S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 30 de juliol de 2011

A(MO)RANYA



A(MO)RANYA és una expressió trobada per mi, inspirada en la cançó "Lullaby" dels The Cure, passada pel tamís de l'eròtica del poder segons la perspectiva de l'aranya, que fóra jo...

T'abraçaria amb segones,
entre gemecs i teranyines,
cobert de mi mateixa, salivat,
pendent de la transparència del fet,
amorosament greu ( intens ).

Quin disbarat malbaratar-te
per altres, geloses de la cacera!
I el sexe, obert només a estones,
on xuclo a pleret del teu cau,
amagat, llèpol, intens.

Sí, t'afillo i et filo sense ulls,
reservo el t(r)acte per al pa i el suc;
et miro als ulls i m'implores, galant,
el bes del captiu que mor al matí.
I jo ric, t'encalço i et fito, intens.

Quin plaer saber-te convidat,
tovalla, cobert, únic plat!!

19 de març del 2011

dijous, 28 de juliol de 2011

Abans d'ahir...

...vaig patir un matí dolent, un comentari nefast, un telèfon estúpid.
Tot i així, continuo posant bombes fètides on només calen flors de plàstic. Sí que a cap dels altres hospitals que acostumem a freqüentar no ens tracten així. I cal reflexionar, ja que els altres són públics, i aquest NO. I per les vegades que hi he d'anar, prefereixo tornar a la cua dels indignats amb llicenciatura, especialització i MIR, que intenten escoltar a pesar de tot i tractar-nos com persones, als que són elitistes i es creuen que pagant, Sant Pere cura. En altres temps, quan per tot havia de demanar autoritzacions fins i tot per treure sang, creia que el sistema sanitari anava per aquest camí, el de les mutues privades. Amb el temps, quan va haver de caldre retornar a la SS, aquesta ens comforta i ens anima, i ens cura en el que pot. Des d'aquí, un reconeixement ben sincer al Dr. Flores, la Dra Castelló, el Dr. Macaya, el Dr. Solé, la Dra. Sancho, el Dr. Cahuana, i tot el personal de l'ortopèdia.
I un petonàs per a la meva filla, que em posa a lloc quan llenço testos als caps que no toquen.

dimecres, 27 de juliol de 2011

De bates blanques i mares



1.)  Ahir vaig haver de tornar on vaig tenir el Lluc. És un cèntric hospital en una capital interior, vora un riu no gaire cabalós a la plana en què, quilòmetres amunt, els raiers en feien feina, sacrifici i perill. Això de ser empresa privada no els prova. Em van contestar tan malament per demanar el telèfon de l'hospital que em feia creus dels títols que es necessiten per arribar a ser "Diplomat/-da en maladucació, impertinència i fums negres".
Reprodueixo la conversa :
Jo: - "Quin telèfon teniu, aquí?"
Ella: - "Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat."
Ella: - "2302303. Per?"
Jo: - "Per tenir-lo guardat i trucar-vos."
Ella: - "No li servirà de res. Això són línies internes i si no, els truquem des de mòbils".
Jo: - (Molt empipada per la inutilitat de la conversa ) "Perdoni per haver-li fet perdre un temps tan preciós de la seva vida."

2.) Sense fill en braços, vam marxar cap a casa el dia 25 de gener, dos dies després del seu naixement ( en aquest hospital del punt 1 ) i no hi havia ningú a la porta ni a recepció que ens digués un "Tingueu coratge, us en sortireu". Apuntaven maneres. El Lluc és en aquest món, igual que la meva ràbia, però ells són uns cafres "de cuidadu".

3.) Com a epileg, us deixo amb un poema de dies difícils. En Manel Camp també hi acompanya. Gràcies a tots per llegir-me i tenir paciència amb mi.

MARE

L'interior.
El doble exterior.
L'amor és una ofrena
          física,
l'obertura de la pell.
Com copes vessades,
basades, besades en principis
             (po)ètics,
algun dels líquids cerimonials
significa i dignifica el moment:
la unió del receptor i el silenci.

Matem els miralls.
La generació que em segueix
falca els mililitres
dels Llucs d'hivern.

13 de febrer del 2003

diumenge, 24 de juliol de 2011

Pau, Peace, Fred.



Per a l'Amy Winehouse, de qui tinc el seu multipremiat "Back to black". M'ha fet posar la pell de gallina en tots els cops que l'he sentit. Descansa en pau.
Per als que han mort a Oslo, que pregunten "Perquè?" L'única resposta és "No ho sabem". La de l'assassí, evidentment, no és cap resposta sensata ni convincent. Almenys, per als que creuen que es pot viure en pau sense molestar a ningú. Pau per a vosaltres també.

dissabte, 23 de juliol de 2011

Deux, doucement.


Amb un fred intens de començaments de gener, en Humphrey li digué  a la seva companya: "Tu creus que colarà, que marxem així de la pel·lícula? Pensa que més enllà hi ha els Camps Elisis". I ella respongué: " Sempre ens quedarem a París. Aixó és el principi d'una llarga amistat." De fons se sentí: "Talleu! És bona!", però ells ja s'havien perdut dins la boira.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Solvència amargant



N'estic fins al capdamunt que em prenguin els gats. Em prenc la confiança dels fèlids com una cosa personal, com si aconseguís combatre la meva por a la franquesa amb què s'expressen, a saber, el runar de satisfets, la panxa enlaire, l'abraçada confiada, la salutació als de casa sense urpes ni bufs esverats. Em dol perquè em prenen un futur amic, un company de fatigues, un mamífer de 4 potes amb qui jugo i empaito, que em mira estranyat si li faig llengotes. Els gats em fan buscar allò que em manca : solvència, independència, barrudesa, sinceritat a tothora. A canvi, en tinc 2 de nous: un de vell que em bufa així que obro la porta, però es menja tot el que li poso; i una de vella, que està més arrugada que una pansa, i que tampoc desafia el ranxo sec i no l'escampa per terra, perquè pertany a la jetset-vinguda-a-menys felina del meu poble. Igual que la cançó dels Depeche Mode, que pateix d'ironia per no caure en la nyonyeria. I a fe que se'n surten prou bé.

PD. Versions per a la crueltat:
        1. En fan pinso per altres gats, versió "Soylent green".
        2. En fan bufandes per a la jet set humana.
        3. Els entrenen per estirar de trineus a la Sibèria, com a mostra d'intel·ligència superior envers els huskies.
        4. Fan d'intèrprets de gats de carrer al Marroc, Txèquia, Romania i Ucraïna.
        5. Els envien a l'altre barri després de tota la sèrie de dibuixos "Gat i gos".
        6. Són els tastadors oficials dels Friskies, que diuen envia més gats a l'altre barri que les vaques ultraplutòniques del Japó. I acaba donant gat per llebre. ( enllaç només per als que estigueu ben bregats en l'idioma del bard anglès )

Bé, si voleu deixar un RIP per al meu desaparegut DJ, sisplau, feu-ho sense tocar cap vegetal que comença per P.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Piscina!



PISCINA

T'assec a la falda.
Hem arribat des de casa,
magres de l'esforç, convençuts de l'enrenou
i dels cossos abellits per olis estrangers.
Ens hem dut amb senzillesa,
amb silenci gens monacal,
amb la roda del canvi d'estat
que suposa alterar la rutina de l'ordre.

Dins de l'aigua
tots som u, i ho sabem.

Escolto l'avenir, que de moment
roman sord a la meva impaciència.
Ens esquitxen, ens saluden.
"Si la barqueta..." sense por, valents
en el budisme improvisat de la tarda,
dissolts dins del toll infantil.

Hem berenat.

D'esquitllentes veig com les orenetes
glopegen un bec d'aigua clorada,
i es fan creus del gust, tan revell,
de l'estiu de sempre.

Montserrat Aloy i Roca
16 de juliol del 2011

dimecres, 13 de juliol de 2011

Què volen les dones?

Sí, què volem les dones? Doncs de vegades un vestit que ens faci visibles, que ens posi els ulls dels altres a l'escot i al cul, que ens digui que estem vives i ens agradi que ens ho diguin. Per això, jo, que parlo del que em dóna la gana sense ofendre a ningú, he traduït aquest poema d'aquesta dona genial, la Kim Addonizio. Dedico aquest apunt a la Cristina, que m'ha fet veure la vida d'una altra manera.

QUÈ VOLEN LES DONES?

Vull un vestit vermell.
El vull lleuger i barat,
el vull ben tibent, el vull portar
fins que algú me l'arrenqui.
El vull sense mànigues ni espatlla,
aquest vestit, perquè ningú hagi d'endevinar
què duc a sota. Vull caminar pel
carrer, pel davant de Thrifty's i la ferreteria
amb aquelles claus lluents a la finestra,
pel cafè del senyor i la senyora Wong i els seus dònuts
del dia abans, pel davant dels germans Guerra
que llencen els porcs del camió al carretó
i se'ls carreguen a coll pels morros llefiscosos.
Vull caminar com si fos l'única
dona del món, i pugués triar.
Vull aquest vestit vermell ara mateix.
Vull confirmar-te
les teves pors més absurdes sobre mi,
que vegis què poc m'importes tu
o res més excepte
el que jo vull. Quan el trobi, arrencaré aquest objecte
del seu penjador com si triés un cos
per parir-me a aquest món, gràcies
als espasmes i als orgasmes, també,
i el portaré igual que porto la pell i els ossos,
i faré que m'enterrin
amb aquest cony de vestit.

Montserrat Aloy i Roca
13 de juliol de 2011

dissabte, 9 de juliol de 2011

X2



X2

The guilt that unveils my sleep
comes in 44s.
You are no longer the space
I considered mine alone, before
it was corrupted by other breaths.
I sense the lips, I offer the cheeks,
reveal the air we liked to gossip
about, and tremble the hand you opened the door with.
Myself to me, and I only.

Yes. Married with no children,
bachelor with no intentions whatsoever,
found a map with still waters underneath.
Funny how I never wanted to become
your personal architectural instructor.
Tie me to your tongue, be a pencil.

Montserrat Aloy i Roca
26 February 1998

divendres, 8 de juliol de 2011

Mantra

No em queixaré més, No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més   No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més No em queixaré més

perquè uso la meva família com a arma, en lloc de fer-ho com a trampolí cap a la felicitat. Els que m'ho han fet veure es mereixen el meu aplaudiment ( la veritat cou, però és necessària ). Apa, ja ho he dit.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Amb F d'eina



Recupero la sensatesa, que en temps calorosos no augura res de bo. Ens llevem tard, canto mentre esmorzem, ens abracem, tornem a cantar, em llevo cinquanta cops de la cadira per fer altres coses, emprenyo el meu cervell per tal de que em doni ànims i paraules, i em trobo esbufegant per l'efecte de l'edat i la calor. Les meves neurones es fonen, s'escolen escot avall, es barregen amb altres fluïds i acaben soterrades per les espardenyes. Penso en piscines i en crols ben sincronitzats, i en fer el mort mentre les orenetes vénen a beure de l'aigua clorada, i en mi mateixa, coberta de clor i de líquid, emmagatzemada com abans en líquid amniòtic, ah!, quin deler més antic. I en sortir de l'aigua amb prestesa i elegància, mentre els ulls masculins es claven en el meu escot i en la part on la meva esquena perd el magre i esdevé rotunda i rodona. Desitjo tenir un secretari de bon veure, que em doni la superficialitat que requereix l'estiu, i la insensatesa d'escriure indolent i catàrticament. Sóc una dona de poble, amb pantaló curt, que sua adés i ara en el compliment de les seves obligacions ( ? ) de casa, i recupero la rentadora com si fos un exili al càstig per "voler i doler", article 2, apartat 342, bis. Mentre, penso en la companya de fatigues que vol refer-se com a persona en aquest món de mascles, que diu que no dóna el perfil. I jo penso "dónes el perfil i el pernil i tota la cansalada", mentre refem els somriures d'haver treballat plegades la neurona i el canell, i ens mirem als ulls mentre ens somriem. Amb f d'eina, que em separa del món agredolç del guix i el paper, i em lliga als somriures i a l'autodefensa del plançonet, que no acaba d'entendre'ns, i a la preadolescència, que diu que no l'entenem, pero ho fem. I aquí estic, amb f d'eina, esmolada i sensata, una tarda d'estiu.
PD.De gran vull ser anciana, per distanciar-me del present amb l'excusa que abans vivia millor i amb més ganes.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Doble moral



DOBLE MORAL

"Incapaç", em rius, com un retret,
com una efusió en una vibracióscil·lació.

Mentre miro el teu bolígraf inert
recupero l'alè perdut i el glamour
- vertader, inesgotable, salaç-
qu'em feia escoltar-te com de soltera.
"Jo! Tu!", una boca on tots hi són retratats
del que era minestra i cullera i plat.
Repàs. No, no pas. Abans no. Ara.

Ara, amb la lletra esparsa, deslligada
i enemiga d'ella mateixa ( utillatge de guerra )
és com si et veiés els dissabtes,
rera el fons del cul de les ampolles,
dins el coll de vidre de les ampolles,
i et beus el present pel broc gros,
cargol, petxina i esvalot. Enteniment?

Impenitent.

15 de juny del 2011

dilluns, 4 de juliol de 2011

Faig tard...



a aquest club, que vol dones de tetes, gent per sota dels 40, gent per sobre dels 1000€ al compte corrent ( o suís, que ve a ser el mateix), gent per sobre els 175cm d'alçada, gent amb proporcions àurees ( hehehe ) més avall de la intersecció N-II amb la C-15, gent que porta roba xula sense suar i pagada trinco-trinco amb una VISA de mida XL, gent que beu coses que duen noms estrangers ( Manhattan, Bilbao, Caipirinha, Majadahonda, etc.), gent que aparca davant de casa sense topar amb cap cotxe, gent que té un Hummer per anar a comprar el pa i un Ferrari per anar al gimnàs, gent que no és miop com jo ( per tant, veuen un home guapo a almenys 1 km de distància, quina sort, punyeteros!! ), gent que té collarets per penjar pernils o llangonisses d'almenys de 15 quilos del sostre de les meves golfes ( jo no les necessito de plata, que se rovellen ), gent que duu un desodorant molt efectiu i fa estona que no l'ha abandonat, gent que beu i no minjen ré, gent que parla en inglés ( i no se diuen Pablo Motos ), gent que s'ho passa teta ( vegi's enllaç anterior ) i les ensenya sense vergonya. Ai, que em faig gran... Ah, pot ser que sigo gent sense hipoteca? És una idea...

divendres, 1 de juliol de 2011

Egocentrisme

ENVIO DIBUIX. stop. PHOTOSHOP ESPATLLAT. stop. FAX EMBARGAT. stop. MÒBIL SENSE SALDO. stop. PENIS, MIDA ÀUREA. stop. COGNOM ADIENT. stop. ENVIEU ADREÇA I TELÈFON. stop.
Li van donar la fenya. A l'anunci hi posava: "Es busca 3r soci per empresa striptís. Ens diem Giacomo Veni i Massimo Vidi."