S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 30 de juliol de 2012

DE COM ARRIBAR A DUBLIN DE NIT (i 3)

El dimarts vam saber sobre la tràgica història del barri de Montgomery, Monto per als dublinesos, i sobre uns establiments coneguts com a Magdalene Laundries. Allà moltes dones sexualment alliberades, que havien tingut un ensurt amb algú del sexe contrari (i sempre s'acabava demanant consell al capellà o monja de torn), o prostitutes hi van ser enviades contra la seva voluntat, se'ls va canviar tota l'aparença física que es va poder i se'la va atorgar una altra identitat. No només eren bugaderies: eren presons. Els abusos van ser constants. Homes i dones nascuts allà dins no van saber on havien nascut fins que aquesta organització, amb la periodista valenta, nascuda a les Laundries, ho va treure a la llum. I sabeu una cosa encara més trista? No es van tancar fins el 1996. El meu cor es va empetitir tant que creia que no era possible tant de sofriment. Me van caure un parell de llàgrimes mentre escoltava atentament la meva professora, la Miriam, i ella ens mirava, respectant el nostre silenci. Se'n va fer una pel·lícula, que jo no he vist mai.

Al vespre, les 3 dones protagonistes d'aquesta història tan llarga, la Hannaelena, la Maja i servidora, la cantireta, després d'una estona magnífica contemplant el cel blau des de la gespa de Saint Stephen's Green, vam menjar, cantar, escoltar, al·lucinar i tornar a cantar i escoltar música i ball a The Arlington Pub & Hotel. Per postres, un cafè irlandès :) Aquella nit vaig estar cantant, dins el meu cap i alternativament, "Cockles and Mussels", "This dirty old town" i "The Black Velvet Band". I "Whiskey in the Jar", clar!!  Les ovelles van fugir, esperitades. No sentien ni els seus propis bels... Devien estar afòniques, o entretingudes amb algun llop ben plantat, perquè no les vaig sentir esmunyir-se cap al prat...



PD. Per cert, me van dedicar aquesta cançó al pub, tot i ser catalana ;)



10 comentaris:

  1. Quin contrast d'emocions. Trobo molt fort que al 1996 encara passessin aquestes coses... per plorar, ui tant!

    ResponElimina
  2. Llegint-te em provoques l'emoció, perquè no coneixia aquesta història que ens relates.
    Cada terra té les seves misèries!
    Espero que ens expliquis, la trobada blogaires!!!
    Una aabraçada!

    ResponElimina
  3. Quanta duresa que encara queda al món. Gràcies per obrir-nos els ulls, Cantireta!

    Espero, amb delit, que ens narris la trobada blogaire...ha,ha,ha...jo encara estic en estat de "txoc"...Un petonàs!

    ResponElimina
  4. Ostres, ja veig que encara per extrems diferents vam estar trepitjant les mateixes terres. (Sort que no em vas sentir parlar anglès, he, he...)
    La història és forta , però també em vaig sentir algunes així fins a decades bastant properes. Unes de matchmakers, altres basades en fets reals com la pel·lícula The field... No m'estranya que Jonathan Swift proposés una manera curiosa d'acabar amb la fam a Irlanda.

    ResponElimina
  5. trist, trist.
    Les misèries humanes fan fredor.

    Que tinguis bona estada "spanish woman" ;)

    ResponElimina
  6. Sort que estem al segle XXI...cada terra té sa guerra..ara crec que no és adequat dir això..el que s'aprèn viatjant....deu n'hi do...i això va passar fa quatre dies... et podien haver dedicat una sardana!

    ResponElimina
  7. Caram jo tampoc coneixia aquests fets, és una història ben esfereïdora...
    D'altra banda , suposo que et va fer il·lusió que et dediquessin aquesta cançó...
    I parlant de Dublín, hi ha una pel·lícula que és diu "Dublinesos", que és preciosa, i suposo que també deu haver-hi el llibre, no ho sé...

    ResponElimina
  8. Tots tenim les nostres misèries, sembla que quan escoltem les dels altres ens afecten més...no sé.

    Una aferrada.

    ResponElimina
  9. Quines histories! que aquestes coses que semblen d'edat mitjana passessin fa
    setze anys... Quanta hipocresia!
    Va ser un detall la cançó, encara que no l'encertessin.

    ResponElimina
  10. L'estultícia no només se circunscribeix als països dominants ni als que coneixem millor sinó al món sencer, quin drama el d'aquestes dones portades fins al límit.
    I el cafè irlandès, mira que fa que no en prenc!

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!