Passa al contingut principal

CRÒNICA D'UNA TARDA A SUDANELL



L'hora acordada. Pugem al cotxe. Amenaça pluja, però no és cap a Lleida... a la carretera llueix un sol generós i sincer que diu: "Sou capaces de tot." Els núvols posen els comentaris a la carretera sense corbes que ens porta mig en silenci còmplice cap a la fita del vers. No recordo gaire per on era, i he de refer la carretera 2 cops perquè la ment em va més ràpid que el meu (nefast) sentit de l'orientació. Si fos oreneta... "Sudanell". El canal rega el poble a l'entrar. Tot és verd i amable, tot respira primavera tardana. Els veiem en una cantonada, en cercle, com planejant alguna cosa, mirant-se als ulls en interrogació no massa curiosa. S'han llegit els ulls, ara ens toca a nosaltres ser escodrinyades per descobrir la veritat. Baixem del cotxe. Abraço amb estimació d'amiga el Joan, l'artífex d'aquesta trobada tan emotiva, inoblidable per tantes raons. Als altres els faig petons, a l'Aurora una abraçada llarga, vam estudiar la carrera plegades a la Universitat de Lleida, ara fa... 23 anys. Ella ens feia de canya enfiladissa per on corrien els nostres neguits de jovenesa... Hi som tots: Joan Abellaneda, Núria Niubó, Marc Torrent, Glòria Bosch i Morera, Carles Ferran, Empar Saéz, Aurora Marco Arbonés, Marc Freixas i Montserrat Aloy i Roca. Trobo a faltar el Miquel Àngel Tena-Rúbies, que ens envia tota la seva força en els seus poemes vigorosos amb la vida i la veritat. Ha dit que ha de fer repòs... La vida. Aquesta cançó (i el videoclip que l'acompanya) em té el cor (i els peus) robats... Apugeu el volum i seguiu-lo amb el cap!! Oh, yeah!!



I ens dirigim a la plaça on l'altre any les cigonyes fan el niu, alienes al vers i a la rima, però adients en el seu ritme a la traça dels humans a fer veure que res ens afecta. Els importa? I és que el bar és obert... caldrà refrescar la gola. Organitzem-nos: qui som, què hem vingut a fer, i tu qui ets, i com escrius?, ah, però coneixes a tal?, resulta que tal és la cosina de Qual, etc etc...Boques obertes en somriure, en rialla, sembla que pinta bé. Ah! I els FAÈRICA, què, Montse? què fan aquells nois tan eixerits? Pos assajar... mentre naltres remenem els papers pel dret i pel revés, fins que crec que els versos se  marejaran i acabaran tots escampats. "Què, us sembla que comencem? Poetes, pugin a l'escenari!!" En Joan és qui obre el cercle de recitadors, el segueixo jo i anem fent fins que acabem la primera ronda. Els de Faèrica ens deliten amb una cançó molt adient (caram, què bé que toquen en directe, i quina veu més ben afinada...PUNYETERUS!!) i comença la 2ª tongada. Per cert, en aquesta recito el famosíssim (hehehe, no t'ho creus ni tu, Montse...) "Què volen les dones?",  en què acabo amb un vers molt potent. Veig les cares flipades... sembla que tot va bé. Els altres treuen els seus millors vestits poètics. Aplaudim, mos canten els Faèrica una altra cançó i comença la 3ra ronda, i última. Remato la fenya amb una llista de símils molt sensuals... i la dono per acabada. Ells, els pacients músics, fan el recital després. Sonen fabulosos... me marxen els peus, el cos sencer, les cames... els sento dins en una força inaudita que feia temps volia tenir. S'esgota el temps, acaben. Ens fem la foto de rigor (em sento estranya... me faig fotos amb uns poetes que fan música amb una guitarra elèctrica... ens agradaria electritzar el públic amb els versos... un altre dia, una mica més de pràctica... unes imatges més potents...."Lluííííssssss!!" "Jo també!!! No et descuidis de la meva màquina!!!") i comencen els de "Quart Primera". Ens agrada... hem d'anar al lavabo, hem de parlar amb els amics, hem de dir-nos tantes coses. Alguns se'n van, altres es queden una estona més. Altres, com la Glòria i jo, i la família del Marc Freixas, ens deixem convidar a un entrepà, mentre la tarda cau i els nostres records es cristal·litzen. Una tarda inesborrable. Gràcies, Joan, per tantes coses compartides. Sense tu ni el Sinto, Sudanell no fóra possible. I gràcies, Marc, per fer possible els Faèrica... Nois, sou genials. Una gran, gran abraçada.

La tropa al complert... oh yeah!! :D

Comentaris

  1. Montserrat, ets una persona plena de vitalitat i deixa'm dir-te una cosa: transmets felicitat...molta!
    M'alegra aquesta trobada.
    Besos maca!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. passa'm el teu correu...tinc que dir-te una cosa...
      no hi ha pressa...
      remeibitacora@gmail.com

      Elimina
  2. caram quin bon rotllo tot plegat

    ResponElimina
  3. Tot un èxit, no? Felicitats a tota la tropa :D

    ResponElimina
  4. Un dia rodó!! M'agraden molt les teues cròniques! :) Espero que repetiu aviat i que jo hi puga ser!

    ResponElimina
  5. Us veieu tots molt macos però no sé qui ets tu :):)

    ResponElimina
  6. Bon sol, bon rollo, bons amics, bona poesia, bona música, bona teca...Un dia rodó. Ah ja he vist el reportatge fotogràfic a cal Joan. Quanta poesia junta!!!
    Petonets.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars