S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 26 de novembre de 2014

com lo dijous

 "Hola, em dic Philae. I tu?"

El 30 de juny del 2015, dimecres, la petita població d'Altet fou envaïda. L'invasor és un extraterrestre de cos robust, sense melic, amb ulls sobresortints que diríem són deguts a la ingesta de substàncies psictopròtiques del tipus peta-zeta o Nocilla; un nas de cirereta de pastor, vermell i rodó; sense coll, per tant no tenim cap dada de si la columna vertebral està soldada a la base cranial o no; uns braços curts i rabassuts acabats en unes manyoples blanques que serveixen de mans, alhora que extraordinàriament prènsils i eficaces; duu un collaret amb un penjoll rodó amb obertura al mig, el qual, al bellugar-se, emet un dring musical molt curiós que no molesta gens; no es perceben trets sexuals, desconeixem si menja peix o carn o musclos, vaja; i com a peus veiem unes espardenyes de sardanista sense cordons visibles. La nota més extraordinària és que té empegat un portafolis de color blanc damunt del que nosaltres considerem la panxa, i que no se li desempega ni cau ni extravia per voluntat pròpia, fet que ja ha motivat l'enveja d'alguns càrrecs polítics sapastres i despistats. L'invasor, anomenat DORAEMON pels seus assalariats, que es creu cap de la guerrilla "Llibertat per als dijous", va aconseguir alliberar aquest dia de la setmana de la tortura a què havia estat sotmès des que la llengua catalana va encunyar la dita "La setmana dels 3 dijous", o bé en la famosíssima frase del centre comercial "Estem al middel com els three dijous". Amb l'ajut de la sonda Philae, apadrinada per un conjunt de filòlegs cruels i amants de la cansalada virada i uns quants músics sense padrí, va aconseguir enviar-lo a DIJOUSLAND, parc temàtic dels que es perden al dimecres i no tornen en sí fins diumenge a la tarda. Amb aquesta acció heroica EL CAP DE SETMANA ARRIBA ABANS :-)

                                                                    Notícia enviada a la redacció de "La Cantireta Exprés" pel periodista Nobita Català, que treballa a "Lo diari indepepet". 

PD.(1) Perillós periodisme perpetrat amb l'ajut de la Carla, una alumna, i servidora. :-)

PD. (2) Les parts subratllades són de l'exercici de l'alumna. Les altres, de l'esbojarrada imaginació de la cantireta. :-))

dimarts, 25 de novembre de 2014

G

si voleu pintar-la :-)


Hi ha moments a la vida en que cal donar "A 10 lo de 10 i al pròxim, pos això". I en vista de que no complia (ja sabeu, com que tragino un munt de sobres amb pernils envasats i suborns la mar de sucosos, paraula plana que no s'accentua perquè acaba en -s, i altres galindaines, paraula també plana etcetectec...) els meus Dillinger diligents alumnes han dit un "Altoaí", que ve a ser un "Sinyoreta, faci lo favor de publicar-mos al seu famosíssim blog". I per a complir, i que no sigo dit que tinc la memòria d'un mosquit abans de picar damunt de la Isabel Cartoixa de Seville :-D 
per on anaia....ah, sí....pos que la gènia Gloria Fuertes mos va donar la inspiració ("haaaaaaaaaaaa.....") i com que ella ja havia expirat ("Ahhhhhhhhhhhhhhhh.....") aquí teniu la mostra de les meves sofertes alumnes A. i J., a qui dedico amb un somriure de gratitud que facin veure que la llengua "es lo más de lo más", i jo encara m'ho cregui. Mos veiem demà, nenes ;-) 

VERSIÓN A.:

Grandioso, galán y gentil,
glorioso era de cuerpo
(gélido me dejó el alma);
glotis, gracejo y más ges
tenía por la mañana.

¡Ay, hombre Ge,
hombre de mala guasa,
tres gotas de perfume
son tu pijama!  

VERSIÓN J.:

Guapo, gracioso y genuino,
grande era de cuerpo
(gloria me dejó en el alma);
genio, galante y más ges
tenía por la mañana.

¡Ay, hombre Ge,
hombre de mala gratitud,
tres gotas de perfume
son tu pijama!



dilluns, 24 de novembre de 2014

TIROL EXISTEIX

xarxes.wordpress.com

Y bizca Catalunya! :-DD

PD. Bon dillums cap a dimats. :-)

OTTO,DE ZURICH

Vam ser amants des que ens vam conèixer. No em vaig a preguntar massa coses per la por de saber, imaginar i patir al mateix moment de saber. "Bukowski", em va dir, "quan llegeixo." Per tant llegia a Bukowski. Almenys hi havia un punt en comú entre nosaltres. N'hi havia un altre, que sonava a alguna cosa com en Nick Cave a 160 rpm en un Sònar que cap dels dos havia tingut sort d'encertar. Un matí del qual en tindria només paraules desagradables, més que surrealistes. Els papers que havia d'entregar puntualment s'havien clonat 3 cops, amb petites variants en la lletra petita del contracte; el dinar ho va ser tot excepte gratificant: bledes sense sal, peix en salsa copiada de "El Exorcista", macedònia que res tenia a veure amb aquelles nenes tan eixerides que cantaven a la TV# (quant de temps en feia, ja?) amb sacarina a terrossos...ecs...i els flams que m'havien promès flotaven damunt d'una merenga que deia "porta un biombo i fem un mènage à trois" a un altre desgraciat que amb una barba de tres dies havia tingut sexe més sovint que jo, això era ben evident. Hagués pogut demanar meló, treure la llavor amb parsimònia amb els dits i enganxar-se a la pell, olorar-la i gratar dins de la carn...fer amb la síndria una celístia de pigues a la teva esquena...Raïm, cada gra un petó ran de llavi, el most més eròtic és dins del teu somriure. Saps? Ara ja no pot ser. Amb la factura dels 25€ que em corsecaven els fons de les butxaques vaig dirigir-me a trobar-te, tu, Otto, que deies ser de Zurich, allà a la verda Suïssa, allà on tots són rics i avorrits. Tanta neu tenen que ni relliscar sobre sec saben. Vaig pujar en un tren fins a Zurich, vam fer l'amor dins dels lavabos de l'estació, i al cotxe que ens duia a l'hotel, i a l'ascensor entre pisos vaig tenir un orgasme que clamava als 4 cantons d'aquell país en què jo no trobava res per a fer-me'n ciutadà. L'hotel el vas pagar tu, i els sopars vora el llac, i la passejada en...osti, ara no recordo si era en cavall o en camell. Vaja, que quan te'n vas anar i jo tornava a la normalitat un recordatori al mòbil em va desvetllar...sí, vés, ara vés al Zurich, i digues-li que fa tard, que havíem quedat el mes passat, i que si costa tant dir mentides per un forat omplert de gemecs i carícies...Vaig veure't entre la multitud asseguda. Un calfred humit es feia serp entre els pits i les cuixes. Casomtot, m'agrades tant....t'he fet heroi dels meus somnis eròtics en què reps medalles per ser gimnasta en terrenys força llefiscosos sense perdre el centre d'atenció...Vaig recordar les línies de Safo, 


Ben fet que hagis vingut, perquè em tornava boja
per tu, em febrejava el cor bleït per l’ànsia. 




Amb un somriure ben ample i una samarreta ajustada al moment, i uns sostenidors blancs amb punts negres que duien una randa negra en el lloc adient, la roba que t'agrada veure en la intimitat, em vaig apropar a tu, Otto de Zurich. "Bist du Otto vom Zurich?" "Nein, ich tut mir leid". Sí, ara nega'm tots aquests dies de... ostras, ja m'he perdut...Otto? Kein Otto?
  "Trobem-nos fora de l'Hotel Cumulus, allà on et vaig amagar per anar a la sauna al soterrani, i dins de la piscina gelada vam fotre el millor clau de la nostra vida d'amants errants". Et busco en totes les cares d'aquesta ciutat al nord de Hèlsinki, aquí a Hämeenlinna on tot és glaçat excepte els hotels i tu, on Sibelius s'inspirava per a escriure...què cony, que això és un muermo si no portes tres vodkes al damunt i ningú balla tot i ser Halloween, i mira que el paio que cantava al pub estava bo i em recordava a tu per l'alçada de les circumstàncies en la nit de lluna plena més poètica que recordes. Fot fred. Vols venir, ja?

"Otto?" "Kyllä. Siellä". Em bota el cor en saber que hi ets. Entro on m'assenyalen. Ets un caixer automàtic. Un puto caixer automàtic. 

Satellite Call by Sara Bareilles on Grooveshark


PD. Darrera participació al moment "Quedem al Zurich?" .I aquí, per com està la cosa.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Càntir

Sense llengua. Fins i tot sense massa aigua. Amb el broc petit per anar trafegant sense fer soroll i sense empassar massa fel. Des de l'Urgell que no és paisatge fidel dels que l'habiten. I t'estimo, Jaume.

PD. Un vídeo que ha fet el meu Sant. :-)

divendres, 21 de novembre de 2014

COU

i del verd
abans
arreu se sabia
perquè la sorra em tibava
des de l'aigua

ja no.
cou i sento
 passar el full
tallant de la sorra
sense aigua.

I em cria el corb
dins la negra nit
de la gola.
Udola

dijous, 20 de novembre de 2014

:-)



M'enlluerna el teu somriure. No cal que duguis res més...

dimecres, 19 de novembre de 2014

PENTATÒNICA

Un meravellós vídeo de com sentim la música i som capaços de predir les notes següents. Fins i tot per als que no en sabem gens, és fascinant. L'artista, el grandiós Bobby McFerrin.



Sigueu feliços :-)

diumenge, 16 de novembre de 2014

CALVARI

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

"Sinyora Dolós.....sinyora Dolós....!!! Vingui, vingui....!! Corri!!!" La sinyora Dolós deixa de marcar xifres a la caixa registradora, es treu els mitons que la resguarden del fred i dels penellons, es mira amb recança l'estufeta de sota el mostrador i s'apressa per a veure què li passa a la Consol. Des que la Consol ha entrat a treballar a la ferreteria "Calvari, La Clau" que només hi passen coses estranyes. Un dia una torradora va treure unes llesques de pa integral ben torrades del seu interior. La melmelada va córrer a càrrec de la Consol, que va convidar la Dolós a esmorzar. "Vingui, sinyora Dolós, guaiti....quin goig...." Ja ho sap prou, que la Consol viu sola i que la nevera de la seva cuina té uns paquets molt sospitosos amb una flaire a ranxo de gos que tira d'esquenes. La Consol també sap que la ferreteria està expirant, que els envien cartes amenaçadores (no arriben mai al seu destí, ni al taulell, totes les cartes passen un control exhaustiu fins a les mans venoses i blaves de la Dolós) i que els del banc ruixen amb arsènic els racons més foscos de la ferreteria, per si als escarbats se'ls acut menjar-se les últimes existències de sabó, o a les formigues viure dins d'un hule de fa mig segle. I a pesar de tot això, i de la migrada llum que entra pels vidres enteranyinats de la ferreteria, cada dia hi ha una raresa digna de ser comentada durant 3 minuts i escaig. Aquest matí, mentre la Consol endreçava uns setrills que el traspassat pintor Subirachs havia encarregat per un dinar a casa seva, i que mai havien tingut l'oportunitat d'amistançar-s'hi, una estufa catalítica s'havia engegat sense que ningú se li atansés. El quadre on es veu el pare de la sinyora Dolós (ambdós patien de torticoli) ha quedat penjat perfectament, i la cara del pare de la propietària transmet alleujament. La taula dels esmorzars (tasses esquerdades, sucre amb mosques fossilitzades, culleres rovellades, ganivets que no esmolen ni l'enginy d'un TN post-apocalíptic) està parada per a rebre-les. La Consol està acostumada a fer i deixar fer. La feina és un mal menor, tenint en compte la vida que l'espera quan arriba als 45 m2 del 4rt pis sense ascensor i habitat per amics amb demència i discapacitats vàries. Ha esgotat tots els trucs de màgia que se sabia. Ha demanat sisplau-perfavor als del banc que esperin un dia més, un sol dia. "Dolós, què fas que tardes tant?"  Dolós s'acosta a mirar aquella taula pantagruèlica, amb espelmes i pètals de rosa. "Olora...te'n recordes?...ara fa tant de temps...." Tanca els ulls amb força.

Al diari, els feligresos del bar del davant llegeixen en veu alta: "La Ferreteria "Calvari, La Clau" ha tancat definitivament les seves portes el divendres 21 de novembre de 2014. A l'interior s'hi ha trobat els cadàvers de les propietàries amb un fort cop de martell al cap. Els investigadors escorcollen la ferreteria per a trobar l'arma mortal, de moment sense èxit ja que era completament buida d'existències en el moment de trobar-hi els cossos sense vida."

PD. Clau reblat per a la participació d'aquest mes a Relats Conjunts.

divendres, 14 de novembre de 2014

de seta se'n ve de mena


Si no vigiles, al bosc hi ha follets. Pollets, volia dir. O eren polles d'aigua? Paelles, amb aigua.... millor amb arròs... i Aragalls que canten òpera. I una pera de postres. Sí, paelles. I parelles que s'ajoquen sota els bolets. Boletaires, tu i jo. "I a que no saps quin és el femení de boletaire? NOOOOO???? Doncs seta."

PD. D'una resposta verídica (no pas versemblant, em temo) d'un ECSamen dels que perpetro a la meva vida real, quan no sóc la cantireta. :-DD

The Cave by Mumford & Sons on Grooveshark

No rostis més el plat...


Te tinc prop. Tant que menjo el teu aroma, el coll de la camisa em fa de cullera. Duus els pantalons que tant m'agraden... En aquell llibre que sovint t'anomeno (tu no, ell) fan del dinar una festa damunt dels adjectius i dels adverbis que vull emprar per a descriure't l'àpat perfecte. "Tu". Un cop em vas emmudir amb una proposició indecent que m'enteranyinava: la meva pell blanca es féu objecte de gola i les teves mans volien enforquillar-la. I m'hagués deixat, i mentre els flams aprenien a nedar entre el sucre, em vas mirar i totes les posicions de les oracions subordinades es van fer juxtaposades. "Guaita...els coberts dibuixen una engonal." Érem tots dos conjugats en l'ara i l'aquí. Vam sospirar. El cambrer es marejava, abocat al meu escot. Els monosíl·labs romancegen, escurant els darrers cafès de la nit. Deixo molles a la teva falda? No? El baf del restaurant es farà teló. I nosaltres, bons actors, ens escapolirem per la porta dels somnis més humits. "No rostis més el plat, pel que més vulguis..."

Lover of the Light by Mumford & Sons on Grooveshark

PD. Estimats hòmens que visiteu lo meu blog, acabo de posar un radiador per a l'istiu i un ventilador per a l'hivern. Si se bellugue, millor, oi? Gràcies...un petó a cadascun, ben sorollós!!


dimarts, 11 de novembre de 2014

Color d'orat

quadre d'Hernàndez Pijoan

D'un cop de pariraigua he après a desmemoriar-te. De ranera i de granota se'n ve de mena. Mena'm, sí, cap al color d'orat, aquell bronze tan opac que sembla plata. I què bé la barnilla que entra pel cervell. Vetlla'm, llamp de llamp, llaminadura amarga, com si de capitost me n'hagués de captenir. I quan em tustarronsis, o m'atarronis de xicolata en avall, glopeja'm com es fa amb un col·lutori per a les genives sangonoses, fes-te nosa, nus. Nuar-te ha estat feixuc. Xuclar-te no pas, passaria amb una libació literàriament adient si no fos perquè ara desvariejo. No tu, no. JO. 

PD. Uh! Invencions literàries: escriptura semi-automàtica: perpertrat amb una Smith and (w)ESO(n). :-D

PD. D'OH! El títol correspon a una expressió trobada en un examen dels meus alumnes, que m'ha suggerit aquest text. :-)

PD. Tr...eh??? Durant la setmana us posaré una gastroteca i una traducció adient als esternuts de l'estació. :-O

PD. Catre. He respost a tots els vostres comentaris des que vaig escriure lo memorable "Quedem al Zurich". Ja podeu anar passant a lligir, d'un en un i en fila, i sense fer l'índio, eh? :-DDD

I de desig

De ca l'Antaviana :-)
He tret el foc del text per a fer-me'n un glaçó. I he posat el negre de la blonda del sostenidor, aquella que sosté la mirada més inspirada per a submergir-nos en el llenç de la pell. Setí de comes, i vellut de corol·les geminades, i la salaç pertinença de la meva llengua en passar la pàgina. Sí, amor, que s'obri el blanc dels teus ulls per a escriure en majúscules la I de desig. I la del "Sí..."

dilluns, 10 de novembre de 2014

Dermis

Olorar, tastar...

Et mereixes un nom propi per aquest premi. Poses la veu als diàlegs més íntims, els de pell amb pell. La meva és de taronja confitada, coberta de xocolata. I la teva?

Protection by Massive Attack on Grooveshark

PD. Bona setmana, sembla que apunta maneres. :-)

SELFIE

Si ens miro massa en aquesta foto imaginària, m'erro sense rumb en el negatiu del cos aclofat al damunt del dubte que no gosa romandre a les fosques. Revela'm. Rebel·lem-nos contra l'amor in-di-visible. Vine amb un llapis de carbó ardent, dibuixa'm a la pell. Perfuma'm amb timó des de l'est i fins a l'oest. Un pit t'assenyala l'aroma des del mugró. L'altre exalça l'honestedat perfumant la vall sencera on desitgem fer parada i fonda de l'excursió al desig. Que el baf et vesteixi amb un somriure lluent. Et diré què ruc ets mentre et fas un te, o un text sencer, o un test d'una sola pregunta, amb aquest selfie imaginari del meu cos nu.

Dancing in the Dark by Ruth Moody on Grooveshark

diumenge, 9 de novembre de 2014

Canvi de costums

plaque-de-cuisson.comprendrechoisir.com

En contra de l'avenç imparable de les plaques vitroceràmiques que tant de furor causaven entre les seves amigues, ella, la super-hiper-mega-ultra-moderna que marcava tendència en els cercles de les amistats més íntimes, s'aixecà d'una revolada de la cadira moderníssima en què amb prou feines hi cabia un maluc, i digué, amb la veu ben forta i segura:
- Jo, noies, el 9 de novembre vull butà. 

El butaner, sol·lícit, va atendre la seva petició i li deixà unes bombones molt bufones i lleugeres de pes per a que practiqués el noble art de "demanar butà, que hi perdo la pràctica". Des de llavors que la fideuà li queda boníssima, i posa els punts volats de les l·l allà on pertoquen. I no enyora en absolut el tupè engominat del seu ex, que ara viu més enllà de Terol.

Pd. Per avui. Per ser independents. Per la noblesa del meu poble, Catalunya. 

divendres, 7 de novembre de 2014

JOANA (D'ARC)

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc
"Joana?....Sí, jo....Dona...No, la de França,....doncs com t'ho diré... hi havia un tren, una via, un parell d'entrades... Hi entraven i sortien persones....Lo típic...No...no sé perquè ho dius. No. Ni mica. Ni idea.....Ves a saber....Ara t'he de deixar...Un altre dia parlem, d'acord?...Tu també...Adéu." Joana (d'Arc) no tanca el telèfon mòbil que es recarrega gràcies a Càritas i es deixa caure del tamboret on ha segut fins ara. El seu cos desmenjat espetega contra el terra brut de burilles i mocadors de paper del Bar del Triomf d'abans de ser la pagesa que diuen era. La pleguen, mentre ella mussita un "Joana, com la del quadre" i el cambrer li serveix un cafè ben carregat. Aquella nit tornarà a dormir al refugi per als sense sostre, i esgotarà totes les hores d'obertura del seu reducte imaginari, on creu haver salvat un país sencer de la incultura i la barbàrie. 

PD: Una participació desoladora als Relats Conjunts del mes d'Octubre. :-(

dimecres, 5 de novembre de 2014

Hi cap, ella?

www.fzayas.com
El padrí de la congregació saliva. El temple és ple. S'hi fa un silenci esfereïdor. Ell saliva. Els testicles pugen i tornen al seu lloc. Una petita erecció s'hi insinua. Obre la boca i pregunta: "Hi cap, ella?" I un orgasme en forma de sospir les envaeix, càlid, cofoi, complert. "Quin hiat joc de paraules més suggeridor...un altre....un altre...un aaaaaahhhhhhh....!"

PD. Em cal padrí per a perpetrar fer un atracament  recital poètic a Barcelona/Tarragona/Girona/Les Oluges/ Els Omells de na Gaia/ i altres localitats igualment remotes. Imprescindible domini dels rems  de les rimes  de les bromes alexandrines, ex-fumador (si se'n fum de mi tampoc passa res) i sobretot, sobretot, AIXERIT. No ho havia dit? Això, aixerit :-D

fortunes fool by Hiatus on Grooveshark

dimarts, 4 de novembre de 2014

RAKASTAN SINUA

Li va dir "T'estimo" (1)  en finès, però ella, més preocupada per uns brunzits estranys als pantalons, que diuen el nom de Lokia Amsuksurt, fets a Navarra amb patent nordcoreana, li contestà: "No, no em rasca. Què insinues?" I és que l'amor té els camals una mica torts :-)

PD. (1) Rakastan sinua.

Bon dia, estimats. Ja he tornat del país de la cultura. Ais.

Girls by The 1975 on Grooveshark