Ves al contingut principal

Cantireta a Bar-cel-ona (3ª part i final)

("Jo ja t'ho deia, que aquesta dona té un aire despectiu..." "Sí, és que potser va mal f(arga)da..." "Vet a saber, a simple vista és molt difícil de predir, potser en una altra vida va ser la Rottenmeier...")

Ei!! Vosaltres per aquí!! :D Bé, doncs ja estem davant de l'ATN. Si fem recompte del que tenim, són els següents ítems, a saber:

1. La bufeta plena.
2. L'estómac buit.
3. El cap ple de pardals poesia.
4. Lo Mon-cat i senyora, fent un cigarro (cadascú el seu... crec)
5. La Montse Bote, esperant l'altra Montse, o sigui, servidora
6. Un dinar del qual no en sabíem ré (ni els antecedents policials...)
7. Butllofes als peus.
8. 10€ menys a la butxaca.
9. Suor a les aixelles, lo front i lo bigotet.
10. Verborrea acusada i imparable.


Servidora, en veure lo Mon-cat, quasi cau a terra. Lo meu ídol!! Tan gran com en Messi, però de la fotografia!! (Té uns ulls preciosos, ho sabíeu?) I l'acompanya la Montse, que és la factòtum d'un collaret molt interessant (la padrina de l'anunci dels congelats diu el mateix, quan li anomenen el gènero... hehehe) que properament me veureu posat, si teniu ganes de repetir (Dententes, dentetes....). Bé, potser que entréssom al restaurant, no? Encara ens hauran de plegar, i la senyora mal f(arga)da no crec que ens faci LO BOCA A BOCA....
Boca oberta (16€ lo dinar)
 

I ara ja entrem a l'apoteosi culinària, a l'Adrianisme barceloní... a les exèquies de la gana, la fam i la misèria estomacal. Com en tot dinar que se prècio, tinim dos bàndols: els de la finestra, i els que se'ls miren. Cap dels dos podrà anar al lavabo un cop començat lo banquet, ja que igual s'organitza una revolta, perquè caldrà fer aixecar (lo puny no, hòmens!!) el cul de la cadira: som 20 persones capiculades, compartint suor, caspa i saliva... i no som al M-E-T-R-O!!

Mos de mon-cat, amb flaire inclosa ;)


El primer plat ( a triar entre 4 ) consistia en consolar-se amb la visió trista d'unes mongetes escindides (de què ens sona això??) sobre un llit d'una cosa que semblava ser l'acompanyament.... La Gerònima es va esglaiar. Cada cop que hi clavava forquillada comptava per a ella mateixa el preu del plat. El +1, molt amatent, li va deixar tastar amb generositat els 20 i pocs "penne rigate" que tenien bona pinta i millor gust. Algú va demanar-se la sopa de ceba, que feia honor al seu nom. Potser hi havia alguna cosa més... passem al segon. Lo peix va ser la tònica general, mentre que alguns es decantaven per un filet de vedella que calia ser mostegat amb cura i parsimònia. Postres: flam de llet o pa de pessic emborratxat. Cafè? Oi tant, almenys alguna cosa forta i directa als neurotransmissors, que telegrafien "Son, mandra, son..." al cos.

Comiats... Sí, van fer mutis per la Rambla. És el que té l'artèria de Barcelona, que duu sang amunt i avall, rega i dóna vida, i sembla la mateixa però no ho és, perquè en cada minut tu també has canviat. La llum és menys forta, ja cal jaqueta, i quedar-se a les cantonades per parlar del món és exposar-se a un costipat. Deixo la Montse i lo Ramon amb la sinyora (snif...snif...). Se'ns acomiada més endavant lo Fra Miquel, les noies també, i en arribar a una plaça la Gerònima també se'ns queda un bocinet de cor. Naltres, Rafel, Glòria i jo, farem de models per al quadre d'en Hopper, i parlem de la vida, de la mort, dels llibres, de llegir i escriure.



Vora les 7 anem xerrant cap a l'Estació del Nord, des d'on tornaré a la terra del LO, als ametllers i oliveres, terra endins, allà on em van plantar. Abraço als amics amb promeses de llibres i visites, de comentaris a la xarxa. Barcelona, des del bus, sembla dividida: l'opulència dels joiers contrasta amb les desenes de botigues tancades, les franquícies xineses, els bars il·luminats amb la tristor de la crisi, les voreres amb gent que no sap què hauria de minvar la pressa, perquè tot arriba. Fins i tot aquest Nadal a mig gas, que no gosa enlluernar-nos...

Dormo el son dels justos, entre el Bruc i Cervera. M'espera el cotxe, ma filla, els pares. Aparco. La llar de foc, i el somriure de benvinguda. "Hola, com ha anat?"

3ª part i final.

Comentaris

  1. ohhhh!!!! Ets una gran cronista Cantireta!!! :P Torno a dir que m'hagués encantat venir... la propera trobada no me la perdo (que vaig sentir campanes de que seria una calçotada, hehehe!). Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pos farem calçotada blocaire, o calçoTETAda blocaire, com vulgos! ;DD

      Elimina
  2. No hi ha res més maco que lo que acaba bé, encara que sigui amb fam i la butxaca més buida. La companyia s'ho valia!!

    Aferrades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. OI tant!! I si t'aprecies tant, encara més!

      Ais, quan mos coneixerem... cau lluny, la vostra terra!

      Aferrades!

      Elimina
  3. Bon viatge del que ens comentes el tràfec i la velocitat de la ciutat, de la gran ciutat, i de com hauríem d'anar més espai, perquè tot arriba, i és ben cert això, però només els que viuen fidels a si mateixos ho saben, i per cert t'ha faltat dir que duïeu el cap calent i els peus freds en les primeres línies de l'exposició, perquè donava ganes d'encendre's l'estufa i posar-se sota la llar de foc, i abrigadet, ací a València fa també una mica de fresqueta, però s'aguanta, jo com que em dutxe tot l'any amb aigua freda no la note.
    En fi el menjar no ha estat de disseny, tot i que poguera semblar i no us cobrarien gaire, no?

    Una abraçada ben fresqueta

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs 17€, que no et pensis, crec que amortitzàvem los coberts i els plats, més que el ranxo ;D

      Elimina
  4. hahah, jo encara faig comptes de com vaig tornar amb les butxaques tan buides de calés, sort que eren plenes de somriures. Ets una súper cronista, oléee.

    ResponElimina
    Respostes
    1. (Passi de torera... amb bufanda, que no tinc capote)

      Senquiu, biutiful!!

      Elimina
  5. És que les 4 tristes mongetes estaven crues!!!!!
    Ja ja ja! en fi! repetiria encantada una altra vegada només per la companyia!
    Patons!!

    ResponElimina
  6. què divertit és llegir-te montse !! Celebro que siguis tan activa i ens regalis a tanta gent la teva alegria i espontaneïtat

    una abraçadeta !!!
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre, ja me coneixes... ;)

      Abraçadetes.

      Elimina
  7. Uf, he acabat cansada després d'intentar seguir-vos...Una que és tiquis miquis, a l'hora de menjar potser hauria fet dejuni, i ja se sap, qui vulgui omplir bé lo paellò, que vagi a menjar a un restaurant de muntanya (abans deien que havies d'anar a un restaurant de "camionerus")...
    Però al final tothom content, que és el que compte!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la propera, dalt d'un cim amb força teca i muntanyencs eixerits! Que la sotisficació (??) és per a rics!

      Un petó!

      Elimina
  8. Això passa per demanar mongetes. On estiguin un bons penne...i a demés rigate.
    D'acord que vam menjar poc i car però i lo bé que ho varem passar eh? Eh? EH???
    Jo al menys. Repetiria un cop al més (canviant de restaurant, es clar)!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant!!! m'ha agradat això de poc i car! ja ja ja!

      Elimina
  9. va de debò, hauries d'escriure un llibre de cròniques, ja el veig "Lo Barcelona des de Verdú". Ets genial.

    Peto-nets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un moment, que m'aixugo la bava... Gràcies, preciós!

      Elimina
  10. Molt bona la crònica. Can Fanga des de Verdú.
    Sort que quan et vas despertar de tornada, t'esperaven amb un pa sota el braç.
    Ja saps que els escriptors-blogaires amb la panxa massa plena perden independència.

    PD. No et preocupis Gerònima, la propera vegada et portarem a un vegetarià com cal :)

    ResponElimina
  11. Ja veig que m'hauria cansat com un burro per un dinar a l'Ateneu , que últimnament no es ja com abans... diuen. Tanmateix m'hauria agradat donar-te quatre petons i escoltar la teva verborrea compulsiva .... M'encanta quan txerres tan depresa que no t'entenc ni molla... només sento una txiqueta lleidatana amb aquella cantirella dolçeta i que de vegades sembla ingènua encara que només ho sembla,perque a lleida te les foten ensucrades però te les foten ...Gracies Cantireta per aquesta crònica .La Pròxima la fem a Mollet val!!! que us portaré a dinar capa Bigues i Riells , a Can Traver que s'hi menja de "retchupete"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ais, què dolcet ets... Posa't bo, que mos has de fer de guia l'any vinent, eh?

      Una abraçada!

      Elimina
  12. Sres i srs Blocaires: sa meva enhorabona perque veig que vauxalar molt .

    I entenc que na Gerònia ,igual quejo , és vegeteriana i per tant al tantu que va de cantu si jo arrib a venir qualque dia.

    Una abraçada a tothom Ah sra . sa lluna ,intuesc que vos es de mallorca ,de on? llongueta o de fora vila ? ;)


    Desde Menorca ( illa des vent ) amb amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fora vila des de sempre, nanis kru!!
      Tot i que he de dir que Menorca és la meva preferida, si li traiem el vent. ;)

      Elimina
    2. http://www.youtube.com/watch?v=5s4_-3djyWM

      http://www.youtube.com/watch?v=Mhw_1x3nVW8

      Un poquet de propaganda . Ei que tenc famili a mallorca i que hi he viscut 12 anys . salut

      Elimina
    3. Viniu tots dos, i mos parleu en aquesta llengua tan dolça que teniu.

      Algun dia serà possible, crec...

      Pa-tons a tots dos!

      Elimina
  13. Bé, una altra bona trobada que m'he perdut... Gràcies per la crònica, m'has fet riure en aquests temps que tan em costa.
    M'hagués agradat coneixe't a tu i a la resta de gent interessant que t'acompanyava...
    Salutacions!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX