S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 26 d’agost de 2016

Vies i vides

Tornada de la bellesa, he arribat dels encreuaments amb altres: mirades, gestos, fotos, uatsapps, convergències d'escots i persones. Vies i vides que s'han torbat per emocionar-se. Si em travesses, que sigui per empat, aquell U MÉS U que sempre sumen. Ah, i el bàlsam de la veu, pomada nocturna que aclareix els somnis. Veus, sempre veus, i envers tu. 

PS. Torno amb 49 complerts. Aix. Petons :-)*

dimarts, 16 d’agost de 2016

Per les flors

Per totes les flors que fotografiem amb els dits mentre els enllacem, i l'aroma que ens foragita les pors, i els armaris on deso els pètals d'aquest autofocus als meus ulls miops...gràcies...molts, molts, molls, petons...

Pst... Som de vacances a la Toscana ;-) 

Pst... Tornem dijous 25, tinc el blog programat per a que pugueu llegir-me 

pst... DILLUNS 22 EN FAIG 49, i passaré pel blog a agrair-vos les molles que sempre deixeu.

dissabte, 13 d’agost de 2016

For desire ("you, yes you..."), Kim Addonizio

Recordareu el nostrat, eròtic, senzillament genial "What do women want?" (entre natres conegut com "El vestit vermell") de la gran poetessa americana Kim Addonizio. La butxaca ha volgut que m'hagi pogut comprar el seu llibre, on he trobat aquesta perla. Avui, a partir de les 5 de la tarda, ens trobareu a Crespià,  lluny de casa i prop de Girona, a l'Albert Carrasco i servidora, o Claramont i Cantireta, S.L.,  on el diré en veu alta, i crec que més d'un dirà "SÍ" al final... 

Psst...Us he dit avui que us aprecio molt molt? :-)****



Dóna'm el formatge més fort, el de més aroma,
i vull el bon vi, el remolí al cristall
que dóna la flaire masegada de les móres
o de les cireres, aquell regust al fons
de la gola, el retindre'l abans d'empassar-se'l.
Dóna'm l'amant que obre, amb un cop sec, la porta
de casa seva i m'empeny contra la paret
del rebedor fosc, i m'hi deixa fins que acabo amarada
i tremolosa, i els seus besos arriben en barques
i comencen la seua deliciosa diàspora
entre les ciutats i viles del meu cos.
A la merda amb els sants, amb els màrtirs
de la meua infantesa que m'havien d'educar
en el domini de la resistència i la fe,
a la merda amb l'altre món i sos àngels esblanqueïts
que es desmaien i sospiren com noies victorianes.
Jo vull aquest món. Vull entrar a peu
a l'oceà i sentir com prova d'endur-se'm
com si fos només un bocí de vidre ratllat
i vulgués oposar resistència. Vull caminar
entrepussant i equivocant-me
entre bars i cambres fosques,
entre hotels lluents i herbotes
als girasols en testos i als parcs
on els gossos van sense corretja
tot i els avisos, on s'ensumen mútua-
ment i es rebolquen a l'herba, vull
jaure en algun lloc i patir per amor fins
que me'n mori o gairebé, i llavors aixecar-me
i posar-me aquell vestit negre remenut i esperar-
te a tu, sí a tu, que vinguis cap a mi
i et posis de genolls i em diguis

què bona de collons estic.

Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca

 Si teniu una mica més de temps, AQUÍ  trobareu una versió recitada de collons... ;-)

a voltes ets Bach



A voltes ets Bach: un discurs en somnis que em pren des dels cabells fins les ungles, una morfosintaxi de dits llargs i esplèndids, un voler dir i un saber fer, una camisa planxada amb què t'abraço. Aquells 3 minuts que duren dies a la retina. 

divendres, 12 d’agost de 2016

Torno a Albert Carrasco



Divines reixes, les teves cuixes
i els teus malucs que encara admiro.
M'empresonaries, sols amb un mot 
dit dels teus llavis o amb un gest.
Ens amidem fins i tot si ens veiem,
com ja fa temps que fèiem. I aquí
em tindràs, vençut, desarmat i més gran
que el que les meves feines pendents
necessitarien.


Quan s'alçava més aviat la desvestia
i els seus lleus cabells arribaven just al coll.
La carn seguia surant avançant la vida,
i la prenia per pa consagrat de la comunió.
Però sempre queda un paper al calaix,
un abans i un després del llamp i el tro.
No era com abans, ni com al principi,
no érem tan joves ni inexperts, no.
Per això si ara la mar muntava el vaixell
després fóra el vaixell qui prenia el timó
i una pell blanca com una vela s'abocava,
sense nuafragis, abocant-se a l'espigó. 


Del seu llibre Ombres xineses, Ed. Omicron, sèrie poesia marbre, número 23 (2008)

Psst... muacs! :-)

dilluns, 8 d’agost de 2016

la cantireta vous souhaite... 8 ANYS!



Avui fa 8 anys que vaig deci-dir-me cantireta. És una gran actriu: s'adorm, condueix molts quilòmetres sense potser necessitat, no sap cuinar, tampoc planxa res que no sigui versos, fa apariats amb ri(t)mes que (potser) no li convenen i recita més traduccions que poemes de sang i (c)ossos. Esc-riu de l'erotisme i li plau, escota el somriure fins a l'e(n)go-nal i la cesura d'ella mateixa, diu versos en llocs públics i desa el pubis i el públic en llocs privats. Brilla perquè des que em felicites, agraeixo el vent que em besa (ets TU, saps?) i no publica perquè...bé, ja no t'ho repetiré quan ens veiem. Sí, ho faré, i un llibre de traduccions. "Ah, saps que el Michael Blumenthal m'ha respost?" "De tu, cantireta, ho esperem TOT". Gràcies per fer-ho possible, lectors, amics, còmplices, parelles artístiques i de sabates. Petons, molts, sempre. 

Ps...uh!... Demà us posaré una traducció d'un poema de la grandíssima Addonizio. Dimecres repetiré d'Albert Carrasco, i la resta de dies faré revista de l'armari de la cantireta. No tanco el blog per vacances... i el 22, en faig "50-1" ;-)***

ps...dos... et copio el beure, el pas, els àpats i les opinions. Que hi siguis és sempre una joia, i que les hores s'escurcin degut a la incertesa del predictible...

ps...tres... si ara somrius, diga-m'ho. La vida és tan curta i tu i jo ho sabem per no malgastar-la en retrets...

dijous, 4 d’agost de 2016

REFUGEES, de Brian Bilston

"(...) el món es pot veure d'una altra manera (...)"


Aquest post ja fa dies que l'hauria d'haver escrit. De fet, segur que hi haurà que em dirà "Montse...que ja fa dies que és al Face... com és que no l'has posat al teu blog? Va tot bé?" He estat uns dies una mica baixa d'ànims, però ara ja estic millor. Hem fet un parell de bolos, i he encetat una temporada a l'Instagram, amb fotos surrealistes de l'entorn. Ran d'un fil de conversa de l'AELC encetat al Gmail, en què el Guillem-Jordi Graells demanava si algú ja havia traduït al català el magnífic poema reversible del Brian Bilston (el trobareu AQUÍ), vaig posar-me en contacte amb ell... estic de vacances i vaig pensar que podia dedicar-hi temps. Per poc no perdo alguna neurona refregida, però el resultat és noble i necessari. Llegiu-lo del dret i de l'inrevés, i veureu que amb la mateixa estructura sintàctica l'emoció canvia... Compartiu, copieu, feu-ne difusió, sisplau. I gràcies, sempre, per ser-hi i deixar molles. Molts petons. 

Ps. Us copio la resposta que l'autor del poema, en Brian Bilston, deixa al seu blog, per la petició de traduir-lo i de fer-ne difusió. És un honor rebre aquestes lletres... :-)

Thanks, Montserrat. Sorry about the delay in responding – I’m on holiday at the moment. I’d be honoured to see this poem in Catalan – whatever can help to raise awareness. So, yes, please do go ahead.

REFUGEES, de Brian Bilston


no els cal la nostra ajuda
per tant no em diguis que
aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua
si la vida els hagués donat millors cartes
cal que els veiem com són realment
aprofitats i penques
dropos i mandrosos
amb bombes sota la màniga
assassins i lladres
no són
benvinguts aquí
hauríem de fer-los
tornar d'on vénen
no poden
compartir el nostre menjar
compartir les nostres llars
compartir els nostres països
en lloc d'això consentim
aixecar un mur per allunyar-los
no està bé admetre
aquestes són persones igual que nosaltres
un lloc no hauria de pertànyer només als que hi han nascut
no sigueu tan rucs de creure que

el món es pot veure d'una altra manera

Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca