Ves al contingut principal

NO-INGRÈS


Si aquella era la porta a la felicitat i al retrobament amb la memòria, no va donar-li temps a llegir-ne els senyals. Morí a les escales de la residència, en el primer i alhora darrer dia del seu no-ingrès.

(Inspirat per un succès verídic)

Comentaris

  1. Respostes
    1. totalment d´acord. ( amb coneixement de causa , també ).

      Elimina
  2. I tan verídic, un parent meu va morir el dia abans d'entrar-hi. Morir a les escales encara fa més simbòlic el no-ingrés.

    ResponElimina
  3. Per a moltes persones ingressar en una residència és sinònim de morir... aquesta persona ho va complir literalment! Quin greu....

    ResponElimina
  4. S'estalvià molt d'avorriment i tristesa.

    ResponElimina
  5. Sempre que he visitat una residència, n' he sortit amb el cor encongit...
    :)

    ResponElimina
  6. Molt oportú. No s'ha perdut res de bo.

    ResponElimina
  7. Les residències, tal qual estan platejades i des de la meua perspectiva professional (sóc futura Educadora Social), són llocs que no animen a la vida, l'autonomia i la satisfacció de les persones grans.

    Sincerament, he vist coses que no m'hauria agradat veure.

    ResponElimina
  8. Apreciada senyora Cantireta i resta de comentaristes del bloc: el tema m'és molt escaient per un projecte que estic desenvolupant darrerament. M'agradaria poder comptar, si sou tan amables, amb la narració dels fets verídics que apunteu. M'interessen els fets, no la qualitat de la narració. Moltes gràcies.

    senyorstrike@gmail.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es refereix a la qüalitat de vida que dugué la persona dins el geriatric; per exemple ?

      Elimina
    2. Senyora nanis kru, l'exemple de la qualitat de vida és vàlid. Però el nucli del projecte se centraria en l'actitud de la persona gran, si s'abandona, si es resisteix a ser ingressat, les circumstàncies del traspàs. Moltes gràcies.

      Elimina
    3. En aquest cas es tractava d´una persona amb alzheimer avançat.
      La seva actitud , evidentment , fou potser de més desorientació i de resignació. Si l´interesa el cas ja li pos un correu particular. Gràcies a vosté.

      Elimina
  9. Sorprenent. A vegades em pregunto si la simple determinació psicològica ens pot dur a la mort. Jo conec un cas d'un avi que, en ingressar-lo en una residència, va deixar de parlar per sempre més. Només en una ocasió se li va escapar una frase, i fou per maleir el fill que l'havia tancat allí.

    Winston, t'envio algun altre detall. És molt interessant.

    ResponElimina
  10. Segons l'edat, potser li va ser millor no ingressar.

    ResponElimina
  11. Gràcies Montserrat, no vaig saber llegir-te el dia 6, per amor o per vanitat, no ho sé, però el teu poema no queda en sac buit.

    Una abraçada fraternal i d'amic. Un petó ben fort, t'estime com amic.

    vicent

    ResponElimina
  12. Potser és que en el fons no volia hi volia ingressar...

    ResponElimina
  13. Ironies de la vida. La porta ben bé podia ser d'entrada a una residència o d'una sortida d'un camí on no interpretava els senyals.

    ResponElimina
  14. Més val que no ens haguem de trobar en el dilema de portar-hi a ningú o de que algun dia ens hi portin a nosaltres. El tema és força complicat, se'l miri pel costat que se'l miri.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX