Passa al contingut principal

AULA, ALA, LA.



La cambra lícita
del mot subtil. I en moure'l,
sempre trasbalsa.

No gens suau 
el jou del nom descrit.
Injust, impera.

On rau el gest
que duu principi i fi?
El llapis, tou.

Sarment i serp,
taula i faula en el temps,
docent que sóc.

Montserrat Aloy i Roca

Uns haikus que expliquen l'aula: què hi faig, què hi dic, què hi sento.

Comentaris

  1. Amb l'important que és la vostra feina i quina poca consideració teniu dels que manen...
    Preciós el poema, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els que manen només veuen el nostre cap sota els seus peus. No veuen que dins del cap hi ha idees. No som peons de fàbrica, som mestres.

      Gràcies, però, pels elogis.

      Elimina
  2. Sí, som mestres, i els que manen molts no en tenen ni idea( de la nostra feina)...
    I parlant d'idees, els peons de fàbrica em penso que també en tenen...I ningú ha d'estar sota la bota de ningú!
    Bon cap de setmana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els peons també en tenen, tens raó, i ningú ha de ser superior pel fet de guanyar més o tenir més poder...

      Bon diumenge!

      Elimina
  3. guaita l´ull
    escolta l´orella
    i el cor sent.

    La docència
    sempre
    a l´anima present.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars