ELLS NO EM/ELS REPRESENTEN :-(

Si amplieu la imatge, la paraula "discapacitats" NO surt enlloc. Font: www.radiotarrega.cat

Ho vaig denunciar al diari. L'Associació Alba em recolza. Alguna cosa hem aconseguit. PERÒ continuo reivindicant el dret a la inclusió de les persones amb discapacitat a usar les piscines comarcals de l'Urgell. I així va sortir al meu article publicat el 27 de juliol de 2018 al setmanari local Nova Tàrrega. 

NO!

Li he dit que anirem a la piscina. “Això de no poder parlar és una merda, perquè li diria que me’n moro de ganes, que és una piscina genial i que l’estimo per portar-m’hi i saber què vull.”

Dic que hi és tot, i que espero no deixar-me res. Aquest tot conté bolquers i tovalloletes i un pitet, entre altres coses. “M’emprenya tant, portar bolquers...I pitet, tu. Quan les noies s’acosten per saludar-me, i em miren aquest drapot al coll, hòstia...voldria fondre’m. Mira, lo dels bolquers, al cap i a la fi no es veuen, però el pitet, mare, el pitet...”  Me truquen. Sembla que és important. Em miro unes fotos del mòbil, renego i em poso nerviosa. M’aixeco del sofà i me’l miro. “Què et passa, mare? He fet alguna cosa mal feta? Allò d’abans, aquells plats que s’han trencat... Saps que el meu braç es posa rígid sense més ni més, que tu en dius ensurt per no dir “cagumlospedrer”, que no vull caure i que no hi siguis si caic.” No veig enlloc que les persones amb discapacitat estiguin incloses en el carnet de les piscines comarcals. Recordo que l’any passat no hi eren. Aquest any, igual. Deu ser que les troben incòmodes, les persones amb discapacitat? “La mare s’ha tret les ulleres per llegir. És estrany, deu ser complicat de llegir...” No, no hi són incloses, ni les paraules ni la quota. Em passaré el temps que faci falta per... “Mare, veus com em gronxo? És per dir-te que vull anar-me’n a nedar, que em poso nerviós si em prometen coses que després no compliu.”

En un correu, en una piscina adaptada, com una platja, veig que diuen que he de pagar 25€ , “amb un grau de discapacitat reconegut”, per posar-li el banyador, asseure’l a la cadira de rodes, treure’l de la cadira i posar-lo a l’aigua. “Plores, mare? No tens culpa de res, són uns poca-vergonyes, ens fan pagar perquè no són capaços d’incloure’ns ni de fer-nos visibles. No entenen res, no volen entendre res. Voldria plorar amb la mare, però no ho sé fer.”

Miri, senyora del telèfon. Us he estat esperant dos hores i mitja, perquè no teníeu arguments amb què defensar el vostre oblit. Després, amb aquella veu que augura descàrrega de pedra, m’heu venut simpatia i fum. L’any passat em vàreu “regalar” l’abonament per al meu fill, a veure si així callava aquest penediment que no us naix de cap lloc. Una altra mare va voler el mateix que jo: li concedíreu, convençuts que així soterràveu la calma abans de la tempesta. 35€, pel desgast del ciment i la ingesta de l’aigua clorada de la piscina. Escopiu abans de sortir.

La dona del telèfon no sap què dir-me. “Menystinguts, què deu voleu dir, la mare, amb aquesta paraula? Que no em té, que no sóc sempre el seu fill?” Argumento, ironitzo, hi torno. Sóc una sínia de retrets amb què ofego els seus pobres arguments. Se li escolen, no té força a les mans per agafar-los. 25€ amb descompte. La vida amb discapacitat.

“JO NO EL TINC, AQUEST PROBLEMA, PER SORT”, diu la dona. Penjo el telèfon, irada.

Decideixo denunciar la nostra invisibilitat, fill. Als 50, he perdut la por. Res em tornarà les teves capacitats, ni despistarem l’epilèpsia que ens festeja diversos cops al dia. Ni els 25€ amb què volen comprar la dignitat, la nostra. NO.

PS: Gràcies, amor, per fer-me costat i fer-ne difusió. Se diu ALBERT, i viu amb mi :-))