Ves al contingut principal

Color d'orat

quadre d'Hernàndez Pijoan

D'un cop de pariraigua he après a desmemoriar-te. De ranera i de granota se'n ve de mena. Mena'm, sí, cap al color d'orat, aquell bronze tan opac que sembla plata. I què bé la barnilla que entra pel cervell. Vetlla'm, llamp de llamp, llaminadura amarga, com si de capitost me n'hagués de captenir. I quan em tustarronsis, o m'atarronis de xicolata en avall, glopeja'm com es fa amb un col·lutori per a les genives sangonoses, fes-te nosa, nus. Nuar-te ha estat feixuc. Xuclar-te no pas, passaria amb una libació literàriament adient si no fos perquè ara desvariejo. No tu, no. JO. 

PD. Uh! Invencions literàries: escriptura semi-automàtica: perpertrat amb una Smith and (w)ESO(n). :-D

PD. D'OH! El títol correspon a una expressió trobada en un examen dels meus alumnes, que m'ha suggerit aquest text. :-)

PD. Tr...eh??? Durant la setmana us posaré una gastroteca i una traducció adient als esternuts de l'estació. :-O

PD. Catre. He respost a tots els vostres comentaris des que vaig escriure lo memorable "Quedem al Zurich". Ja podeu anar passant a lligir, d'un en un i en fila, i sense fer l'índio, eh? :-DDD

Comentaris

  1. Els alumnes son tota una font d'inspiració. Llàstima que no tingui alumnes, jo "només" tinc seguidors incondicionals i groupies...

    ResponElimina
  2. Encara queda la gent al Zurich?

    Valga'm Deu...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX