Per als meus, els del Segrià

de www.lleidatur.com

Hem començat l'estiu amb aquell neguit de post-confinament. No era normal tanta alegria, que en el meu cas es va tornar al·lèrgia, palpitacions i malestar quan trobava massa gent junta. El soroll fou una mania més de les quals no em podia allunyar. Viure damunt d'una terrassa on fan bona música i la gent es reuneix per alegrar-se de ser-hi NO hauria de neguitejar-me...però ho feia. On són les mascaretes? Perquè us ajunteu tant? Com és que aneu tant amuntegats arreu?

"S'ha acabat la pandèmia." No us ho creieu ni vatres. Au va, calleu. 

Divendres 3 vam anar a un concert preciós. Va ser el primer i únic dels que s'hi faran. Em sap greu. Què collons, estic emprenyada. Els meus amics, els que fan cultura, els amics del teatre que ara es veien les orelles...s'han de fer fotre. Quantes vegades cal suspendre un festival per a la canalla? Qui es pensen què són, les criatures, perquè se les menystingui així? I el públic adult, què, amb la il·lusió i les ganes que hi posaven: organització, distància entre cadires, gel, no està permès bellugar-se durant l'esdeveniment... Que hi he participat, que sé de què va!

On és el patró que ens promociona PONENT? Que si el trobo, li fotré un castanyot que li traurà la mascareta d'un cop ben fotut. Gos, més que gos... TOT se'n va a la Catalunya Central, Maresme, la costa i el nord. Que mos fotem de calor, i després de gana, òstia!!

Estic emprenyada. Així començo l'estiu del 2020.