Primum vivere

PRIMUM VIVERE

Forja amb mans delicades
un altre idioma, més amable,
sense antònims ni epònims,
metàfores o hipèrboles.
Allotja en el palmell un nom
que alhora que signifiqui el món
i el "nomós" que en grec
tot ho interpreta i magnifica.
Oh llengua dels deús,
de biologia i medecina,
d'astrònoms i físics i prefixes!
La teva etimologia ens fa més nobles,
i tanmateix aprenem, dia a dia,
a vetllar per les nostres arrels,
com els dinosaures extingits...

Montserrat Aloy i Roca
juny 2005-maig 2011

Dilluns...digne!!

Sóc digne de tenir un sou, de que em perdonin la hipoteca si em quedo sense feina, d'ACAMPAR en so de pau sense emprenyar a ningú, de ser informat abans, durant i després de qualsevol acte que m'afecti, de tenir accès a la cultura, la salut i l'atur sense compromisos polítics anteriors al meu naixement, de néixer on vulgui i de parlar la llengua en la qual penso i dic tacos amb més fluïdesa, d'escriure la meva filosofia en cartrons arreplegats del súper local, de llegir anarquisme i escoltar Vivaldi  i  Rosendo alternativament, de caminar empaitant utopies, perquè per això serveix la dignitat : per caminar amb el cap amunt, i l'esquena ben recta!!

El gran Eduardo Galeano, escriptor i pensador, m'inspira aquestes línies. I  per a vosaltres, estimats seguidors del bloc i amics personals, gràcies!! DIGNITAT, SEMPRE!!

Tarda MíTica = Matthew Tree

Conscients i constants lectors de les facècies de la Cantireta,
ahir vaig tenir una tarda MíTica. No, no vaig anar a la terra valenciana a patir calor sota el cel per a fer veure que m'interessen alguns animals que ningú no ha vist en cap zoo però tothom duu estampats en samarretes. No, lo meu va ser d'antologia, d'emoció, de tracte proper i a més, literari. I em direu, va, desembutxa, qui vas veure? En qui vas somniar? Amb qui vas entrepussar al sortir del Caprabo? Doncs, aquest home, lo MATTHEW TREE. I què vas fer, amb aquest home, si es pot compartir amb lo món sencer, amb la blogosfera ? Doncs la meva escola el va convidar a fer una xerrada sobre el seu llibre, "Com explicar aquest país als estrangers", a travès dels "Itineraris de lectura" promoguts pel Departament d'Ensenyament. I servidora, que és la responsable de l'àrea de llengües ( d'aquí ve aquesta dèria a xarrar tant ... ) d'aquesta escola es va encarregar de fer els tràmits pertinents per a que pogués arribar sencer i tornar sencer a la capital de Catalunya. Els meus alumnes van treballar el llibre a l'escola, i els que es van quedar per escoltar-lo van fer les preguntes que s'havien preparat. Gent de l'escola, i de fora, van venir a gaudir de la paraula en català d'aquest homenàs ex-anglès, políticament compromès amb una terra que l'ha acollit i que ell defensa en cadascuna de les seves frases en català. Gràcies, Matthew, ahir a la tarda vaig ser la professora de llengües més feliç del món !

Tarda MT

Molt tossuda, massa terrible, minsa i terrorífica, malaltissa i tururut, meravellosament tràgica, minúscula i tragicòmica, mula i treballadora, maregassa i taulons, merda i té ( més merda ).
Resum de la tarda d'ahir. Gràcies a la in-cultura que com-part-eix-o amb alguns homos sàpiens i massa homos erectus-quina vergo-nya que tenim. En fi, molt tocacordons ( és un eufemisme, clar ).

Filosofia per a covards

Allò que tothom anomena "Hacienda", i et fa confondre amb les cases dels que governen aquest país, també mal anomenat "socialista", i veus marbre a tot arreu i coberts i cignes d'or a l'entrada dels lavabos...doncs bé, aquest ens econòmic, que té un braç molt llarg i dents de sabre, pretèn que em solidaritzi amb els pístrincs i em diu :"Tot el que un deu, l'altre també ho deu". Tinc dues opcions : cobrar l'equivalent a un estadi de promoció, pel qual he lluitat i m'he cremat les celles durant 6 anys, o beure'm l'enteniment i esperar cobrar una 5% part del que val posar l'ascensor per al nostre fill. Ara estaré unes quantes nits consultant el tema amb el coixí, i amb el Sant, i amb els que m'estimen ( de debò, vaja ) i sospesant el risc i l'enrabiada posterior. I així visco, entre la metafísica del cada dia, i la filosofia per a covards que acabo d'inventar-me en el meu Feisbuk . Perquè no cal donar-hi més tombs, és una vida que acaba a mort ( terrible ), si hi pares compte... Us deixo amb una Juanola poètica del Miquel Bauçà, per no anant a cremar contenidors ( vès que no sigui el dinar...)

Avui sabem que els pell-roges,


deu mil anys abans de Crist,

franquejaren quasi d'esma

allò que és l'Istme de Bering,

seguint ramats de bisons.
 
LES MIRSINES
(colònia de vacances)

(1983)

Estat de parèntesi

O de coma, o de punt i coma, o de punts suspensius... Entre Vallfogona de Riucorb i Passanant, per exemple, entre els ordis verdejants i els prats que onegen la seva abundor als meus ulls, i el serè ajuda a concentrar els meus ulls miops en l'horitzó. Els poemes de boda per altri són difícils de confegir : hom es pensa que vesteix el vestit del "sí, vull" i un home a qui tothom aprecia, que potser també ha estat motiu de desig/ llavis entrellaçats per part de la núvia, diu les paraules que seran motiu d'escarni si no són prou emotives / sinceres. Per sort, les llàgrimes de la xiqueta enterboleixen les neurones i tot és "ai, què maco, nena, què bonic...!!". Amb el temps, quan l'alcohol de l'eufòria ja s'ha dissolt entre dinars amb la mama i trobades amb la colla d'ell/-a, el poema serà una arma de doble tall. I crec que farien bé d'embolicar-hi l'entrepà si acaben separant-se.

Lògica domèstica de dissabte

1. En una eqüació en què hi ha X i Y, si es tarda molt a donar la resposta, el resultat és ZZZZZZ....
2. La proporció d'ofertes el dissabte és inversament proporcional als diners que tenies pensat gastar-t'hi.
3. Quan més omplo la rentadora, menys ganes tinc d'estendre la roba.
4. Sóc socialista per necessitat, no pas per convicció. (DSK)
5. Perquè es diu que el més calent és a l'aigüera, si l'aigua és freda i allà no s'hi pot coure?
6. Em compro sabates amb els ulls ( de poll ).
7. La meva memòria és molt selectiva : només recorda els homes guapos.
8. El moment més adient per sortir del llit és quan aturo el despertador.
9. Li serveix d'alguna cosa tocar fusta al Pinotxo ?
10. Si Jesús va aprendre a caminar damunt de l'aigua, perquè van tardar tant de temps a inventar-se els hidroavions?
11. Fer el dinar és perdre el temps mentre no s'arriba a l'estómac del qui t'agrada...
12. Heu pensat a arrencar la propaganda empegada arreu el dia de reflexió electoral?

Apa, feu bondat...

Matí sense incidències

Apart d'haver aixecat la pell de plàstic del meu vehicle mentre anava cap a casa, res a destacar. Clar, que encara he d'anar a treballar. El Feisbuc i jo dormim al mateix matalàs, els blocs respiren vius, els acampats indignats conserven la dignitat mentre protesten, i jo contemplo amb serenitat budista el món i els meus...

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT , del Vicenç Andrés Estellés




I llavors, Déu li va donar

la Vida a l'home,

i era tan bella i delicada

que l'home no sabia

què fer amb ella

i sols era feliç dormint.

Al dematí, però,

tornava la congoixa

i li venia aquell

desig enorme de plorar,

i duia als seus braços la Vida

com qui duu un nen de bolquers,

com qui duu un setrill de nitroglicerina...

De vegades la duia com si fos un real

i volia amostrar-la,

però tots en tenien i no li feien cas,

i callava, tristíssim...

¿Ja t'has menjat el berenar?

Plany de difunts amb retard

Vaig escriure aquest poema quan es va morir el meu sogre, el Josep Font Estadella, el 13 de juliol del 1996. Ara ja és vostre.

Enderroqueu les esglésies, esbocineu
els camins del terme amb les dents,
i refeu les cases amb argila i graveta,
ben menudes, com abans.
Trenqueu els escuts de pedra, elimineu l'heràldica
dels diccionaris, abandoneu totes les armes.
Feu rodons els angles i esmoleu
les cassoles. Amb escaires, arrenqueu les espines dels rosers
per a que me'n pugui fer collarets.
Convertiu la maçoneria en delicte, treieu-me
les ninetes dels ulls i claveu-me-les a les ungles.
Cremeu les butaques que porten la seva olor.
El dolor ja no és bessó seu. S'ha quedat orfe.
Perquè el mestre dels paletes és mort.


Montserrat Aloy i Roca
juliol 1996- maig 2011

Comèdia cosmètica

En el poble de la comèdia al carrer, l'haver nascut amb sort es transforma en somriures i tustadetes a l'esquena així que surts de casa. Els prohoms del poble saben que poden comptar amb tu per a qualsevol cosa, els locutors de la ràdio envien missatges críptics per a que tu sàpiguis què volen entre propaganda i promoció. Els polítics han adaptat el seu programa per incloure-t'hi, ja que sense tu ells no podran pas guanyar. Si un proletari lletraferit envia un text que voldria llegir amb la seva veu de proletari, mai serà possible. El nascut amb sort se l'apropiarà, i ni es recordarà d'ell quan us trobeu per les voreres del poble. Les promocions d'escriptors foranis se fan en la mesura que els llibreters poden sortir a la foto amb el que diu que escriu. Les botigues de cosmètica aplicada ignoren el funcionari desgraciat en favor de la mestressa habitual, a pesar de voler pagar trinco-trinco les pólvores màgiques per aparentar menys edat. Les voreres són baixes, i els baixadors alts, per si plou ( entre Massalcoreig i Montblanc només cauen desgràcies, per sort del diari Segre, que se'n congratula ). I el pàrquing municipal diu que està ple, i jo comprovo amb estupor que les places de discapacitats estan buides, i només s'hi pot accedir amb parenostres i una targeta d'abonat.
En el poble de la comèdia al carrer, ets visible si compres SOVINT a les botigues. Si no hi compres MAI, ets una idea encara no concebuda a l'úter de la teva mare. No, no sóc comedianta, només en sóc a la fenya i mai quan intento sobreviure a la comèdia cosmètica a 5 km de casa.

PD. Amb el vent a favor i les coordenades ben ajustades, des de Moscou fins a Tàrrega,  les canonades  de l'obertura de Txaikovski poden malmetre seriosament la sobèrbia i la miopia de la capital dels comediants. Apuntin...FOC!!!

Estellés, perdoni l'atreviment...

Del gran poema del Vicenç Andrés Estellés, Els amants, jo en vaig fer una adaptació personal i intransferible d'un algú molt especial. Espero que us agradi, i que el senyor Estellés no es regiri a la seva tomba..., perquè podria ser que avui ho fes. Ai...

ELS IMPRUDENTS

"No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres.
Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.
Tot ho recordo mentre tu potser treballes.
No ha passat gaire temps, encara,
tanmateix, tot sembla tan llunyà ara.
El record teu m'assalta sense avís
i sóc sola mentre em mesuro per terra.
Entenguérem que l'amor, o semblant,
era una brasa encesa dins la nit
( contrària a la religió catòlica, per suposat ).
Em desperta, de nit, com un malson,
i et somnio sense por, i m'encalço i t'imploro.
Sempre vaig pensar que no fóra
elegant, el nostre amor, i que al mig
del carrer, les nostres boques es badarien casualment.
El nostre amor és rústic i agrest, és singular,
i enyorem la boira amable de la Terra,
la que amaga el noble desig de menjar-nos.
I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.
Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes,
i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.
Ens arramblarem en un racó de carreró fosc
i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits,
que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.

No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,
car de nobles com nosaltres ningú no n'ha parlat mai tan bé."

Montserrat Aloy i Roca
febrer-març 2011

Sobre myself

Ara fa uns anys, en el paradís perdut dels pollastres bullits, vaig trobar aquest poema del Kenn Nesbitt, que il·lustra el que algunes persones nascudes "intel·ligents" opinen sobre la nostra professió. Aquesta n'és una traducció i adaptació al català.

POTS DISCUTIR AMB UNA PILOTA

Pots discutir amb una pilota
i fins i tot amb un barret.
Pots discutir amb una porta
o amb un trist cacauet.

Pots enfadar-te amb la taquilla,
pots enfadar-te amb el clauer,
pots enfadar-te tot el dia
i emprenyar-te i ser groller.

Pots rondinar-li a una oliva,
fer mala cara a un enciam.
Sempre estar a la defensiva
no et fa gaire al·lucinant.

Pots dir "grassa" a una síndria,
"boterut" a un meló,
"amargant" a una endívia...
però mai "burro" a un professor.

Montserrat Aloy i Roca
Març-Abril 2009

Nach és Bach...

Nach - El Idioma de los Dioses per Nach

Perquè sense música ni poesia ja faria temps que criaria malves, perquè sense la passió no se'm pot entendre, perquè sense els músics que ell anomena el meu món no té sentit, perquè les figures literàries també formen part dels fenomenals cantants/compositors/rapsodes de hip-hop, perquè sóc sincera i fràgil alhora, i perquè aquesta és una obra mestra, igual que Bach, Beethoven, Schubert i Mahler. Benvingut, Nach.

Molesteu les disculpes

Deixeu que us molestin, les disculpes. Potser coneixereu algú interessant...

Iaia, adéu!

Compartir, estimar, conviure. En memòria de la Montserrat Anglarill Antonijuan, la meva iaia.

PARADÍS PERDUT




En aquesta foto de l’aparador, Eva

rosega una poma golden, mentre Adam se la mira.

Són al Paradís i tots els que ara sou aquí,

desapareixereu. Ho han dit a la televisió.


Aquesta tarda d’ulls oberts i cansats

continua existint a pesar vostre,

i el meu rostre, gravat a foc ara i aquí,

s’encomana, o ma germana...no hi és,ni

recordo què volia dir-te, vés!

Té, seu al meu costat. Guaita, abans

ha vingut algú semblant a tu. L’has trobat?

També duia aquest posat tan trist,

aquest llavi vulnerable a la vida moderna.



Vine, anem a la cuina, recordo que era per aquí.

Em conec tots els topants de l’oblit,

ressegueixo les puntes de la coixinera

amb els dits transparents i fràgils.

He vist una dona al mirall, i juraria

que volia dir-me que em coneixia...

Diuen la gent del poble que he guardat el nord

per a quan siguis més gran. I diuen que el meu angle

tancat fa olor de càmfora i de flors del camp.



Els àtoms s’han cansat de refer-me. Plega’m,

sisplau, desa’m amb la camisa de dormir i els enciams

de l’hort. Sents ? Els homes arriben afamats del tros,

caldria anar a buscar ous frescos al galliner,

i matar uns conills per dinar...



No em despertis després d’explicar-me qui ets.

Dormiré la migdiada més dolça del món.




Montserrat Aloy i Roca

Verdú, 30 d’abril del 2011