Últim diumenge de febrer

AMMONITE

Et prenc la mesura del lòbul,
i amb alenades estovo l’orella,
amago el propòsit poètic
de fer caure murs amb rialles,
i vull mossegar-te per etapes.

No us assembleu en res, l’espiral
i tu : encercles, enfora, la història
i el món, i la guardes, endins, 
com saó d’una corona humil.

Els teus noms t’han dut a mi, i ara
fas de mi la teva penyora, i l’avarícia
es torna fòssil i plata a la cara :
arracada.


Llum. S'acosta la primavera, vénen temps de somniar desperts, de fer tard a casa a la tarda, de prendre coses en terrasses, d'entrepussar amb cotxets i mames esplèndides i nens farcits de roba a la moda, de deixar obertes les finestres de casa i enganxar mocs i costipats fins a l'agost, de mirar-se embadalits els homes amb banyador en platges inaccessibles amb mosses increïblement ben fetes, de llençar la roba de llana i polièster gruixuts, de trucar a amants i enviar-los al Serengeti, d'encomanar sushi i menjar-se'l al balcó, de beure's una Guiness amb aquesta cançó sublim.