M'és constant

http://losvalientesduermensolos.blogspot.com.es/2010/08/patrick-brissaud.html

Vull desempegar-te de la meva pell. I de la xafogor que hi estens només en parlar-me'n. Del desig que vas escriure quan érem menys cauts, del que em vas crear com si Baudelaire no hagués existit mai. De la dona amb orgasme en aquella imatge...sí, aquella. La faldilla que em descrivia sense carrils ja no forma part de la meva vida. En emprovadors amb llum m'imaginava els gafets saltant a la teva voluntat, els pits cridant-te com orfes de la teva mà calenta, el bull efervescent del mugró en veure't arribar. Somiava jaure al capó i allà  al damunt et versificava, impudent, imprudent, els alexandrins menys orfes del teu cos. Decantar-me el poema sencer de les dents fins a la vulva, lligar amb seda l'ànima mentre fuig per l'ofec del sexe humit. Urgència del correu, de la turgència de la paraula ferma, de la samarreta d'estiu que gargoteja "poca roba". Vull desescriure el vers per escopir-lo de la boca, esborrar el tatuatge del paper, abocar-te'l gola avall en un petó llarg i saborós, i acomiadar-te lluny de mi. Però no pateixis per mi. Un altre em dulcifica el vers del melic vertical. M'és constant...