Salta al contingut principal

Contrast-oh, més de

 




Disculpeu que no hagi escrit durant tants dies. He escrit poca poesia, moltes reflexions a l'estat del whatsapp, a Instagram i he plorat molt. Vet aquí les raons: 


1) A l'escola on treballo han canviat moltes cares, i això m'ha costat (m'està costant) d'entomar. Soc de rutines, jo. A més, les maneres de fer són diferents, i haver de fer el paperot no és una cosa que se'm doni bé. Enguany és el meu darrer any de professora, i miro de distanciar-me a poc a poc del que hauré estat els 36 anys de docent. Vull marxar-ne sense massa escarafalls, i dedicar-me a allò que em dona pau i alegria. No és que ensenyar no me'n doni, però estic veient una vessant de "parc d'atraccions per a jubilats" al meu centre que no em fa gens de gràcia. La xerrameca i la repetició, ja ho sabeu, em posen frenètica; per altra, no tinc opció de posar-me auriculars per evitar sentir el disbarat presumptament graciós o la 7a repetició d'una idea difícil de solidificar.  Ja n'aniré parlant, o desembullant el budell, vaja.


2) Per altra, hi ha dues activitats d'artista (que rar se'm fa dir aquesta paraula!) que em prenen temps i trempera, per a bé i per a no tant. Una és l'exposició de fotos que es tanca aquest dijous 29, a Lleida. L'ha visitada molta gent, hi ha hagut comentaris molt favorables i algunes persones han participat del joc amb un comentari a una foto. Escriure al llibre de visites ja costa més: pel que sembla, posar un comentari és com deixar la teua empremta digital i el teu ADN. Jo no ho veig així, però ves i dis-los-ho, que et miren malament i sense acomiadar-se. L'altra és la revisió total del llibre que estic traduint, i la passada a Word. L'editor vol que escrigui l'epíleg, per explicar com s'ho ha fet una filòloga anglesa per traduir des de l'autoaprenentatge. Suant molt, ves, però amb moltíssimes paraules. 


3) M'estic fent un estudi per saber si soc TEA amb TDAH, o alguna altra cosa lleugerament diferent. Reconèixer i abraçar la meua neurodivergència també em donarà calma, encara que rumiar continuarà sent una part de la cantireta. De peculiar sempre n'he estat. Entendre com soc i perquè m'entenc tan bé amb mon fill i amb altres neurodivergents, això fa sortir el sol a casa meua. 


I ara tinc un refredat o un esgotament per tanta hiperactivitat. Cuideu-vos, sisplau. 


Comentaris

  1. Cuida't molt, tu també, Montse!
    Tant activitat és bona, però també pot esgotar.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molts canvis, Carme. Alguns no pas bons. Me costa molt, adaptar-me i no dir la veritat. Però escriure és bàlsam! Muacs!!

      Elimina
  2. Cantireta resistent, que no es trenca ni s'esquerda. Escriu, escriu, escriu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'abraço fort, Xavier. Gràcies pels mots de coratge. 😍

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars