S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 30 de novembre de 2011

PARAULES MAJORS

Es lloga replà de bloc de paraules per a síl·labes solteres. Abstindre's consonants trabades i hacs mudes. Altell petit disponible per a vocals sense pretensions.

RATOLINS

Dentista desmemoriat busca pacient amb somriure sincer. Les dents les posa ell, i també les paraules.

PD. El Lluc ens ha caigut i s'ha trencat les 2 dents del davant. Demà anem al dentista.

dilluns, 28 de novembre de 2011

ESTAT DE BOIRA

Dilluns. Tornem a tenir boira, com ahir i abans d'ahir, i el dijous. Vivim en estat de boira hivernal, com enlluernats per la claredat difusa d'aquest país meu. Quan el sol es pon i la boira del paisatge s'eleva lleugerament de terra, es podrien escriure poemes amb la velocitat del pensament. El sol només és un record, un pont de sospirs entre la llum del dia i els contorns desdibuixats de la nit. En aquesta boira he nascut, he estudiat, he escrit versos deplorables, he fet esqueixos de mi mateixa i m'he maleït mil cops. Quan la boira s'aixeca m'he d'estudiar de prop, sembla que hagi crescut amb la humitat interior.

diumenge, 27 de novembre de 2011

BOSCAM FEMELLA

Llanega madura canvia fredolics per boletaires eixerits. Abstindre's micòlegs urbans o secretaris de camagrocs amb ínfules de rovelló.

dissabte, 26 de novembre de 2011

MARIA

La Tia Maria era una dona. Bé, no només era una dona, era una bruixa sense escombra que feia ploure i tronar. Anem per parts. Era la típica tia que es presentava a dinar cap a quarts de tres, quan ja estàs salivant amb el got de vidre a les mans el dinar que s'acaba de coure. Et deia, com aquell que no vol: "I què, què feu per dinar?" I au, ja et veies posant-li un altre plat a taula, encara que ella, per timidesa, només se'l mirés de reüll i mentre et digués què gran que t'havies fet, i explicava a la teva parella aquella vegada en què et va haver de rescatar del wàter del col·legi amb els pantalons a mig pujar. Feies tard a la feina, o al cole, i panteixant sorties amb l'excusa: "Bé, és que s'ha presentat a casa una parenta que feia temps que...blablabla." S'ho creia mai ningú? O bé se't colava a l'ascensor, i l'angúnia de pujar amb algú que no coneixes de res es barrejava amb l'ànsia de treure-li la camisa, i amb la humitat de les dues parts del cervell quan en sorties estaves suada amarada. I en dies de calor intensa, ella trucava a casa i convencia a ta mare de fer-li companyia al cosidor, o a la cuina, triant pésols, o anant a visitar una altra tia seva que li era parenta per part de mare. Tu ja et veies a la platja, amb el banyador nou, o el bikini d'última generació, i aquella donota de veu suggerent i posat beatífic et convencia de fer el contrari que t'havies proposat. El pitjor era el dia en què, convidada a dinar per ella mateixa en un rampell autosuggestiu digne de l'Uri Geller, se t'empegava a l'esquena i et xiuxiuejava la recepta de les albergínies farcides de carn amb allioli mentre tu intentaves lligar l'allioli... i se't deslligava el davantal, se't desllorigava el senderi, se't desbrivava l'all i necessitaves un colador per menjar-te l'albergínia, que nedava en carn picada com un cadàver de pollastre abans d'un caneló a la rostisseria. Tot el que es proposava la Tia Maria era digne de ser estudiat pels parapsicòlegs de més renom del país, perquè s'apareixia com la Verge a les dones en estat de concebre idees relacionades amb el sexe (contrari, és clar).

D'una idea del Jordi Dorca, http://dorcajordi.blogspot.com/2011/11/plou.html

NO SÓC UNA PEDRA

Saps? Jo no sóc una pedra. Sóc un úter antiquíssim, ple d'ammonites, sec de maregassa. Sóc els punys de la Terra que furguen, preguen per la pluja de tardor. Sóc colònia de líquens timidíssims, sóc geològicament ritme i melodia, capçana d'homínids, so gutural vora la primera espurna dels vostres ulls simiescos. Sóc el dia i la nit i els migdies i els capvespres aquí resumits, i la paleta del pintor abstracte, i el pigment primerenc de la retina. I també, ben secretament, les muralles defensives dels retrets, i les parets de les illes secretes, i els envans del plaer vergonyós. Cavitat, cove, cova, cau. Narius sense ulls per veure on cal olorar-me. Em mantic ferma. No sóc res del que tu veus, tot encara és dins meu, els planetes, la sorra del mar, tu mateix.

D'una imatge del bloc de l'Alba Pifarré, el meu segon regal, a http://albapifa.blogspot.com/

dijous, 24 de novembre de 2011

MARETA NOM FACES PLORAR



Els àngels se n'alegren, aquí baix la recordem per la seva veu celestial. Descansa en pau, Montserrat Figueras.

dimecres, 23 de novembre de 2011

MOCAR-SE AMB 1/2 MÀNIGA

El meu plançonet, home a mig estirar, es moca amb la mitja màniga de la seva mare. És el que jo dic "aprofitar el moment perquè després no hi tornarà a ser". Igual que els populars polítics d'aquest país, que han de promoure unes altres rebaixes en què, si et presentes als usurers amb corbata amb un gibrell a les parts pudents i un cossi a les parts rotundes, et regalin la hipoteca previ comprovació de l'ADN i de la llargada de la vida. Estic pensant a comprar-me un telescopi. En dies de lluna plena igual veig el meu sou a la Lluna, saludant-me al costat de la suposada bandera dels USA2.
Em moco amb mitja màniga. L'altra mitja és del govern.

dilluns, 21 de novembre de 2011

BRÒQUIL INACABAT

" A mi tant em fa que vós tingueu una espesisió en una galeria. Jo vui lo que és meu. I fins ara m'heu donat llargues. Allavòrens, què hem de fer, eh? Que jo minjo cada dia, i tinc gastos, i lo lloguer no me'l regalen. S'ha acabat el bròquil, què carai!" I d'un cop ben donat de mà el botiguer prengué la bossa amb les verdures a l'artista i les tornà a posar a la venda. L'Arcimboldo, transtornat, va començar a furtar amb poca gràcia als mercats dels pobles veïns per aconseguir acabar el seu quadre.

(2ª versió del quadre, Relats Conjunts)

diumenge, 20 de novembre de 2011

A RECER DEL CEL

El més gran dels bojos es va asseure una vegada aquí, i es preguntà què fa que el món giri tan lentament sense que ningú se n'adoni. I mentre queia la tarda el castell continuava dempeus, a pesar de la velocitat del món al voltant del Sol, tot i les milles que fem en la Via Làctea dia rere dia. I sense protecció de les espurnes que puguin caure dels estels fugaços.



(D'una foto penjada per l'Alba, al seu bloc http://albapifa.blogspot.com/2011/11/allo-que-era-el-castell-dalguaire.html)

ANUNCI PER PARAULES

"Es busca botiguer amb dots per a la cuina vegetariana. Italià parlat i escrit. Pregunteu per Arcimboldo".

dissabte, 19 de novembre de 2011

ÀTOMS

Amb la mà bona agafo el destí,
que sona a música concreta.
Amb l'altra, a mi mateix.
No us preocupeu, no cauré pas
de tan amunt, com els ídols.
Jo no en tinc.    Sóc modest.

Dormir, menjar, pare, mare.
La meva ambició creix
sense gaire soroll. Com jo.

25 d'octubre del 2006

De fa 5 anys enrere, mirant com creixia el Lluc, a pesar de tot el que deixàvem enrere.

divendres, 18 de novembre de 2011

DECADÈNCIA

No hi havia comestibles                             
                       ni cremalleres
al costat esquerre
                             d'aquell racó.
L'amo
va liquidar-ne el sabó en pastilles
i les colònies boníssimes
aquell any de traspàs,
i deixà de fiar-se de si mateix.

Anys després es va descobrir
un trau pendent
en un boixet trencat,
i els adhesius de la VISA
es tornaren abstemis,
sense remei.

( Pagueu amb randes fines
les colzeres de polièster,
els didals, les muscleres.)

Montserrat Aloy i Roca
algun dels mesos del 2006

dimecres, 16 de novembre de 2011

ECONOMIA DOMESTICADA

Els euros que fan el matalàs de les seves il·lusions s'han convertit en confetti. Les monedes ja no li dringuen a les orelles, els cèntims cauen dels arbres com la tardor imparable, i els papers de coloraines li semblen cartolines per fer-ne sanefes i penjar-se amb elles. No demana el rebut al banc, tant li fa el somriure estrafet del caixer al taulell, tots dos saben que cal treballar per morir menys pobre. Els extractes li resulten incòmodes, buida els deutes en xeringues de mil·lilitres i després en ampolles de vidre al mar, què en sabran els peixos d'economia? Talla  amb regle les peles de les magranes, escapça i dosifica els grans de mandarina, tot ho esbocina per a que perduri en l'eternitat de la seva misèria.

dilluns, 14 de novembre de 2011

REDUCCIÓ

És clar que ens agrada                                                
la vostra simplicitat:
la del rèdit i els béns
que no saben balar.
Al cap i a la fi, cada cop sereu
més transparents, més fins,
talment com paper de seda,
on calquem al mil·limetre
la vosta dimensió en centaus.

Què ximples sou si creieu
que el cel és de plàstic inoxidable!

Montserrat Aloy i Roca
20 de juny de 2005

PD. Rescato d'una llibreta vella les al·legories de la meva riquesa material, aquí esdevinguda espiritual i poètica, i fins i tot premonitòria.

Música per edats

Demà serà dilluns. Però ara, abans de fer nones, us deixo amb 2 enllaços : aquest, per als que estan a punt de fer-ne 35 o més, http://www.80smusicvids.com/, i aquest per als que enyoreu l'última dècada del segle XX, http://www.90smusicvidz.com/.

I ara us deixo amb aquesta cançó d'una senyora que té una veu semblant a la de la Bette Midler, però és força més jove, és l'Amanda Marshall. "Bonic comiat" n'és el títol. Espero que us agradi.

diumenge, 13 de novembre de 2011

VIRUS A CA LA CANTIRETA

Sembla que algun desgraciat pocavergonya es dedica a sabotejar els blocs amb contingut cultural que contenen "la paraula escrita" o "cantireta". I em molesta molt, sabeu? És per això que us faig saber que jo no he posat cap virus al meu bloc, i que no ho faré mai. En tot cas, he afegit una doble opció per entrar-hi, a més de la contrassenya: un codi que t'envien al mòbil per si la contrassenya falla. He escrit als de Google, i no és cap de les opcions que ells pengen. La seva resposta no és cap meravella, per cert. Per tant, si feu servir lo Google Chrome, qué és una mamarratxada magnífica tomadura de pelo estareu alerta i entrareu a casa meva igual. Si no voleu patir tant, entreu amb l'Internés Explorer, que sembla que no dóna malsdeventre i virus de costipat d'origen nerviós i llet agra. Jo sempre us rebo amb els braços oberts i un somriure a la cara, a més d'un cafetonet calent. Seguiré informant. Sospir....

dissabte, 12 de novembre de 2011

EL SEXE DELS EXÀMENS

No hi ha manera. Algunes persones que escolten el que dic tenen la ràdio que sintonitza els 40 principals ( municipis de Catalungla ). Altres fan veure que escriuen i espatllen els folis i els bolígrafs. Altres es reencarnen en mussaranyes mentre jo explico el sexe de les paraules. I crec que el sexe és interessant ( vaja, almenys per a mi, ehem...) i llavors, quan llegeixo els exàmens que em converteixen en assassina de diccionaris i cràpula a tothora, empaito les ulleres sota els armaris perquè tornin damunt del meu nas, i em disposo a donar una treva al bolígraf vermell, que també vol tallar-se les venes... en fi, quan ja se m'ha passat l'atac de rialles histèriques al balcó de casa, surten aquestes coses :

1. Guillot = GUILLOTINA  ( sense comentaris )
2. Baró = FEMELLA ( ni lo del sexe, ni lo de les abelles, no té clar ré, aquest xiquet...)
3. Profeta = PROFESSORA ( tinc una bola de vidre a casa que anuncia els ulls de poll, la 6/49 i el resultat d'aquest examen...)
4. Cavall = HIEGUA ( l'hac, aspirada o amb pols? )
5. Perdigot = PERDIGONADA ( s'obre la temporada de caça de faltes d'ortografia!!)
6. Duc = ÀNEC ( evidentment és republicà, aquest alumne...)
7. Poeta = ESCRIPTORA ( boing, boing, boing....)

Resum de l'últim examen de català. Ja ho dic jo, demà me faig andorrana.

PD. La que escriu això és dalt de l'arbre, amb barba, cual Moisés adreçant-se a les pomes per a que caigon sense que ningú els foto una Òndia...

DÒMUND LITERARI

Hi havia una vegada un escriptor desgraciat que es va fer funcionari per arribar a final de mes, i va demanar una hipoteca per poder pagar-se l'arc del pont sota el qual escrivia. Es treia la sang puntualment per vendre-se-la al banc el dia 5 de cada mes, i els esputs, convenientment nets, li servien de tinta per a la seva ploma estilogràfica. Hi havia una vegada un escriptor que, per publicar el llibre que havia escrit, va morir-se fins a 3 cops per aconseguir els diners necessaris per a la seva edició. En cap dels 3 cops va arribar al cel dels escriptors llorejats, i els folis, degradats fins a l'extrem de ser rebutjats per les rates més bibliòfiles, van acabar esdevenint el paper higiènic d'una editorial de renom.

divendres, 11 de novembre de 2011

L'EDEN A LLEIDA

Té una talaia de pedra dalt d'un turó, unes boires que la protegeixen dels xafarders i dels covards, un carrer llarguíssim ple de botigues, un drac simpàtic que n'és el patró, dos valents sota un arc, uns banyuts que fan que molts s'apleguin per veure'ls, un auditori preciós, un fred que pela a l'hivern i una calor infernal a l'estiu...i una colla d'illes al bell mig del riu lleidatà per excel·lència que ha provocat aquesta fotografia aquí dedicada. La Mitjana, el parc de Lleida, el paradís de la bellesa feta realitat. Ompliria pàgines de versos quan pugui tornar-hi. Veniu, les muses us hi esperen.

MONTSERRAT ROIG

El meu sogre em va deixar "Els catalans als camps de concentració" perquè el llegís. Ara me'n penedeixo, no ho vaig fer. Recordo, això sí, el seu posat ben seriós quan m'explicava que alguns dels que hi sortien ell els havia conegut, i que el llibre era una mostra d'amor cap als que havien patit aquella crueltat sense raó de millora del món ni de l'enteniment humà. Si ella era feminista, jo també en sóc. I si serveix de res ser empàtica, n'he estat des que el món que conec em troba dempeus i desperta. Ah, i jo també sóc Montse, i tinc el roig de la passió i la veritat a la sang.

dimecres, 9 de novembre de 2011

CONTRICCIÓ



Els infants tenen maneres de fer veure la veritat als adults, sovint de manera força efectiva i molt duradora en el cervell. Les meves balances són de paper, sovint s'humitegen per un costat i haurien de ser sempre fidels al seu centre, que sempre, i a pesar meu, sóc jo. Cal ser-hi per a tots dos, cal fer-los costat sempre que es pugui, deixar de dormir tant, prendre decisions al seu davant, reflexionar amb els sentits desperts, fer balanç del que fem i esperar que ells hi diguin la seva. Són infants, però no rucs. Són projectes d'adults, però tenen veu i vot en la nostra vida futura. Filla, la mare mai et traïrà. T'estimo molt, Beatriu.

dilluns, 7 de novembre de 2011

MIRALL DE LABERINTS

"Qui ets, poesia, que em turmentes de nit, fent-me rebuscar entre els calaixos entreoberts dels meus llavis les paraules adients a cada vers? Qui ets, dona de colors violents, que entres dins meu i em regires les categories gramaticals fins a pervertir el son i esdevenir nosa ? Qui ets, mestra des del no-res, que abassegues la por amb sonets de rima fàcil i aspiració ritmada, i me'ls cargoles als ulls com laberints ? Qui ets, nena que no creix tot i la sang dels malucs, que em mires torbant-me des dels miralls miops, que em lligues a les oracions sense responsori i als adjectius desqualificatius ? Qui carai ets, dèspota il·lustrada, que sense tu jo només fóra terra amb olor a gessamí, i amb tu el món esdevé llum i significat, a pesar de totes dues, a pesar del món i del que significa?"  "Sóc el crepuscle alentit, la vertical amb ploms als extrems, el fràgil equilibri entre el viure i el desitjar."

PD. De vegades no em reconec en els versos que he escrit. Algú semblant a mi viu dins meu, i em dicta el vers que ara em fa desconfiar de la mà que m'escriu.

dijous, 3 de novembre de 2011

TARDOR, TARDA, TARD.



Els núvols s'enduen els bells records, la pluja estrena sabates de carrer, els amics se'n riuen de les imatges en els miralls, la sang es desfragmenta per viure on li és propici. Amants invisibles es fan de somni en els llençols, els petons i el sexe s'intercanvien les màscares, i el vent posa ungles a les fulles tossudes en els arbres més valents. Arrecerades, enyorem el pes de l'ànima, fràgil i sublim. Dins de la llar de la nostra il·lusió ara hi cremen les pells més tibents, i fins i tot hi xerriquen les opinions poc entenimentades. Però tot passarà, com passa el riu davant dels nostres ulls, i sembla sempre el mateix, i mai no ho és.

(Per a la Tere A.)

dimecres, 2 de novembre de 2011

ESCUTS SALIVATS

Torna'm l'heràldica
no consumida,
ni mirada de reüll.
Perquè una pedra
consumeix
l'espai del futur?

Montserrat Aloy i Roca
30 de juliol del 2005


PD. El meu sogre feia escuts de pedra. Un va ser tornat. Altres es van quedar penjats a les parets, i vam oblidar els perquès dels cognoms i les cares.

dimarts, 1 de novembre de 2011

ESTELLÉS PER TOTS SANTS

AMB UN FONS SUBVERSIU       

Ja no hi ha més que això:
Mort.
Est, Oest, Sud i
Nord.
Mort. Mort només.
Llocs
de
morts.
Uns llarguíssims
rebosts
plens de
morts.
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors.
Un dia,
però,
sorgiran dels seus
llocs,
cauran damunt de les ciutats -un
avalot
de
morts-
i ja només hi haurà
això:
morts.
Ells manaran, tindran les seues
Corts,
diran:
"Açò
és dolent i això és
bo"
i donaran faltes i bones.
Però ara esperen als seus llocs.
Esperen l'ordre de llançar-se.
Ha de venir un ordre nou.
L'instauraran els
morts,
de la nit al matí, un dia
qualsevol.
Tot canviarà de dalt a baix:
els vius estarem sotmesos als morts.
Cal,
doncs,
fer-se amics entre els morts.
Del gran Estellés, que sempre em regira els calaixos de la paraula. I que, contra la meva voluntat, també m'ha ensenyat a escriure poesia eròtica. Perquè sense sexe no hi ha vida, i cada orgasme és una petita mort.