Ves al contingut principal

GRUA

d'aquest ull tan encertat

PD. De vegades me veig com una grua. Com si el meu cervell portés el coneixement d'un lloc a l'altre, sense gaire bellesa en la forma, només en el contingut... Hi ha dies en què crec que ser grua és com voler precipitar els núvols de tempesta sobre la terra. Negar el sòl amb la llàgrima del l'esforç. Ser egoista... i suspendre per falta de bases. Ais.

Grua que duus
el vèrtex al bec de l'angle.
Ets sospir fràgil...

Comentaris

  1. Diu en Salvat Papasseit:

    Quina grua el meu estel,
    quin estel la meva grua!
    de tant com brilla en el cel
    sembla una donzella nua.

    Ja veus si n'arriben a ser de boniques les grues!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs m'hauré de posar guapa, si me canta lo Salvat...

      Gràcies, Glòria!

      Elimina
  2. No se m'hagués acudit aquesta imatge però de fet portes el coneixement d'un lloc a l'altre, al caparró dels teus alumnes... no em sembla egoista... bona nit, mossa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb comentaris com els teus em puc sentir acompanyada i segura de que faig la feina el millor que sé. Però no sempre es pot portar la paraula al seu destí, encara que es vulgui molt...

      Buona notte, carissima! :0)

      Elimina
  3. Muchas gracias por incluir mi foto, pero ya sabes que el mérito lo tiene casi más Remei, que con su relato-comentario, me quitó todo el protagonismo (no se lo voy a perdonar, jajajajaja).

    Gracias de nuevo.

    Besotes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Remei no tiene remedio, es un crack! ;)

      Besotes!

      Elimina
  4. Fa feredat aquest cel, fa impressió la grua. Com el "sospir fràgil..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això l'he triada, per aquesta impressió d'aparent fragilitat, que una mica de brisa aturada pot fer descarregar el cel o desmuntar la grua.

      Gràcies!

      Elimina
  5. Quines paraules...una foto pot desencadenar molts pensaments...
    Una abraçada!
    Tu ja coneixes el meu blog nou?
    Et deixe l'enllaç, per si vols passar...
    http://remeibitacora.blogspot.com.es/

    ResponElimina
    Respostes
    1. La "culpa" la tens tu... sempre fas que el meu cervell sigui un misto per encendre's! :=)

      Sí, ja m'hi he passat. Preciós, nena...

      Elimina
  6. Però compte, quan fa molt de vent, les grues es balancegen molt, agafat fort...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja oscil·lo sola, sobretot quan ballo... o quan dono classes...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX