Passa al contingut principal

I no, amb 4s...



Ancorada durant 365 dies en les cadires de l'edat que no seu cap lloc. Massa jove per a la cinquantena, massa tard per ser vista com a jove, llunyana de les jubilacions, lenta per als rierols pacífics, ardent per als huracans caníbals de l'equador. Perspicaç cap a la meitat de l'edat humana, que encara dubta entre el melic i l'engonal. Sagí a dojo per enfonsar l'anorèxia mental dels que pensen a les saunes, cervell apte per a la sang i el fetge aliens, eròtica del poder del bolígraf enfonsat en el sexe heterosexual, bec en l'aigua dolça de records enverinats, somnio humida que navego per canals vençuts per aigües llefiscoses a Venècia. Moc el cul en carrers amb homes que miren davant i darrere d'aquesta edat bessona, com les galtes que encara són rosades, com els ulls miops que entrelluquen el perill en franges d'edat dividida per 2, com les arracades que són motiu de conversa amb estrangers, com els llavis que enceten somriures de complicitat en llengua única forastera. Tambors llunyans en un cor encara salvatge, que domestica l'alè propi i estrany i el teixeix, pacientment, fins a convertir-lo en poema i edat. $$, %%, &&, ??, ¿¿...44. Un cop vaig entendre que jo no era tothom, que tenia veu pròpia, el meu nom precedeix les cèl·lules que es van quedant pel camí. Queda el rastre del producte, queda la mà i el senyal.

Comentaris

  1. M'ha fet gràcia allò de que mous el cul, perquè jo sóc dels que miren.

    ResponElimina
  2. Ostres, sembla que t'ho has agafat a la valenta això de complir anys... no acabo de captar el to del post, però no em sembla especialment optimista...

    ResponElimina
  3. els romans et canviarien l'existència només donar-hi un cop d'ull... però bé, aquí pots enfilar-te per on vulguis!

    ResponElimina
  4. Bé, nois, tinc raons per no ser molt optimista ( no seré mai no-miop ni tornaré a tenir la pell llisa com als 15 anys ) però queda el rastre del que faig, que és força important. I les meves paraules no se les endu el vent.
    I a més hi sou vosaltres.
    Estic al 75% de felicitat, que està força bé, pels temps que corren!

    ResponElimina
  5. No sóc gaire bon cantirer. Però, això sí, m'agradaria llegir altres càntirs. A veure què.

    ResponElimina
  6. Aix, sort de tu, que encara no has arribat als meus, jo me'ls sento ja a cada pas que faig...segons quins dies!

    Felicitats, moltes!

    ResponElimina
  7. M'he sentit en el que em pertoca identificat amb el que has escrit, jo quan vaig acomplir els quaranta no vaig tenir una veritable crisi, la tan anomenada crisi dels quaranta, però després en arribar als quaranta-un vaig mirar enrere i vaig veure el que havia viscut i certament era molt, en tots els sentits, amb la qual cosa em vaig decidir a formalitzar la meua situació, a crear una família, ara als quaranta-set anys m'he casat amb la meua dona i estic molt bé, i sabent un munt de la vida, i he après que res no era de bades.
    La veritat és que estic molt content.

    Una abraçada Cantireta i que estigues tranquil·la perquè amb la teua escriptura aniràs descobrint-te i caminant per camins que potser hui no imagines, jo des de fa més de cinc anys estic trobant coses, fets, pensaments, sensacions, camnins que no hauria ni imaginat alguns anys abans, la vida ens pot riure de vegades.

    Vicent.

    ResponElimina
  8. Ja se m'ha passat la ruqueria. Tot i que de vegades torna, respiro fondo i somric. Tinc vida, feina, família, què més vull!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars