Ves al contingut principal

Mort estúpida, com sempre.



Només dues ratlles: un noi més jove que jo, amb dona i criatures, ahir es va morir assegut al sofà, com si res passés, com si fos un parèntesi entre la vida i el respirar. I com sempre, no hi ha viatge de retorn. Escric aquest poema per a la seva mare, a qui jo aprecio molt.

JOAN CARLES

Quedaran les dones,
tal com va fer Penèlope
mentre esperava, potser en va.
I teixirem vànoves de llàgrimes,
en úters buits i en ulls dessalinitzats,
davant d’esglésies tortes en plans
verds a l’Urgell.

Jo et ploraré, esqueix de mi mateixa,
fins a l’esgotament,
fins al son sense somnis,
fins al part de la teva mort inútil,
i em sabré òrfena d’homes.

Et duré endins. I t’estimaré,
abans i després del vespre,
i no aturaré els rellotges.

Montserrat Aloy Roca
Verdú, 12 de febrer del 2011

Comentaris

  1. Tota mort és una putada, en especial pels que es queden. Però han tingut la sort que no l'han vist patir durant mesos i mesos. De fet és la mort que molts demanem, fer la migdiada i no despertar mai. Però ja se que el que dic no et portarà consol. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Ho sento! A mi també m'ha tocat de prop...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX