S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 30 de juliol de 2012

DE COM ARRIBAR A DUBLIN DE NIT (i 3)

El dimarts vam saber sobre la tràgica història del barri de Montgomery, Monto per als dublinesos, i sobre uns establiments coneguts com a Magdalene Laundries. Allà moltes dones sexualment alliberades, que havien tingut un ensurt amb algú del sexe contrari (i sempre s'acabava demanant consell al capellà o monja de torn), o prostitutes hi van ser enviades contra la seva voluntat, se'ls va canviar tota l'aparença física que es va poder i se'la va atorgar una altra identitat. No només eren bugaderies: eren presons. Els abusos van ser constants. Homes i dones nascuts allà dins no van saber on havien nascut fins que aquesta organització, amb la periodista valenta, nascuda a les Laundries, ho va treure a la llum. I sabeu una cosa encara més trista? No es van tancar fins el 1996. El meu cor es va empetitir tant que creia que no era possible tant de sofriment. Me van caure un parell de llàgrimes mentre escoltava atentament la meva professora, la Miriam, i ella ens mirava, respectant el nostre silenci. Se'n va fer una pel·lícula, que jo no he vist mai.

Al vespre, les 3 dones protagonistes d'aquesta història tan llarga, la Hannaelena, la Maja i servidora, la cantireta, després d'una estona magnífica contemplant el cel blau des de la gespa de Saint Stephen's Green, vam menjar, cantar, escoltar, al·lucinar i tornar a cantar i escoltar música i ball a The Arlington Pub & Hotel. Per postres, un cafè irlandès :) Aquella nit vaig estar cantant, dins el meu cap i alternativament, "Cockles and Mussels", "This dirty old town" i "The Black Velvet Band". I "Whiskey in the Jar", clar!!  Les ovelles van fugir, esperitades. No sentien ni els seus propis bels... Devien estar afòniques, o entretingudes amb algun llop ben plantat, perquè no les vaig sentir esmunyir-se cap al prat...



PD. Per cert, me van dedicar aquesta cançó al pub, tot i ser catalana ;)



diumenge, 29 de juliol de 2012

divendres, 27 de juliol de 2012

DE COM ARRIBAR A DUBLIN A LA NIT (i 2)

ONE: Encara som a dilluns. Me llevo i em repasso al mirall. Sembla que hagi viatjat de nit. Intento recompondre la Montse que ahir diumenge feia bona cara:  les arrugues són totes on han de ser, la cel·lulitis també i el greix cau entre el pit i els talons. Bé, me vesteixo. Ara ja és tard. M'han hagut de despertar. Almenys he dit YES. Hi és, la Montse. A baix hi tenen la cuina, que em recorda molt a la sèrie britànica "Up&down". Plou. Retiro el que vaig dir a quarts de 2 de la nit, que era un bon començament de setmana. Bé, per sort a la cuina hi ha una altra dona, la 2ª que conec aquest matí, que també estudiarà amb mi. És croata i es diu Maja. Yipee!! I a més, sap arribar a l'escola...Es pot demanar més? Sí, que deixi de ploure. Hehehe... Porto 2 mànigues i l'impermeable, un bolso, una motxilla i un cansament del 15 al damunt. Encara em sorprenc d'estar parlant anglès a les 7 hores d'haver arribat i sense haver dormit tot lo que el cos em demana. A la parada de bus ja estem molles. A l'escola, xopes. Ens reben molt bé, i baixem al celler d'una casa espectacular (del segle XVIII) que té servei de cafè i te sense pagar res. Jo posaria el te en un gibrell per entrar en calor, però la decència m'ho impedeix.

TWO: Rebem els altres estudiants: una finlandesa, eixerida com un pèsol (Hannaelena); un italià, guapo com ell sol i molt pacient amb les dones (Alberto) i una catalana, de Barcelona, la Mont, que és menuda però val per dos jugadors de la NBA, i positiva com una posta de sol a la platja de Cambrils. Resum: dones-4, homes-1. El curs comença força bé: hi ha tantes coses d'Irlanda que desconec que em falten lletres per escriure tot el que vull. El domini per part d'Anglaterra, l'església catòlica, les lleis masclistes, l'abús de criatures per part dels clergues i capellans en escoles, els 4 premis Nobel que han nascut allà, la pluja, el clima, les patates... Dinem a Murphy's. Hi pararem sovint, allà. El menjar és huge, la música és cool i el preu, reasonable. Després fem el tomb pels teatres de la ciutat: Peacock, Gate, Gaiety, Abbey. Ens diuen que donen una del Wilde al Gate. Jo obro els ulls. OstrAAAAAAASSSSS!!! Wilde a Dublin!! Després de fer un cafè vora un senyor amb un petinat afro que porta una guitarra elèctrica, anem a casa. Mos morim de cansament. I de gana. Tiquet de bus per a 5 dies, 23€. Dinar, 10€. Mitja pinta de birra normaleta, 2.5€. Comença la crisi a la butxaca de la cantireta. I va plovent... No veig ningú vestit aixines fora d'un cotxe com aquests pel carrer, què raro... Deu ser la crisi. "The celtic tiger", en van dir ells. Naltres, "La burbuja inmobiliaria". Tot sona molt grandiós, oi? I per grandiós, i estúpid, aquesta imatge: VEIEU, VEIEU!!. Aquí teniu una mostra de l'enginy irlandès: "the stiletto in the ghetto", "the stiffy on the Liffey", "erection in the intersection". Long life Ireland, què carai!! ( Jo l'anomenava "spike", o "Toothpick", depèn del moment" :))  )



PS. No us perdeu, via traductor Gugel, lo comentari de sota la foto. Ais, quin país, quina Europa...

DE COM ARRIBAR A DUBLIN A LA NIT (1)

PRÒLEG QUE VA DE SEC A HUMIT: 

Posem una tarda xafogosa de diumenge 15 de juliol. Posem que les criatures són pujades al cotxe, la cadira del Lluc també, la maleta al damunt, els pares cadascun al seu lloc...i cap al Prat. Que mentre acomiado família poso un entrepà en una bossa de plàstic, per quan arribi. Posem un avió ple que despega a 2/4 d'11. Posem una Montse morta de son, que s'adorm i es desperta per comprar una xocolata desfeta i roncar després. Posem un somni agradable, amb cares conegudes. Posem que arribo a l'aeroport de Dublin a la 1 de la matinada, hora local. Que agafo un taxi i amb la son, els nervis i l'idioma, me vull asseure al lloc del taxista. Que xerro pels descosits, i el taxista em pregunta si després de tant xerrar ja estic més tranquil·la... Pinta bé, aquesta setmana. Encara no plou. Que arribo al barri marítim de Clontarf, a Dublin city, capital d'Irlanda, en una casa meravellosa i silenciosa, amb un home en bata que em rep i m'acull i em guia fins a una habitació blanca, amb un llit de matrimoni per a mi sola. Que trobo el pijama a la maleta, me despullo i mentre me/us/els dic bonanit, us estimo sona aquesta música de fons...

dimarts, 24 de juliol de 2012

TINC UNA DENT


Algunes apreciacions sobre les dents:

UNA ( DENT QUE BALLA ): Tinc éssers propers que diuen ser humans. Tenen el sàpiens de cognom, de nom Homo. De segon cognom, Erectus. I certeses: "Homo homini lupus". Els ullals, més discrets en el nostre cas, ens fan semblants. Carn, can Llop. CA. Dubtes amb ullals, no pas ullals dubtosos.

D'un succés sense ferits, sortosament. Se poden educar bé, els gossos de segona mà? I en cas de ser afirmativa la resposta, és eficaç? Són com el govern, que només s'encomana a Santa Rita Bàrbara quan trona? 


DOS ( BUITS A LA CAVITAT BUCAL ): Els que somriuen, continuen essent vils en el seu interior? Perquè les dents són símbol de poder, en cas d'estar encastades en or? Perquè les càries són símptoma de pudor de l'esperit? Perquè els que no tenen gaires dents mouen a compassió (llegixis bebès i gent gran)? Cal posar-se Bótox a les comissures per a riure's eternament del Govern, del dimoni i de l'IVA que mos dixarà espaterrats aixines que s'apliqui a tot lo que consumim?

Inspirat per una càries i un forat a la meva boca que me fan pensar molt sobre si somriure és adequat en els temps que corren. Curiosament, aquesta dona els tenia més avall, los forats: dos al nas, un a la boca i un esvoranc perillosíssim entre coll i cintura.






TRES ( EMPASTAMENTS CARÍSSIMS ): I, finalment: se busquen HOMES per a la trobada del diumenge 29 de juliol. Que sàpiguin fer anar les dents per articular paraules sensates, mastegar menges qui sap si delicades i delitar a les 5 fèmines que sí assistirem, amb l'ajut de Sant Guillermo Pinchón, abanderat de les ovelles (seriosament!), a la 3ª Trobada Blocaire, aquest cop a Barcelona.

Se crida, amb seda a les dents (i a la roba? ah, haureu de venir per a veure-ho!), als hòmens disponibles per a aquest evento tan esperat, sense colutori.


I finalment, la factura del dentista, el petó de comiat. Us deixo amb una cançó de la ciutat que em va robar el cor, ara fa una setmana. Properament, lo resum urgellenco-dublinenc.










dilluns, 23 de juliol de 2012

A L'AIRE

la frontera del dolor
No em llevis la pell.
Pot ser peça poc destra,
però no en sap més,
aquesta serp en el meu cos.

En cada solc m'hi escric
el nom del país, constant.
Però no pas com si
de cendra es tractés.



Torno amb el cor petit. Des de l'aeroport s'ensumava l'incendi. 


dissabte, 14 de juliol de 2012

GUINNESS (recès irlandès)

Benvolguts blocaires i gent que ja esteu de vagàncies:

La Cantireta se mos en va de vacances. Del 15 al 23 de juliol. On? Ah...lo títol n'és una pista!! Me'n vaig a la pàtria de la cervesa negra, la Guinness, que dóna simpatia i xarrera a parts iguales a partir de la segona pinta. Si me'n prenc tres, igual fai la competència a alguns dels il·lustres escriptors que ha donat aquell país humit però molt acollidor. Me'n vai a Dublin. I com és que he triat aquell país? Doncs és ben senzill. Vaig optar a una beca que dóna l'OAPEE, una organització espanyola que fomenta l'intercanvi de professors i mestres amb altres d'europeus per a formar-se, perfeccionar i conèixer altres persones que fan el mateix que servidora. Em van donar la beca (1200€) i ara toca aprofitar-la. Faig un curset molt breu, només 5 dies, sobre el Drama a la Literatura Irlandesa. Joyce i Wilde, obligats. Ja m'agraden, ja...! Potser me dixen lligir la meua poesia en anglès? Què hi dieu, valtres?
Som 5 dones en el curs, 2 de catalanes (per tant, el tòpic és exacte: de 10 persones en un grup, el 20% sempre acostuma a ser català, hehehe). I què més? Doncs que en aquest lloc podeu saber quantes vegades obriré el paraigua, i aquí refrescar la memòria de tots els noms propis que coneixeu d'aquell país.

Vos dixo amb unes ties bones i son germà, The Corrs. La veu és meravellosa, la música és celestial. Us deixo la lletra en aquest enllaç, per si voleu "escapar-vos" amb mi... És una cançó molt romàntica. Jo en sóc força, vés que hi faré... I la Maura O'Connell, amb una cançó que em té el cor robat. I la Mary Black, amb un cant d'amor a Irlanda, que em posa la pell de gallina cada cop que el i la sento.... I no us en poso més, per no fer-me pesada. Vos he dit ja que us trobo molt macos? No? Sou molt macos!!

I a la tornada...aprepareu-vos!! Que lo diumenge 29 vos matxacaré vius sobre les meves peripècies! Esteu avisats! Porteu-vos los taps per les aurelles! I brindarem per ser qui som: catalans, treballadors i sensats! I escrivim blocs collonuts!!





dijous, 12 de juliol de 2012

QUE EM TORNIN ELS CALÉS!!

Aquesta malallet ve d'aquí.  La cançó es diu "Life Is a Lemon and I Want My Money Back", d'en Meat Loaf, del seu disc "Bat Out of Hell II", que sortia a la venda l'any 1993. Sembla que el que diu encara és vigent. Apugeu el volum i crideu ben fort quan diu "You can shove it up your a..."!! AAAARRRRGGGHHHHHH!!!!




O tot o res,
i és res el que sempre em donen,
cada cop que l'engego, m'emprenyo i acabo cremat.

Sempre hi ha una cosa,
sempre hi ha una cosa que s'espatlla,
és l'única garantia, va així, és el que hi ha.

És un atac sense fi,
tot és una mentida i és un fet,
la vida és una merda i vull que em tornin els calés.

I tots els carallots,
i tots els titelles amb els centimets (N.T: De fet, diu "calerons")
són els que fan les lleis, no és un joc, és una desfeta.

Hi ha desesperació,
hi ha desesperació en l'ambient,
deixa la roba tacada i ni el detergent la pot treure.

I sempre rellisquem entre les esquerdes
llavors la peli s'acaba, fos en negre,
la vida és una merda i vull que em tornin els calés.

Que em tornin els calés (2)

I l'amor?
És deficient! Es parteix en dos.

I el sexe?
Deficient. No dura per sempre.

I la teva família?
Defectuosa. Han esgotat les piles.

I els teus amics?
Defectuosos. No hi ha peces de recanvi.

I l'esperança?
Defectuosa. Corsecada i malmesa.

I la fe?
Defectuosa. Esparracada i tronada.

I els teus déus?
Defectuosos. Van perdre la garantia.

I la teva ciutat?
Defectuosa. Com un carrer sense sortida.

I la teva escola?
Deficient. Un munt de mentides barates.

I la teva feina?
Deficient. De vell enllà no s'hi pot arribar.

I el temps de ser petit?
Deficient. Mort i enterrat.

I el teu futur?
Deficient. I te'l pots fotre per on te càpiga! (N.T. De fet, diu "pel cul")

Que em tornin els diners (2)

O tot o res,
i és res el que sempre em donen,
cada cop que l'engego, m'emprenyo i acabo cremat.

Sempre hi ha una cosa,
sempre hi ha una cosa que s'espatlla,
és l'única garantia, és així, hi ha el que hi ha.

És un atac sense fi,
tot és una mentida i és un fet,
la vida és una merda i vull que em tornin els calés.

Que em tornin els calés
que em tornin els calés.

Traducció/Versió de Montserrat Aloy i Roca











dimecres, 11 de juliol de 2012

BLUMENTHAL 1



LA DIFERÈNCIA ENTRE UNA CRIATURA I UN POEMA (“The Difference between a Child and a Poem”), de Michael Blumenthal

Si estàs aterrit per la pròpia mort
i vols escapar-ne,
és possible que vulguis escriure un poema,
per tal de que el poema dugui el teu nom
fins a l'eternitat, el poema
esdevingui immortal, més enllà de la carn
i la moda, sigui llegit
d'aquí a mil anys per algú
amb tanta por a la mort com tu,
en un camp fosc, de nit,
quan t'hagin decebut en l'amor, un altre cop,
i no hi hagi il·lusió amb què escapar de
la força interior de la pròpia carn
contra els marges cada cop més estrets de l'esperit.

Però si has acceptat la teva mort,
si has pessigat cada dia la carn que ho corrobora,
i has passat pel davant d'infinites làpides
amb el teu nom gravat, si saps de segur
que algun dia, un cop, arribarà el dia
en què et miraràs al mirall per buscar el teu esguard
i només trobaràs silenci, llavors
potser vulguis engendrar una criatura, vulguis empényer
els petits oracles de carn endavant
cap a una història finita, només, però allargant-se,
vulguis llençar la teva llavor al vent
com ho faria la calèndula o el fruit de la passió, i veure
com una flor fresca neix en lloc teu, com la teva cara
n'esdevé una altra, poc a poc, i els teus ulls
llisquen per les galtes, front amunt
cap al teu futur silenciat, predictible.

I, llavors, quan hagis acabat amb tot això,
potser vulguis escriure un poema.

Traducció de Montserrat Aloy i Roca.

dimarts, 10 de juliol de 2012

CALDERS (AMB B)

BALB

El van convidar a pensar. Va dir que s'estimava més fer-ho en anglès. Shakespeare encara espera...

BARRUT

El van convidar a pensar. Va convidar-hi 3 amigues lleugeres de roba. No estaven per la fenya, clar.

BARBITÚRIC

El van convidar a pensar a la rebotiga de la farmàcia, després d'una ingesta excessiva de pastilles Juanola.

BATA (AMB)

El van convidar a pensar. Quan se li va obrir la bata, el segon cervell va contraatacar. Se sentia oprimit.

BATXILLER

El van convidar a pensar a classe. Ningú no el coneixia de res, ni els professors.

BENEFICI

El van convidar a pensar. Engega el pensòmetre, per caiguda de neurona 2 euros.

BES

El van convidar a pensar. Van veure, meravellats, com ella el pensava dins dels seus llavis.

BÒFIA

El van convidar a pensar al carrer. Les manilles s'obrien amb gemecs mentre ho feia.

BUCLE

El van convidar a pensar. Pensa que el conviden. Convida a qui el pensa. Pensa en els convidats.






diumenge, 8 de juliol de 2012

DIUMENGE(s)



Avui, diumenge, penso en els diumenges antics de la meva vida. Llevar-se més tard, esmorzar croissant de xocolata, prendre cafè llegint el diari, deixar la feina per fer (més tard), dinar tard i més suculent que els dies habituals, més cafè, pel·lícula a la tele...i esperar a l'hora d'anar al cinema. Cap a quarts de 9 del vespre ens envaïa la tristor del final del cap de setmana, perquè l'endemà ja seria dilluns. La vànova reclama el seu reialme en el nostre cos. Malauradament, tenim altres servents a qui retre servei... menys bells que aquesta imatge manllevada de la xarxa.



I DIUMENGE 29, NO DISSABTE, TINDRÀ LLOC LA TROBADA BLOCAIRE, CANVI A LA VISTA! LA TROBADA SERÀ EN DIUMENGE 29, PERQUÈ TOTS ELS QUE VULGUEU HI PUGUEU ASSISTIR. La Glòria i jo hem canviat la data per ser conseqüents amb les altres trobades (Març i Maig 2012) que es van fer en diumenge. 



No empaito ovelles. Estic desperta :) Deliciós llibre il·lustrat. Bon diumenge. Sou molt macos.

dissabte, 7 de juliol de 2012

ELS BANYADORS I JO



M'emprovo un banyador vell. No m'entra. Provo a retindre la respiració 1 minut. Tampoc. He d'aguantar-la si me'l vull treure, si sospiro igual m'han de portar a urgències mig despullada.
Als mitjons, per sort, no els cal aquesta operació absurda. Ni a la resta de banyadors que (oh fortuna) sí que em van bé. Ara sospiro perquè ja han arribat les rebaixes. I el meu compte-guaita-com-corren-avall-i-enfora també sospira. Perquè llangueix, pobret. Aviat me n'aniré de vacances. Amb farcellet a l'esquena? I espardenyes de veta? I maleta de cartró? Igual sí...

Pd. En canvi, amb els banyistes, no em cal mai aguantar-me la respiració. Curiós, oi?

TINC UN DUBTE (o dos)

inspirat per
Tinc un dubte. Mentida, en tinc més d'un, però aquest és important. Sovint em passa que repenso el que vull dir en un correu, i l'acabo repensant tant que canvio de pensament i em traeixo. L'altre entén allò enviat, clar, i necessito un altre correu per desdir-me del que he dit abans i donar la raó al destinatari  (que no anava errat). Si escric amb el cor, no es pot escriure massa ràpid. Si escric amb el cap, acabo desant l'esborrany per enviar-lo més tard. I modificant-lo, i escurçant-lo...i ja hi tornem a ser.
I què passa amb explicar tot el que sents? Cal abocar-ho tot, o fer-ho per capítols? Als amics, se'ls ha de torturar explicant-los-ho tot, fil per randa, o saben llegir entre línies? També ho fan, els homes, això de vessar tot el que pensen, o només ho fan amb segons quins temes de conversa? Les dones, som totes unes sentimentals? O hi ha excepcions? Presenteu-me'n, sisplau...
Bé, era veritat. Tenia més d'1 dubte. Gràcies per contestar.

divendres, 6 de juliol de 2012

TROBADA BLOCAIRE A BARNA

ATENCIÓ!! PAREU L'ULLERA!! NETEGEU-VOS LES ORELLES!! SE FA SABER!!

La Cantireta, aquí present, i la Glòria Bosch  voldrien acabar el mes de juliol del 2012 amb bon gust de boca (bé, diguéssim que les pastilles de regalèssia i la cervesa sense/amb alcohol hi ajudaran). Estaria bé reunir-se (sota una ombra, dins d'un edifici amb aire condicionat, davall d'una palmera, en un forat a la sorra....) per saber de les nostres (belles, formoses, sense arrugues, sense Bòtocs, sense manies) cares i fer-la petar una estona mentre fem alguna cosa cultural (riure-mos dels guiris, badar davant del pitram estranger, sufocar-mos a l'apropar-se un foraster vigorós i jove, calcular los euros que los de la Roija s'han embutxacat, etc) A tal efecte, pensàvem (sí, 2 caps millor que 1) reunir-mos a BARCELONA-ÉS-BONA-SI-LA-BOSSA-SONA el dia 29 de juliol, diumenge, a les 11, en un lloc conegut i cèntric (servidora no coneix gaire BCN, agrairé que algú me reculli en un lloc adient per aparcar i trobar la N-II després) COM EL MACBA (per exemple) i anar a un lloc cultural que vos agradi i després jalar (minjar, vaie) a L'Horiginal, que cau prop d'allà, del MACBA. Demanarem menú, que no segrestarà la butxaca, a 15€.



Servisqui aquesta crida per a l'Helena, lo Miquel Àngel (si ja l'han alliberat les Muses), lo Jordi de la Banyera (i l'Alba, clar), Jordi Dorca i senyora, Joan Vigó (del bloc mafiamental), Sílvia (del bloc fent punyetes), Miramelsmots, i tots els que viuen prop de o a la City i rodalies-canvies-de-carrer-i-j'astàs-en-una-altra-ciutat-cagondena-on-són-els-rètols. (Cosa que no passa al meu poble, perquè se sap que a 4 km ve Mas de Bondia, i a 9, Montornès DE LA SEGARRA, i cap a Tarragona hi ha Guimerà, a 9 km, i Ciutadilla a 11). Agrairíem que digueu a qualsevol de les dues, la Glòria (enllaç al seu bloc a dalt) o a mi, quanta gent sereu, perquè l'organització fa que les trobades siguin més profitoses, oi?

Per cert, ens fa il·lusió conèixer-vos en persona. Ja n'hem fet 2, de trobades, i sempre han estat molt reeixides. Animeu-vos!

PD. També podem anar al MUSEU DE CERA, o a veure COLOM, o fer un tomb amb les GOLONDRINAS...He recordat que les Rambles cauen prop d'allà, i Barcelona és maca a peu, si no fa molta calor (o xafogor).

dijous, 5 de juliol de 2012

A CALDERS (amb A)

AFAMAT

El van convidar a pensar, i va portar la claca per si calia esperonar-lo.

AMB AJUDA

El van convidar a pensar. Va necessitar un purgant, hi tenia un tap massa gran.

ASTRONAUTA

El van convidar a pensar. Com que no portava posat el cinturó, va sortir disparat a l'estratosfera.

ATENT

El van convidar a pensar. Va deixar passat 30 persones a la cua del pensament i li van tancar el cervell. Ell, fora.

ATRAFEGAT

El van convidar a pensar. Mentre ho feia, el lleixiu va diluir el primer pensament dins de l'aigüera.


ATREVIT

El van convidar a pensar. Van haver de menester un traductor, només hi sortien Xs.


AVANTGUARDISTA

El van convidar a pensar. Es posà l'escafandre i sortí a l'exterior de la nau. A fumar.

AXIOMA

El van convidar a pensar. Va dir que ho havia de consultar amb el seu àlter ego. No hi va haver quòrum.

Continuo vagarosa. Els propers, amb la lletra B. Penso fer-ne un recull amb totes (o quasi) les lletres de l'alfabet. 


DISCURS IMPRECÍS



"Amb un moviment sobtat va doblegar el cap i els llavis s'ajuntaren als seus i ell llegí el significat dels seus moviments en els ulls que el miraven, francs. Era excessiu. Va tancar els ulls, sotmetent-s'hi, de cos i ànima, conscient de res més en el món que la pressió fosca que feien els seus llavis dolços a l'obrir-se. Els sentia en el cervell i en els llavis com conductors d'un discurs imprecís; i enmig hi sentia una pressió tímida i desconeguda, més fosca que l'atordiment del pecat, més dolça que la flaire o el so."

Estic vagarosa. Del llibre "Portrait of the Artist as a Young Man", de James Joyce. Grafton Books, 1977, pàgina 94, 2n paràgraf, fi del 2n capítol. Traducció de Montserrat Aloy i Roca.

dimarts, 3 de juliol de 2012

CÀLCULS



Perquè comptar
les pigues a la pell?
Els grills,
innombrables,
posen lletra al meu pas.


I els petons?
Dins de la marinada
semblen aire vermell.
En la línia del blau
fonent-se com llavors.


Les espigues.


Passejo entre rostolls, vinya verda, orenetes i marinada. Passejo entre el silenci i el jo interior. Delícia pura.

diumenge, 1 de juliol de 2012

D'ESCRIURE



"¿Por dónde debe empezarse a describir un paisaje?"   "Por el espacio que ocupa y lo bonito que es" (sic)

Nina Simone al piano, descrivint paisatges inabastables amb les paraules. Bellíssims.

CIRCULAR

mangat d'aquí

"Poema sin rima, asonante, verso blanco y libre y circular" (sic)


I jo pretentent fer poesia visual i surrealista! Un amic meu diu que de vegades cal pouar molt per trobar el nivell de docència. Bé, demà en parlem... Mentre, siguem feliços.