tal com va fer Penèlope
mentre esperava, potser en va.
I teixirem vànoves de llàgrimes,
en úters buits i en ulls dessalinitzats,
davant d’esglésies tortes en plans
verds a l’Urgell.

Jo et ploraré, esqueix de mi mateixa,
fins a l’esgotament,
fins al son sense somnis,
fins al part de la teva mort inútil,
i em sabré òrfena d’homes.

Et duré endins. I t’estimaré,
abans i després del vespre,
i no aturaré els rellotges.

Montserrat Aloy Roca
Verdú, 12 de febrer del 2011

2 comentaris:

  1. Tota mort és una putada, en especial pels que es queden. Però han tingut la sort que no l'han vist patir durant mesos i mesos. De fet és la mort que molts demanem, fer la migdiada i no despertar mai. Però ja se que el que dic no et portarà consol. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Ho sento! A mi també m'ha tocat de prop...

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!