S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 30 de juny de 2011

Forestals arqueòlegs

Escolto amb estupor ( i no pas darrere una porta ) com es prostitueix la llei. NO pas la llei del més dèbil, la del que intenta sobreviure al dia a dia sense haver trencat un plat, insultat mentalment un buròcrata parapetat darrere del "he sortit a esmorzar", haver creuat en vermell pel semàfor en un carrer on passen cotxes cada 5 minuts ben comptats, o haver criticat el teletext de la 1 y de la 2 per partidista i españolista ( us estalvio els esbufecs i ulls en blanc del Sant quan insinuo que vull veure "Es....ones en el mundo" ). Parlo de la llei imposada a força de decrets i mà amb violència contra les taules de fusta importada o important per a obligar a tothom a obeir-la, sigui sensata o no. La llei ara ens obliga a fer d'arqueòlegs forçats. És a dir, la runa cal dipositar-la en els llocs on els ajuntaments obren, a voluntat del poble, un dia a la setmana. Tant hi fa que l'acord verbal de la runa amb èxode permanent sigui per aplanar un camí i donar entrada al tractor. La seva destinació ha de ser acordada en ple municipal, i si cal s'olorarà pedra per pedra per treure'n l'ADN del propietari i així sancionar-lo amb tots els ets i uts. Descolgarem 16 m3 de runa del tros ( a mà, com si no!! ) ara al Juliol, amb la calor i la solana i la justícia de Nostresinyó sobre el nostre cap, per a portar-la al seu poble d'origen, i allà ser ajusticiada pels caps (?) pensants (??) de l'ajuntament governant, i que el blasme i el penediment ens acompanyin aquí, al Purgatori, a la vida eterna i a la reencarnació, cas que hi creguéssom. I, nogensmenys, erigir en lloc encimbellat un bell monument al prohom de la bella vil·la que ha fet justícia sense ofendre els seus vilatans amb requisitòries no difícils sinó impossibles de rebatre amb fets provats i palesats per fotografies i/o testimonis oculars amb visió perfectament clara tant de dia com de nit.

diumenge, 26 de juny de 2011

De matinada

Llegeixo a la Cantireta. És un exercici de memòria retrospectiva, de persones que ara fa un any eren molt importants en la meva vida, de moments en què em sentia molt viva i escoltada. Res no dura tota la vida, és veritat. Potser hauria de cansar-me físicament per descansar d'ella, d'oblidar el que ha passat avui per encarar el demà ( o l'avui ja encetat, oi? ) M'enyoro del passat, com si retomar-lo fos possible sense la pèrdua futura que comportaria. De vegades creiem que la vida passada fou millor. I que la vida dels altres és millor que la nostra. I que som el que els altres creuen veure en nosaltres. En nosaltres hi són els altres : el id, el superego, l'ego. I llegeixo les entrades de blocs aliens que em fan pensar sobre la magnitud d'escriure a internet a les 2:24 a.m. Penso en la Cantireta, en la seva ànima fràgil, en la seva porositat, en les nanses per dur-la a coll, en el seu disseny senzill i funcional. Penso en quant de temps de vida útil li queda a la blocosfera, i si els que ara enyora ho saben. I perquè li hauria d'importar, si el que es fa aquí és construir platges amb l'esmicolada constant de les pedres amb les mans...I me'n vaig a dormir.

dimecres, 22 de juny de 2011

Xocolata amarga



Llegeixo amb estupor les notícies del diari : una mama ( bé, potser caldria dir una dona sense límits socials ) agredeix una professora davant de la classe de nens de 5 anys, entre ells el seu propi fill. Uns nens ( éssers vius semblants a l'Homo Sàpiens però sense aquesta última paraula ) agredeixen un nen discapacitat amb l'excusa que ell els ha robat un telèfon mòbil. Un home es passa molts anys a la presó ( sí, als Estats Units, on si no? ) perquè defensava la causa dels negres, fins que en surt i es mor i ningú ( o quasi ) se'n recorda. La sinyora RiGuai diu que ens cal més formació, als docents, ja que amb passar-se 4 anys a la universitat ( havent endeutat els pares o a un mateix amb la pujada de les matrícules d'un 7%, NOMÉS a Catalunya ) no n'hi ha prou, ni amb haver de patir els nomenaments virtuals, ni amb l'escassetat de materials a les escoles, ni amb la bogeria Maragalliana de l'invento 1x1, ni amb la formació per aconseguir el sexenni ( 90 hores obligatòries de cursill a l'istiu, clar, o a fora d'hores, o amb el total assecament del llagrimal per estar connectats a la xarxa ), ni amb el codony d'Opos ( molt semblant a l'Opus Dei ) en què les programacions et surten per les orelles i ets més papista que el papa de la teva matèria ( gris ?)... Uns vàndals posen sabó al vi d'un celler del Priorat, i en fan malbé una quarta part de la producció. La Seguretat Social m'envia 3 papers amb certificat i acús de rebut per dir-me que m'han pres 0,01€.
Llegeixo "La Contra" de La Vanguardia. Els mediocres dominaran la Terra. A mi em van intentar dominar fa temps, al Paradís dels Pollastres Bullits. Em van fer creure que era un holograma de mi mateixa, amb la bateria baixa. Diria que no és així, i m'ho repeteixo cada setembre, fins al juny de cada curs escolar.
Menjo xocolata desfeta per berenar, i penso quin pòsit més amarg té. Peregrino al sentit comú, cada dia.

dimarts, 21 de juny de 2011

Horòscop



Diu que els Leo ens hem d'abstindre de prendre decisions importants d'aquí al nostre aniversari. Pràcticament vol dir deixar de pensar fins a les acaballes d'agost. No sé si en seré capaç. Llista d'obligacions o deures amb la societat:

1. Acabar el llibre amb la sòcia, a risc de perdre el coll ( me'l tallarà ella, clar ). Petonejar-me després d'haver-ho aconseguit ( el 30 de juliol, a les 11 del matí )
2. Prendre'm amb calma la possibilitat de l'operació de genives del plançonet, per segona vegada. Ecs!
3. Agafar alè per a escriure les programacions de les assignatures de l'escola. Són 6.
4. Escombrar la pols de les obres. No esnifar-lo, porta massa temps a casa, des del segle XV, aproximadament.
5. Encomanar el meu Sant al seu per a que no prengui mal degut al número 4.
6. Dosificar les energies i el sabó de la rentadora. Comprar un dosificador d'energies/sabó als xinesos. Vendre'ls-hi després.
7. Procurar dormir sense pensar en el punt 6.
8. Treure paper de casa i escriure en paper higiènic el meu rol a casa. Llençar-ho tot al contenidor blau.
9. Fer bronzo a les piscines del pople. Fer baixar el sant del plançonet per ajudar-me a posar-lo a la piscina, no estan adaptades.
10. Caminar endavant, pels termes de la geografia i del meu pensament, per ampliar mirades i opinions.

Sé que m'hi ajudareu, sou bons servadors de cantiretes, hehehe...

dilluns, 20 de juny de 2011

Clarence Clemons, EPD.



Per als que amb el seu alè han posat lletra a les nostres vivències, íntimes i externes, i pels cops que ens tocarà córrer cap a les nostres obligacions i lluny dels nostres fantasmes. Descansa en pau, Big Man.

divendres, 17 de juny de 2011

Amor terrible



La ubiqüitat del Feisbuc, desguàs avall. D'aquí la cançó, amor terrible ( cap a un mateix ). Sospir profund. Alleujament ( total  d'aquí a 14 dies ).

dijous, 16 de juny de 2011

Eclipsada per...



La feina, que em permet viure fora de casa sense tenir remordiments. Els fills, que donen sentit a la vida i posen ulleres sota els ulls. La meva gata, que em desperta per fer un pipi a les 5.30 del matí. El marit, un home generós de cor i de cos que m'estima sense condicions. La poesia, que em permet treure la part fosca de mi mateixa. La roba, que tapa els cossos imperfectes i els dissimula. Els impostos, que m'ajuden a entendre com funciona la classe política d'aquest país. El perico, que em crida si no li faig cas. El hàmster, que passa de mí si no hi ha nous pel mig. Les puces dels gats, que m'ajuden a afinar la meva vista miop fins a límits insospitats. Les obres de casa, que em fan entendre lo de "Pols ets i en pols et convertiràs". La ironia, que em tapa i em petoneja perquè no enviï la gent al carall. Els amics, que marquen distàncies entre la salutació formal i l'abraçada d'ós. L'epilèpsia del meu fill, que fragmenta les nits i els posa paraules d'acabament. La nit, que genera amor cap a la feina feta. El dia, que genera emprenyament cap a la feina per fer. La lluna, motiu de poetes i d'algunes cançons dolentes. La música, que diuen que amanyaga les bèsties. Jo mateixa, que ara hauria d'estar fent una altra cosa de profit.

PD. Debussy, que també va néixer el 22 d'agost. El seu "Clair de lune" s'adiu a la nit passada, i a la propera...

dimarts, 14 de juny de 2011

Resurrecció indefinida



Diumenge passat els astres em van afavorir. Hi va haver resurrecció amb macarrons i gelat, com havia profetitzat durant la setmana. Però la indefinició d'aquesta mort passatgera sempre em volta pel cap. Però com que sempre acabo reinventant-me, per això us deixo amb aquest post, perquè qualsevol resurrecció és indefinida, si tal com dic, seré tan desgraciada que en l'altra vida segur que em concedeixen una hipoteca, i l'he de pagar...

diumenge, 12 de juny de 2011

Llenguatge ( Suzanne Vega )



Us deixo amb aquesta perla. Teniu l'enllaç de la lletra original aquí.

Si el llenguatge fos líquid
entraria a doll
però guaita, aquí estem
en un silenci més eloqüent
que qualsevol paraula

Aquestes paraules són massa sòlides
no es mouen prou ràpid
per copsar la idea efímera
que entra en el cervell
i després fuig, fuig, fuig...

M'agradaria trobar-te
en un no-lloc sense temps,
un lloc sense context
i desprovist de conseqüències

Tornem a l'edifici
( les paraules són massa sòlides )
de Little West Twelfth
no és gaire lluny
( no es mouen prou ràpid )
i el riu, el tens allà,
i el sol i els espais
han estat derribats
(per copsar la idea efímera)

i seurem en el silenci
( que entra en el cervell )
que entra a doll i després
fuig, fuig...

No tornaré a fer servir paraules,
el seu significat no és gens precís,
no diuen el que jo vull dir,
només són la crosta del significat,
amb reialmes per sota seu,
sense tocar,
sense remoure's,
sense ni tan sols agitar-se...

Si el llenguatge fos líquid

entraria a doll
però guaita, aquí estem
en un silenci més eloqüent
que qualsevol paraula

I després fuig,
fuig,
fuig,
fuig.

Traducció de Montserrat Aloy Roca

dimarts, 7 de juny de 2011

Arrebossada en saliva



Arrossegada per la llengua, ideada pels substantius, marcada a foc pels adjectius, carregada per verbs i adverbis, unida a tot per conjuncions. Preposicions i determinants llueixen en el meu escot i orelles. Lingüista veraç i sensata, defenso el meu terreny relliscós, poc a poc, com els cargols en la pluja inconstant.

dilluns, 6 de juny de 2011

Setmana tràgica



Dilluns, impasse. Repàs de tragèdies passades, relliscades gramaticals i oblits personals. Dimarts, reforç de passats irregulars a la Blanca Albió, examen d'estat sobre els estats improbables del substantiu. Dimecres, assassinat massiu d'escriptors nascuts fora de la Franja, i èxode de les figures literàries a les fàbriques. Dijous, mandra interrupta en 3 idiomes. Divendres, execució de notes a la guillotina.

Dissabte i diumenge, resurrecció d'entre el foc follet de les neurones perdudes, i festa gran amb macarrons. I gelat per postres, clar.

dissabte, 4 de juny de 2011

Percussió forçada



Ara mateix, tinc tota una generació poc traçuda de percussionistes arreplegada al menjador de casa. Porten sabates reforçades a la talonera i plantilles ortopèdiques que eviten fer-se mal als talons i al panxell (!!) de la cama. Si escolto amb èmfasi, trobo que tenen ínfules de jazz. Si escolto sense gaires ganes, s'assemblen al Phil Collins abans de fer-se mal als canells. Si escolto emprenyada, em vénen ganes d'anar a buscar una cassola de llauna i una cullera i fer-li de baix continu. Quan el percussionista es cansa de picar contra la cadira, aprofita el temps per fer scat-jazz amb la mà oberta contra les galtes molsudetes. Si li ve de gust, el garranyic-garranyec de la cadira és un martiri suau comparat a la perfecció monòtona de les sabates. Pot ser que faci la patarrufa, en un gest entre fàstic existencialista i ganes de tocar els pebrots a qui escriu. Quan s'inspira, el soroll va en augment i és realment exasperant i creatiu ( creieu tenir tota l'orquestra de percussió a dispesa a casa vostra, gong xinès inclòs ). Potser l'hauria d'inscriure a l'escola de música de la ciutat, almenys es treuria de dins el geni del ritme que porta ( i parlo amb raó, li encanta la música!! )
Després d'això, escoltar el Dyango cantant "Rosó" deu ser una excursió al cel de l'ah!rmonia musical...Ai, no, que a mi m'agrada el Bruts Elspitstinc...

divendres, 3 de juny de 2011

Treu-me el suc, xato!!


Afegeix la llegenda
ESPÈCIE INVASORA

"He vingut a conquerir el món. Jo sóc el cap de la meva espècie. Agenolleu-vos al meu davant, per a que us pugui veure, esclaus!! ", va dir l'espremedor, des del seu coll metàl·lic, amb una veueta de poca potència.
"Com pot veure, amb una mica de lubricant i força traça, pot acabar sent un vibrador molt enginyós. Li'n treurà tot el suc que vulgui, segur que sí!!", va reblar la venedora.

MONTSE ALOY

Pânic



PÀNIC

Em rosego els genolls,
Lluc, per l'agonia de l'ofec
epilèptic. Tant és l'ànsia
mèdica, perenne, peremptòria,
"cal que, és necessari, imminent",
com el sucre que substitueix
la sorra del meu rellotge del temps.
I jo vull córrer, prendre alè
i així afanyar-me cap a tu.
O no. Perquè no sé on ets.
Ara em rosego els colzes i et cuso
les frases tan complexes,
com el meu cervell,
en temps de pànic.
"Ja està, ja està, ja està!",
el mantra pacífic del teu pare
desfà un a un els meus sanglots.
Tu dorms. Ara em rosego els dits.

Nit del 7 de juliol del 2010.

dijous, 2 de juny de 2011

Nocte interrupta



Primer fou quedar-se al sofà, sospesant els pros i els contres de la vida amb els ulls tancats i el coll torçat, afavorint una futura torticoli. Després, va ser aixecar-se del sofà amb la sensació que el món roda a la mateixa velocitat que abans però el temps passa potser massa ràpid, amb una exclamació de sorpresa i un parell de renecs sobre l'statu quo de moi meme. A mitja nit, exactament a les 4:15 a.m., un líquid massa llefiscós va esmunyir-se nas avall cap als llençols i el terra, amb la impressió que era sang. Vés escales avall, graó a graó, a contemplar-te al mirall ( sí, encara ets sencera, no et falta de res, excepte uns quants mil·lilitres de sang ) i a dil·lucidar si el lleixiu treuria aquelles taques del teu pijama preferit. Un cop aturat el doll de sang ( és broma!! ) amb el paper higiènic ( sí, no tenia a mà res més literari...), puja a dalt ( reduplicació ). La gata es rasca, i el plançonet s'ha despertat amb tant de terrabastall. Agafo la gata i la llenço escales avall fora de casa; si no, corre el perill de ser filetejada amb les urpes de la gata que cria 3 gatets amb una afecció maternal un pèl massa assassina. Torno a pujar. El plançonet té atacs epilèptics perquè s'ha despertat sense haver dormit ni descansat prou. Em quedo al seu costat, intento tranquil·litzar-lo. Ara intento tranquil·litzar-me a mi mateixa. M'he de llevar al cap de 3 hores. Penso en si Bécquer fos viu, escriuria poemes romàntics sobre la poesia mentre treu esputs de saliva per la boca, i tremola de fred i malaltia. Penso en com se sap classificar els noms si es desconeixen els noms. Penso en el passat dels temps, regular i irregular, com les persones. Penso en els meus fills. I llavors, per acabar de reblar-ho, tinc malsons sobre ells. Me'ls prenen, els torturen, I miss them terribly. El despertador, llança potent i equànime, em torna a mi mateixa, perduda entre els poemes de gent estúpidament literària i la realitat. A les 8 hem de ser al CAP per punxar el plançonet. L'han de tornar a operar de les dents.

dimecres, 1 de juny de 2011

Me'n sortiré



De prendre més volum del que cal. De beure menys vi. De beure més aigua. De pensar que els altres triomfen. De creure que els altres tenen padrins treballadors. D'investigar on carai venen varetes màgiques a les botigues dels xinesos. De que no em confonguin amb escriptores famoses però mortes. De morir-me de vergonya cada cop que ma filla em supera en bellesa i intel·ligència. De que la meva intel·ligència no em permeti esquivar els entrebancs del carrer. De que el carrer em superi quan camino mirant endavant. De que la meva miopia augmenti però no la meva visió a l'horitzó. De que el govern posi els horitzons cada cop més lluny i de colors apastelats. De que els pastissos càpiguin a la meva retina però no als pantalons. De cabre en vestits que em queden bé. De que la gent que em cau bé em continuï parlant. De parlar bé de mi mateixa al mirall. De que el mirall transmeteixi via ràdio una imatge correcta de mi. De que jo sigui jo i no una altra. De que els altres que no em convenen no ocupin gaires megabaits a la meva memòria. De que recuperi els arxius PDF de moments sublims sense que es pengi el servidor. De que servir als altres no sigui sinònim de servilisme. De que la memòria RAM no se m'agriï. De que la mala llet corri desguàs avall. De que, de coll avall, els sacsons quedin dissimulats sota la samarreta. De que anar en samarreta sigui igual de glamurós que dur calçotets de seda per dormir. De que dormir sigui sinònim de descansar. De que descansar sigui sinònim de desconnectar. De que desconnectar sigui sinònim de quedar-se penjada als llimbs. De que els llimbs quedin més prop de casa, que anar-hi en cotxe és una murga. De que les murgues siguin múrgoles i acabin al plat amb corder rostit. De que belar és propi de xais i badar és propi de persones. De que les persones no siguin gent. De que la gent que llegeixi això se'n surti del que passi avui dimecres. I de que demà sigui dijous, si el calendari maia ho vol.