Passa al contingut principal

VENTOLINA

Hi va haver una època en què el vent em deia aquesta música. En què el muscle fortíssim de la meua aurella es delia per mostrar bíceps amb qui havia viscut. Una època en què plorava els crescendos. Que fos llavors no li treu veracitat, que la llavor del que ara sorgeixi -he d'escriure una obra de teatre!- serveixi per l'ègida i l'eclosió del remolí, l'antic, ben fermat en cambra d'acer. 

Gaudiu. Us estimo.  

Comentaris

  1. Aquests vents que sempre tornen... com aquesta música del Lito Vitale, quan de temps que no l'escoltava !... un bon reencontre ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars