S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 31 d’octubre de 2011

De l'ull dret



ULL DRET

Oh, l'amplitud de l'aire!

La càrrega del món!

Els braços de les donzelles,
i les mans dels trinxeraires,
que roben i besen amb el mateix
sigil.        I les columnes
dels palaus,  talment com marbre,
turgents i esclaves
del fred!   No pertanyo a l'elit,
l'esforç el sospeso i
prou, l'ample
natural      esdevé       generós
si callo i només miro.

Montserrat Aloy i Roca
7 de gener de 2006

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Glòria? A qui?



Ahir, en un rampell veneciano-lleidatà, el meu Sant i jo vam encolomar el plançonet al seu àngel de la guarda (previ acord de preu i pitança) i vam enfilar la N-II cap a la capital de la boira, les pomes i la Seu Vella. El que havia de ser un concert de prop de 2 hores es va convertir en una còpia barata dels concerts d'Any Nou a la 2. I us preguntareu què va passar, perquè l'Antonio pèlroig ens semblés un parent pròxim del cantant de "Once". A veure...primer va costar trobar aparcament. Un cop deixat el cotxe en posició horitzonal i paral·lel a la vorera, vam anar a pas moderat fins a l'entrada del lloc. Hi havia una munió de gent vestida de negre que tapava la taquilla. Jo, malpensada en aquestes ocasions, vaig deduir que havíem anat a parar a un enterrament d'algú famós ( no pas pel "interra" de la lletra, ep! ). Entràrem a la sala gran. Inspeccionàrem els llocs buits que quedaven per acomodar els nostres respectius finals d'esquena, i en trobàrem dos a la dreta. Casualment, al costat d'un senyor que lluïa una insígnia a la jaqueta. S'apaguen els llums, veiem que surt "150 anys de l'Orfeó Lleidatà" al fons de l'escenari, i ens fan memòria del que es celebra aquella nit. Parlen de mòbils, però no de tos. Malament. Primera part del concert. Un dels tants de Vivaldi, que és executat ( i sepultat ) en un temps rècord, sense temps a resar-li un trist responsori per a la seva ànima. Segona part. Surten 4 persones de negre, se'ls il·lumina dramàticament des de dalt ( com posseïts per una intel·ligència superior, potser? )  i comencen a parlar. Un parla poc. L'altra persona, encarregada de fer la semblança de l'homenatjada, parla força més estona. El senyor de la insígnia diu "Perquè vol, haver esperat 60 anys!". Dedueixo que es coneixen de fa dies. Demanen a la senyora que ha de rebre la insígnia que surti del cor ( de 150 cantaires ) i li posen la insígnia. Parla de la seva vida, de la música, de les corals, la música coral i la cultura catalana, i agraeix als presents l'homenatge. Tercera part. Exacte, rigorós, tempo perfecte, però sense emoció, excepte en els fragments dedicats al lluïment de les veus solistes, la Marta Altadill i l'Anna Borrego. La peça és el Gloria de Vivaldi, RV 589. S'acaba com ha començat, la gent tossint ara dalt, ara a baix, ara al mig, ara fent-se ressò del maldecoll, i en un obrir i tancar d'ulls el director és fora i nosaltres també. Era una excusa per a una insígnia, el concert.

PD. Recordem amb nostalgia quan el vam cantar, ara fa molts anys, amb els de casa a l'Urgell, i què bé que se sent quan un és dalt, sent dirigit.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

POEMA D'AMOR



Vídeo clip de "Poema d'amor" del disc "Terròs!" del cantactor Andreu Rifé amb lletra de David Monllau. En Jesús M. Tibau ens en recomana els poemes editats .En aquest lloc teniu la ressenya que en fa l'editorial Arola, amb el pròleg de l'escriptor Xavier Bru de Sala. Aquí també podreu llegir-ne la lletra. Magnífica lletra i música, que connecta amb el més simple i alhora complex de l'ésser humà, l'amor.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Bars de pau (aclarits)


Com que telepàticament veig que esteu preocupats pel nombre de gent que m'acompanya quan faig l'esmorzar, i en quines condicions lumíniques jo destrio les síl·labes de La Vanguàrdia, i si sempre hi ha lluna nova, o senzillament ens proveïm de llums d'oli per saber els topants del celler suara esmentat, us diré, amatents lectors de la Cantireta, que jo tinc el sa costum de llegir amb llum de dia, en llocs ben ventilats i rere una taula, per suportar tots els prohoms del periodisme català quatribarrat en les meves digressions amb pa del dia i xoriç i tallat sense sucre. Els 40 amics o familiars ( ben avinguts, espero ) que diuen es poden reunir a les catacumbes verdunines de La Muralla també ho poden fer amb l'excusa d'un recital poètic, peresempre. Hi podeu portar un amic digei, o algú que sàpigui canviar de cançó amb certa traça i sense prendre mal ni ell ni l'aparato.Per tant, no us desvetlleu més ni demaneu hora a l'oculista, oftalmòleg o bruixot de capçalera, que em trobo bé i tinc intenció de no donar treva ni a la llengua ni al cervell.


PD. Si veniu de dia, sóc a la barra, com un ocell migratori descansant del viatge, o asseguda a una taula, entrant per la porta a mà dreta, sota la televisió. Ah, i porto ulleres de color roho-passión!

BARS DE PAU

Aquí dissecciono la realitat, el diari, l'entrepà i el tallat mentre no arriba l'hora de tornar a la feina. Aquí em torno una mica intel·lectual i pacífica.
Un bon lloc al meu poble. Es diu "La Muralla" perquè abans formava part de la muralla que defensava la vila de Verdú. Detall del celler on es pot fer dinars i sopars íntims ( fins a 40 persones ).

dimecres, 26 d’octubre de 2011

COS I DUBTE

Fixeu-vos que la noia
no creu en nombres incomptables.
És llega fins i tot en les síl•labes
que comprenen el seu nom.
Es descompta pel que fa
a les molècules del seu cos.
Canvia rius per muntanyes
i llacs en volcans, gràcilment,
sense cansar-se’n.
Però sap dissoldre el dubte
dels nois que l’esperen en va.
Un maluc mira a llevant,
l’altre fira a ponent.

Montserrat Aloy i Roca

D'una alumna que em preguntava si era bo tenir 2 nòvios. M'agradava com vivia perquè era transparent.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

DE LLETRA

ACRÒBATA

Sóc acròbata del mot,
i entre bambolines em gronxo,
adés i ara la coma i la ploma
em fan la guitza, quan assajo.
I en el circ, a les set,
tothom aplaudeix l'audàcia:
sense xarxa jo parlo.
De vegades m'escomet la por
de no ser valent, i caure...
dins d'una cesura m'amago.

Montserrat Aloy i Roca

Del meu llibre "Gàbies de vidre i pols".

dilluns, 24 d’octubre de 2011

(A)FÒNICA

Gairebé sense veu enfilo les darreres hores del dilluns. Cap de setmana massa farcit de coses, amb un plomall cibernètic vaig esborrar dues entrades que no em servien per millorar el meu estat d'ànim. Diumenge al vespre va tornar a rodar el món, els nens em van mirar sense recança, vaig escriure 4 poemes d'una tongada. Demà, dimarts, literatura dels paisatges, català d'ultramar, català per millorar, català per saber d'on venim. Llengua que ara és només remor al cervell. I avui, CSI Nova York. Yipee!! ( crit telepàtic, of course!!)

divendres, 21 d’octubre de 2011

PRÀSTICA ( ?? )

"I diu que funcionen?" " Ara sí, miri si funcionen, que a Austràlia se n'han fet sintirons!" La iaia anava xarrupant una galera, allò que deia la Sunción, del vas, tan moll, ple de fonoll i menta , i que li venia un riure tonto, "quedebé,eh? i  carai, bullent i amb bromera!"...

http://tumateix-llibres.blogspot.com/2011/10/ultims-jocs-de-lany.html  Ho he copiat del jpmerch, ho sento, sóc una penques.....

REI(NA) DE RES



1. Ayer ella comió langosta a bocajarro.
2. Los niños se durmieron ipsofactamente.
3. La aya bestia de gala... (???)
4. El solsticio de verano es el 23 de mayo. Empiezan las Olimpiadas.
5. Deshice una goma con fuego.
6. Echo demenos ami novia. (yamelopare cía)
7. Hogalá aya echo fiesta el professor.

Ja ho veieu, no sóc reina de res, ni de les respostes reals dels meus exàmens de Lengua Castellana. Però sóc reina del meu somriure, que diuen que és molt bonic. Gràcies a tots per preocupar-vos per mi. ***

dimecres, 19 d’octubre de 2011

OROGRAFIA ESCRITA

"Deu voler dir alguna cosa. Les marques en vermell, les paraules destacades, els interrogants, aquests números esparcits aleatòriament pel text, sense marges, algunes majúscules, les síl·labes separades en paraules importants... " I tal com havia arribat , van posar la redacció suspesa i escrita en verd en una botella i l'enviaren a alta mar, convençuts que, allà on arribés, salvaria el món.  Probablement, un món per explorar.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

ESPÈCIES DESPROTEGIDES

"I arribarà un dia, fill meu, en què ens podrem clonar i serà un gran dia, perquè sabrem a qui, perquè i com donarem les classes. I sobretot, sabrem de quins defectes pecarem." Mentre això no passa, jo he estat insultada a classe.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

IMPUNTUALITAT SUÏSSA


I llavors el rellotger em va dir: "Miri, li seré franc. Arreglar el rellotge val diners. Però treure aquest home del bigoti dels engranatges no té preu."  I mentre un aguantava la lupa, el del bigoti somreia com si l'estessin enfocant des de Hollywood mateix.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

VI, VEREMA, VERDÚ


Diuen que el vi negre s'assembla a la sang per l'espés que és. Al poble que m'estima i m'ha donat aquest sobrenom blocaire tan escaient hi fem la 22ena Festa del Vi i la Verema de Verdú. Aquí  trobareu els actes-eventos-celebracions-successos-coses i en aquest lloc frases sobre aquesta beguda que agermana la gent a taula i fa dir veritats als bojos i als polítics ( ehem, o no...). Només aquest cap de setmana, per cert. Avui, a més, el meu Sant fa 45 anyets que és sobre la terra. Veniu, som poquets quan no és festa però tenim un gran cor!!

ESTAT D'EXCEPCIÓ

- Llapis...afilats?
- Senyor, sí, senyor!!
- Gomes elàstiques...a punt per disparar?
- Elàstiques i aeròbiques, senyor!!!
- Clips? Al·lumini?
- Senyor, tot per la deformació en la batalla!!
- Tisores?
- Senyor, hem hagut de posa'ls el morrió, perquè havien començat sense nosaltres!!
- Equip de socors?
- Senyor, el Tippex líquid és al lavabo, té descomposició.
- Covard!! I els folis?
- Emprovant-se unes sanefes de colors al calaix!
- Casumdena! Aquestos folis, cada dia més metrosexuals!!
- Transport?
- L'estoig diu que, des que s'ha engreixat, que la cremallera no li puja!!
- Plasma?
- Ehem...
- Què? Que passa ara? No tenim plasma?
- Els bolígrafs vermells són a Sitges, senyor, al cinema de terror. Ja sap com els mola, el gènere...
- I ara, què? Quan hem d'atacar? Que no ho veieu, que els diccionaris i les llibretes ens estan prenent el territori?
- Senyor, si em permet....
- Diguis, obrecartes!!
- Jo, sense fer soroll, puc obrir ferides profundes als lloms dels llibres més voluminosos...
- Ja sabia jo que sense un espia no es pot guanyar una batalla...
- Senyor... i si fem una sessió d'Ouija i convoquem els esperits del Conte de Nadal?
- No, ens calen els del Stephen King, que fan més por. I ara què hi penso...
- Sí, senyor?
- Que sense el diccionari d'anglès poc ens hi entendrem, amb els galifardeus del King. Casumdena, trons i llamps! Apa, s'ajorna la batalla fins que algú de vosaltres sàpigui dir "One, two, three..." sense mossegar-se la llengua. Bona nit! Descansin....ar!

Inspirat en l'últim apunt del jpmerch, "encara estem així",  http://encaraestemaixi.blogspot.com/2011/10/una-mostra-de-poder.html, i en el comentari de l'assumpta al mateix bloc, http://blogdeassumpta.blogspot.com/

divendres, 14 d’octubre de 2011

ARQUITECTURA SUBTIL


Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.


Poema per a la marató d'aquest any, dedicada a la investigació sobre els teixits humans.

Ençà

D'un temps ençà la llengua se'm resseca, el poema pensat es perd entre neurones embullades, el sexe esdevé religiós, la parla se'm corseca, el bolígraf escriu en llengües desconegudes, i les cares es presenten sense trucar a les portes del somni. D'un temps ençà el que altres escriuen té més llum que els meus llumins esdevinguts oracions, les meves oracions mai arriben al cel, el meu cel té núvols de dubte, la pluja s'espera en vestíbuls llarguíssims, el meu cor estima a temps de bolero. D'un temps ençà les meves ulleres tenen més vista que els ulls miops que les guien, les seves ninetes han tornat de les golfes per portar-me al present. Aixeco les faldilles al meu vestidor, reomplo sostenidors amb reüllades, poso mans a les parts internes de les meves cames, faig fotografies dels meus malucs i me les penjo al disc dur de la retina. D'un temps ençà no sóc jo, sinó la que era aquí fa 20 anys. Per sort, demà tanquen aquest cinema decrèpit on els fotogrames esmentats es succeïen sense interrupció. Hi construiran una escola.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Punts de fuga

Belchite. La meva família política i jo. Un home gran vol fer-nos de guia. Comença a parlar de pobles i trinxeres. El guia defensava la ciutat. L'avi del meu marit parla, ell l'atacava des de fora. La conversa es va aturar allà, per sempre.
No es convergeix si un sempre ataca i l'altre sempre es defensa. Si hi ha un punt de fuga, una espiral cap a l'infinit.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

BLURRED CAPITAL LETTERS

"Només valoren de nosaltres el capital que podem produir, no els valors morals intrínsecs per produir-los. I la cultura, com ja saps, és un vaixell escorant-se. " I dit això, l'intel·lectual decebut de tot es va xutar la nòmina a la vena. Després esnifaria uns quants paràgrafs d'un Dickens cendrós recuperat d'una llibreria en ruïnes.

La idea surt d'un comentari escrit al blog de l'Helena Bonals, http://http//dallobelldallosublim.blogspot.com.

Dilluns, abans de.

Targeta de dèbit que hauria de ser un benefici celestial. Exàmens que es corregirien sols si els bolígrafs vermells no estessin en vaga. Balança que no pesa per estar cansada d'àtoms celestials. Diners que fugen en despeses quotidianes i necessàries. Enyor immadur de felicitat ja passada. Humor inquiet, al 50% en cada cama. Edat que viu al segle XX, quan encara no tenia rellotge de vida a l'hora. Necessitat d'abraçar les amigues, tan properes i tan llunyanes. Amor mai fingit, fills que es fan grans, somnis amb homes de mentida. Paraules que són síl·labes i fonemes, pensament que ronda l'acció fins a aixecar-li la faldilla. Digues SÍ.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

RÈDIT ASSEGURAT


1. Per la venda de parcel·les a la Lluna ( de València, d'un aeroport molt passejable, de pol·ligons mal calculats, etc.)
2. Per curses guanyades en mans de motociclistes cerverins ( si perd, la comissió se l'enduen ell/ells, clar...)
3. Per parlar bé del banc al carrer davant de notaris i jutges.
4. Per telepatia eficaç amb el caixer automàtic ( "dóna'm els diners, xato, que els necessito, i no mosseguis, au!")
5. Per l'apertura de comptes corrents a infants, i insistència en tenir la guardiola al banc, en lloc de fer-ho a casa.
6. Per posar segells en papers sense haver-se d'escarrassar gaire. I no mirar-te a la cara mentre ho fan.
7. Per la "quota de compromís" amb el banc ( "Tenir una hipoteca amb vosaltres a 25 anys no és motiu suficient de compromís??", vaig espetar-li jo, a la senyora del banc que em trucava.)

N'estic fins al capdamunt de les promocions dels banc i caixes. Més valdria que ens regalessin estades en balnearis a PC o excursions a la muntanya. Els regals surten de les botigues, i en el cas de Lakaisha, has de fer una despesa al voltant de 2000€ per aconseguir un regal que val 150 punts. Negoci rodó, oi? I es posen les mans al cap per haver estat salvats pel Banco de Espanha. Esprement els que hi tenen els diners mai s'aconseguirà ser ni solvent ni creïble. I ara em vaig a xutar una triple racció de valerianes i til·la a la vena, amb el vostre permís.

dijous, 6 d’octubre de 2011

ANUNCIS PER PARAULES

1.Trovador ben plantat busca dama casada per escriure-li poemes cortesos. Màxima discreció.

2. País en ruïnes busca constructora per aprofitar la runa com a parc temàtic.

3. Metge sense escrúpols operaria magnats a casa seva, a canvi de casa, assegurança mèdica i contracte de treball indefinit.

4. Funcionària amb do de llengües es lloga per posar silencis a les conferències politiques.

5. Hospital sense metges es lloga per representar l'Apocalipsi. Abstindre's actors de teatre principiants.

( Inspirat per Jesús M. Tibau, del seu bloc http://jmtibau.blogspot.com/ )

dimecres, 5 d’octubre de 2011

JUSTÍCIA DE SANG

"No, no hi ha dret, ja fa massa dies que dura! I a més, l'altre dia, el que ens va explicar...mira que n'és, de pocavergonya...!" I mentre el metge pensa en veu alta, amb una xeringa aigualeix el plasma de la transfusió sanguínia al director del Banc de Prepotents Vitalicis, SA. En un descuit, algú li ha obert una via a la mà que no es tancarà.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Entrevista

Se'l mira a la cara. Li somriu. Li troba un què que abans no li havia vist. I recorda, amb enyor, la vida anterior amb ell. Clar que, llavors, encara s'havia de tatuar el Joker al braç. Ella decideix fer el mateix, a la part baixa de l'esquena, amb el Batman.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Ferum de dilluns

Com que és dilluns, prepara el maletí de les decisions importants. Hi posa el berenar acalòric, o els exàmens finals? Com sempre, es deixa el maletí a casa. Demà farà veure que torna a ser dilluns.

Els russos i jo



Comprovo amb sorpresa la correcció lingüística dels extrangers quan escriuen en castellà. Sovint fan anar expressions que em posen un somriure als llavis. La seva ironia fina cala com la pluja que realment amara els camps.Em meravella la seva acurada versió del nostre idioma imposat, em sembla fantàstic que no recorrin a les perversions de l'insult gratuït per fer referència a problemes universals. Hi ha un deix de cultura que els eleva per sobre la mitjana del que tinc a la classe, i per això penso, ara, que mai els nacionals mascles li arribaran a la sola de la sabata de la que escriu tan bé, perquè els calen 2 coses : haver nascut més enllà del Danubi, i ser dona. Fins i tot fan que ser espanyol es consideri un honor, escoltant el mestre Rimsky-Korsakov en aquesta peça de nacionalitat tan coneguda, ;-).

Pd. La batuta és el "menos es más", però renoi, quin resultat dóna aquesta dita...!!

dissabte, 1 d’octubre de 2011

SENYALS DE BAVA

De bon matí. A la sala arcoiris els adults mirem d'entretenir la por i als plançonets de les més variades maneres. Hi ha un cavall de joguina que grinyola cada cop que el nen s'hi gronxa. Hi ha una tele que dóna dibuixos de la Disney. Hi ha unes cadires ocupades per converses fútils, i llambregades als rellotges. Em presento a la infermera, per dir que el Lluc ja ha arribat. Entrem tots dos a la sala, i es fa el silenci. Un nen porta posat el pijama. Ell, innocent i despreocupat per les modes, també duu espardenyes del Barça. El Jaume entra, i jo pregunto si vol el diari, i un cafè. Em respon que sí a tot, i marxo. Al tornar, ells ja no hi són. Una fiblada em recorre el cor, de costat a costat, ja són a quiròfans. Porto dos cappuccinos, n'he de regalar un si vull arribar a dalt amb tot el que necessitem sense prendre mal. Hi ha una dona fora que s'avé a agafar el meu regal desinteressat. Em somriu agraïda, i jo també. Arribo a quiròfans. El destí em té preparat un cop dolent i un de bo : ens opera el nostre metge especialista, el Dr. Cahuana; una nena preciosa, rínxols castanys, veu clara, enginy esmolat, té, amb només 9 anys, artrosi infantil. Em cauen les llàgrimes, mentre responc el que em pregunta la infermera sobre el pes i les ulleres del Lluc. Saludo amb la mà a la nena dels rínxols, ella em torna la salutació. Penso en el destí i en nosaltres, pares de nens malalts.
Esmorzem. Mirem de reüll els altres éssers que fan el que nosaltres : mirar d'anestesiar el temps per tal de que sigui menys dolorós. Llegim a la sala arcoiris, dormim, mirem els altres. Ens donen el volant per anar a planta, a rebre el plançonet. Pugem: 4ª, 5ª, 6ª, 7ª, 8ª. No hi ha especialitat en placa al sortir, els colors de les parets són màgics, i veig uns nens com criden entusiasmats amb uns globus de colors i formes assortits. I llavors el destí ens torna a clavar un clau al mig del cor: som a la planta d'oncologia infantil. Els nens eren calbs, eren víctimes d'un càncer o d'una leucèmia, o d'un tumor. Més justícia: a la sala d'espera dels pares n'hi ha uns que vetllen un adolescent,  a qui amb 13 anys lluita contra una leucèmia des de fa 3 mesos. El meu cor s'ha fet tan petit que crec que si deixa de bategar ni me n'adonaré.
Durant les hores següents, de la 1 a les 6:30, ens hem explicat la vida amb els companys del llit del costat. El Lluc és valent. Beu aigua, dorm, s'asseu si no té son, es beu el suc, es menja el iogurt. Fa pipí, se'n riu del company quan sent el soroll inequívoc, saluda papa i mama, es mostra seriós amb els metges i les infermeres, entén que anar-se'n a casa és molt important després del tràngol que passem. I ens donen l'alta. El sucre és a lloc, el meu petit món torna a girar, hi ha senyals de bava a la seva samarreta.
Que dormiu bé, jo també.
PD. La dona a qui havia donat el cappuccino seu al costat del seu fill, acompanyant-nos a nosaltres en el nostre petit univers de batalles guanyades, en el mateix espai a la 8ª planta. La dona que té un fill de 13 anys amb leucèmia entra a l'ascensor mentre en sortim nosaltres. L'abraço mentre li dic a l'orella: "Tingueu coratge". El meu àngel de la guarda em posa a prova, em mostra altres rosers, tan punxeguts com el nostre.