S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 29 de març de 2011

Primavera sense recàrrec

 La primavera ha arribat disfressada de lladre. No s'ha de témer l'escalfor del sol, ans la de les botigues que ens venen somnis eròtics dins de vestits amb tirants i faldilles curtes. Preferixo les abraçades sinceres, els somriures sense recàrrec, els compliments sense IVA, el "passi vostè" amb llambregada a l'exterior de l'embocall. Vine a casa, tornarem a encendre la llar de foc i vestirem samarreta i pantalons de pijama de mida escarransida, mentre et recullo en un bol i et vaig bevent poc a poc, endolcit amb mel. Això sí, desendolla l'assecador, i treu-te el maquillatge de lladre. Ja faig prou pidolant petons per les cantonades fosques de casa nostra!

dimecres, 23 de març de 2011

Dia de la poesia amb retard

Presència
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls, Sonor,
el teu record es mou en la tenebra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
Em mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

Màrius Torres, 24 de gener de 1938

diumenge, 20 de març de 2011

Origen i somnis




Sembla que estigui enganxada a la televisió, però amb talls publicitaris dels que no salven ni les síl·labes ni l'espai entre sujeto i predicado. Ara, quan enxego la cosa catòdica, em senyo i em ruixo amb aigua beneita, per si de cas em quedo dins del televisor, com en aquella fantàstica pinícula que se deia..."Permanezca en sintonía!" ( ai, els temps en què marxava la senyal de l'antena i se sentia "Shshhsshshshhshs......." mentre els ulls te feien pampallugues! ) Bé, doncs, ahir, amb l'invento ( pagant ) dels sinyors de M.....r, el meu propòsit va ser quedar-me desperta mentre el mag Christopher Nolan em descobria els misteris de la ment, a Origen. I com m'ho vaig passar!!


Us en faig 14 cèntims:


1. S'assembla a "Memento", però no del tot.
2. S'assembla a "Doce monos" sense el Bruce Willis en plan histriònic.
3. També s'assembla a "Matrix", encara que en aquesta hi ha més claror.
4. És espectacular l'estona entre caigudes, sembla que tu també somniïs.
5. La progressió geomètrica de fer que 1 minut siguin 3 minuts en el 1r somni, i 30 minuts en el segon és realment prodigiosa.
6. París com a capsa que es plega sobre ella mateixa, wow!
7. I com caben les cases dels nostres somnis en horitzons novaiorquesos simètrics...
8. I la Marion Cotillard, tan guapa i esplèndida som sempre!
9. Mireu com s'esquerden i cauen a bocins els records, de tan vells i impossibles de realitzar, amb el manteniment que necessiten...
10. Tots voldríem ser despertats en el moment adequat, mentre planifiquem la vida futura amb cases i desitjos perfectes, però només tenim aquesta vida...
11. El senyor Escher també hi és, és una paradoxa fantàsticament filmada!!
12. Em va fascinar com treballen en equip, a pesar dels salts, de les paradoxes, de les incongruències com els trens en una avinguda, de saber que allò no és el teu somni pels detalls que hi has afegit...
13. Les idees de verticalitat i l'horitzontalitat de les coses no sempre són les que hom creu que són...
14. I els tòtems, tan significatius!!


Per cert, "on cloud nine" vol dir " al setè cel". Us deixo, fins una altra... Somnieu i sigueu feliços!

dissabte, 19 de març de 2011

Amor sincer

 


AMOR SINCER, de Wislawa Szymborska

Amor sincer. És normal,
és seriós, és pràctic?
Què en treu el món de 2 persones
que viuen en un món propi?

Col·locats al mateix pedestal per cap raó aparent,
triats a l’atzar entre milions però convençuts
que havia de ser així – com a premi de què?
De res.
La llum prové d’enlloc.
Perquè damunt d’aquestos i no en d’altres?
No insulta la justícia? Oi tant.
No desbarata els nostres principis, bastits
amb penes i treballs, i fa caure la moral des del seu cim?
Sí, en ambdós casos.

Guaiteu la parella feliç.
Almenys podrien amagar-s’ho,
fingir tristesa i mostrar respecte cap als amics.
Escolteu com riuen – és insultant.
Les seves paraules - falsament entenedores.
i les seves celebracions banals, rituals,
les rutines mútues tan elaborades –
És una conspiració a esquenes de la raça humana!

Fins i tot és difícil de preveure com acabarien
les coses si tothom seguís el seu exemple.
La religió i la poesia, amb què confiarien?
Què es recordaria? A què renunciaríem?
Qui voldria romandre dins d’aquests límits?

Amor sincer. És realment necessari?
El tacte i el sentit comú ens recomanen passar-hi pel damunt
en silenci, com un escàndol en els cercles més alts de la Vida.
Els nens perfectament sans neixen sense el seu ajut.
No podria augmentar la població del planeta en milions d’anys,
és tan insòlit el seu progrés.

Deixeu cantar als que no han trobat mai
l’amor sincer: “això no existeix!”

La seva esperança els ajudarà a viure i a morir.

Traducció de Montserrat Aloy i Roca
19 de març de 2011

dimarts, 15 de març de 2011

Cignes negres

Diumenge vaig tenir un dia molt poc il·luminat. Bé, no és que se m'haguessin fos els ploms, perquè a ca nostra els rebuts es paguen religiosament cada mes, fins i tot a Endesa-Fecsa-fotre. Bé, a lo que anava. Se'm va ocórrer anar a veure la Natalie Portman fent de ballarina. Vaig arribar tard : ja era a l'entrenament amb el seu mestre, el fabulós Vincent Cassel, que sembla que se l'ha de menjar viva. Després, em vaig trobar mirant-me el rellotge 2 vegades, a veure si s'acabava JA.
Perquè? Doncs:
1. perquè era físicament insuportable veure com la mare talla les ungles a una xiqueta de 22 anys,
2. perquè em va fer ràbia que la mare pretengui llençar un pastís sencer a la brossa només perquè a la filla no li ve de gust menjar-ne,
3. perquè el declivi físic i moral d'una ballarina que aspira a la perfecció absoluta no és recomanable avui en dia.
4. perquè arriba a esgotar i fastiguejar el "Llac dels cignes" del sinyó Txaikovsky, repetit fins a la sacietat.
5. perquè lo del ying-yang ( cigne blanc/cigne negre) se fa d'una manera curiosa : blanc+ rosa/ gris+negre. Pueril?
6. perquè  mai s'arriba a saber què va passar amb la mare, i el pare de la Nina.
7. perquè cansa veure com assaja tant, i els homes passen de llarg de la seva vida.
8. perquè les mares de les ballarines estan tan obsessionades amb la fama com les mateixes ballarines, i parlo de nenes de 5 anys, que van a jugar al gimnàs, i prou!
9. Perquè la Mila Kunis és més interessant que la Natalie Portman. I més viva.

Feu-vos un favor, revisiteu "El discurs del rei". Els que pateixen el transtorn de la parla us ho agrairan, i alhora us emocionarà el treball del Colin Firth, l'excels Geofrey Rush  i de la sempre perfecta Helena Bonham-Carter.

diumenge, 6 de març de 2011

Respirar.



Mentre escric la història del petit món que em va veure créixer, escolto un altre cop la Kate Bush, a qui adoro, i us deixo amb aquest poema que il·lustra l'atmosfera idíl·lica de la cançó.

ME HE SENTADO EN EL CENTRO DEL BOSQUE A RESPIRAR, de Antonio Colinas

Me he sentado en el centro del bosque a respirar.
He respirado al lado del mar fuego de luz.
Lento respira el mundo en mi respiración.
En la noche respiro la noche de la noche.
Respira el labio en labio el aire enamorado.
Boca puesta en la boca cerrada de secretos,
respiro con la sabia de los troncos talados,
y, como roca voy respirando el silencio
y, como las raíces negras, respiro azul
arriba en los ramajes de verdor rumoroso.
Me he sentado a sentir cómo pasa en el cauce
sombrío de mis venas toda la luz del mundo.
Y yo era un gran sol de luz que respiraba.
Pulmón el firmamento contenido en mi pecho
que inspira la luz y espira la sombra,
que recibe el día y desprende la noche,
que inspira la vida y espira la muerte.
Inspirar, espirar, respirar: la fusión
de contrarios, el círculo de perfecta consciencia.
Ebriedad de sentirse invadido por algo
sin color ni sustancia, y verse derrotado,
en un mundo visible, por esencia invisible.
Me he sentado en el centro del bosque a respirar.
Me he sentado en el centro del mundo a respirar.
Dormía sin soñar, mas soñaba profundo
y, al despertar, mis labios musitaban despacio
en la luz del aroma: «Aquel que lo conoce
se ha callado y quien habla ya no lo ha conocido».

divendres, 4 de març de 2011

Romandre fidel



Fa dies que vaig trobar aquest poema genial d'una senyora que es diu Cecilia Woloch , que em va sorprendre per la seva sinceritat. Ja sabeu que això de traduir no és fàcil. En fi, llegiu, i potser us hi trobareu reflectits...

SOBRE LA FIDELITAT ( "On Faith", de Cecilia Woloch)

Com es manté fidel la gent?
Quan penso en els meus pares durant aquest temps
en el llit no desfet del matrimoni, sense ganes
de desitjar res més - o: no, segur que havien
hagut de desitjar; segur que hagueren espurnes,
desitjos aïllats, nits en què ella es girava,
insomne, i plorava, nits en què es llevava,
fumava a les fosques, nits en què el niu d'alè
i braços embolicant-se no devia haver estat
suficient. Però ho era. O només
resistien. Un regal, potser. Llençava preguntes,
sempre massa predisposada a fugir
cap al proper amor, i a l'altre i al següent, segura
de que res era meu de debò, certa de que res
duraria per sempre. I al final la fidelitat em colpeja, si és que ho fa;
fidelitat que espera que aquest amor no s'acabi, o acaba
amb la son amorfa de la mort. Però ser fidel costa.
Quan ell es gira cap a mi, penso:
desapareix. Penso : no és el que vull. Penso
en la meva mare, desperta i ajaguda en els braços
que la podien estrényer. L'haguessin pogut abraçar. Però no ho van fer.

Traducció de Montserrat Aloy i Roca.
4 de març del 2011

dimecres, 2 de març de 2011

Pins de Roma



Per un dels dos països que més estimo, que és Itàlia. L'altre és Escòcia.

dimarts, 1 de març de 2011

Lluc i jo a l'església



DIUMENGE A MISSA

Lloat sia aquell
que en paraules lentes signa
cadences i tolerància cap al net
de pensament, ja que ell mateix no en pot tenir.
I les pregàries dels humils escolta,
abraçat al centre de la seva vida,
de retorns ple i místic, com perdut
en una rialla de goig absolut.

La música del perdó potser percep,
canta tohom, la que el serva també,
i l'halo del misteri es desfà.

El poble t'estima, sense miracle ni
paràbola, perquè tu ets la paraula
del just i el compliment
del segon abans del Judici sense Raó.

21 de març del 2010

Andrés Aberasturi parla del seu fill



Sí. Deixeu-me dir que el meu fill Lluc té una greu discapacitat, una paràlisi cerebral i epilèpsia. I que els enllaços que us he posat són per desvetllar-vos a la vida i a l'emoció, perquè això és el que som, emoció i neurones que ens fan plorar i riure i tornar ximplets encara que no ho volguem. I que aquestes paraules tan ben trobades, tan emotives i sinceres també s'apliquen a la meva realitat, que ja dura 8 anys. I vivim, amb la rialla a la boca, minut a minut, tot el que els altres passen per alt perquè els sembla que no és prou important. Perquè som, ara i aquí. I això és el que compta.