Aquest no és un post de Sant Valentí

 Aquest no és un post de Sant Valentí. En tot cas, és un post per als valents: hem passat la Covid. L'Albert i jo, vacunats de la 3a dosi. El Lluc, de la 2a. La que ho ha passat pitjor he estat jo: l'ofec és terrible, sents que tens agulles al coll, que una mà et tenalla i vol que et moris lenta però segura. L'Albert ha tret els mocs de tres vides anteriors.  Avui hem sortit a veure arbres, tocar fulles i sentir els ocells. Feia cinc dies que érem a casa, tancats sense veure ningú. Ja us ho diré: on són les videoconferències quan les necessites? La compra per internet, el Lluc diu que sí, però que com l'escola ré de ré. 

I mentre, corregeix o envia deures o passa faxos o escriu whatsapps. O corregeix un sofregit, o tramet un tall de pernil, o passes un vas de llet, o escrius un filet. I et discuteixes per tot i per res, perquè l'ànima se t'esmicola quan penses en la xiquesa que som, i en les nits sense dormir, i els termòmetres i els TAR, i la pena que passes si res no és definitiu. Només el dolor, només les hores que ja no són, només els dies ennegrits al calendari. 

De la resta, si fa no fa igual. La lletra, amb esforç es crea. Els amics -aquella espècie que diu una cosa al whatsapp, i tres mesos després tampoc la sentencia- són efímers o s'escolen per la inconstància. Esbronco els mals poetes, i aquells que els escorten a les presentacions gloriosament hipòcrites. 

Però vivim, perillosament abduïts per la Bellesa. I la tossuderia, esclar.