S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 28 de desembre de 2008

Música, mestre!

Ahir vam anar a l'Auditori de Lleida a sentir la Simfònica del Vallès en el seu concert de Nadal de valsos i poques. Estàvem ben assegudes, a la tercera fila. Vam comptar almenys 60 abrics de pell ( i pèl ) en possessió de les seves propietàries, però només 3 nens ( de menys de 10 anys ) en tota la sala. Considerant que l'aforament és de 803 persones, no arriba ni a l'1% el nombre de nens que assistien al concert. Són vacances de Nadal, l'endemà és diumenge, i hi van els avis ? Ens ho va fer passar d'allò més bé : vam cridar, vam bufar xiulets i vam petar paperines de paper. I ens van regalar 4 bisos, amb la Marxa Radetzky de rigor per acabar. Crec que encara hi ha una visió poc moderna de la música clàssica, que comença per escoltar-ne a casa sense cap obligació de seure i fer escoltar dissertacions filosòfiques sobre l'obra, el compositor i el seu context històrico-musical, per acabar roncant com un beneit abans no comenci a sonar la música :(
Així passa el que passa : que els fenòmens musicals a la televisió és repeteixen com els bolets dolents en temporada de bolets, que tothom que canta a la dutxa es creu en l'obligació de demostrar al país les seves dots per al cant ( i la nu·la visió de vergonya, pròpia o aliena ) i que es venen com a xurros els CDs en què xicotets i xicotetes ensenyen a fer ploure a la Península i rodalies :)
Engegem la ràdio, donem la nostra opinió als fills i nebots sobre si la música que sona ens agrada o no; si és trista, alegre, ràpida o lenta ( tothom ho sap fer, crec jo ) i procurem recordar el nom del compositor, per si ens volem comprar l'obra. Quanta més varietat, millor, i així construïm un ventall d'opinions i gustos musicals que després ens farà agradar el Heavy, el Jazz, la Sardana i fins i tot alguna cosa del segle XII.

A casa, quan estem espessos, l'home ens posa Palestrina o Bach. I, misteriosament, la boira s'aclareix i el cor s'il·lumina. Els nens són adults germinant, tinguem vista i pensem que depèn d'ells el nostre futur ( i les nostres pensions )

dilluns, 22 de desembre de 2008

Vida... interior i exterior.

Avui ma filla fa deu anys. Una dècada de sorpreses, d'alegries, de tristors, de trasbalsos, de depressions i sobretot de VIDA. Una dècada de nena i de nen, de metges i mans obertes i tancades, de punys a la cara i veritats com espases.

Durant els dies previs al Nadal hi han hagut moments rellevants/ surrealistes :

1. Dinar amb companys. Riure'ns de nosaltres i dels altres, i afegir comentaris de sexe en bona companyia, irònics i alhora tendres. I disfrutar dels segons de complicitat que tenim els que ens tractem sovint.

2. Rebre regals inesperats, molt bonics, gens desitjats però volgudament sincers. són regals que queden a la memòria dels que el fan i dels que el reben.

3. Avaluacions. Galetes, bolígrafs, suc de fruita ( millor vi, però després hem de tornar a casa !) i comentaris elogiosos i d'altres d'enverinats sobre els material escolar. Comencem tard i acabem de nit i glaçant al carrer. I demà és "Sant Tornem-hi!!"

4. Amic invisible. Egoisme d'un que repercuteix en un altre i en mi mateixa. Tothom té dret a un regal per Nadal. No s'hi troba a gust en el grup on està : a la merda tothom i tot. El moment queda guardat en la ràbia de la memòria.

5. Trucades des de l'altra banda de l'Atlàntic. M'imagino la selva, les ruïnes, la humitat, el soroll... M'imagino la mirada sorpresa del meu marit, l'afany per grabar-ho tot i xopar-se del viatge de la seva vida. I m'imagino amb ell a tothora.

6. Agraïment per la feina feta. Targetes postals amb metàfores personals. Llàgrimes dels que tracten la discapacitat omplint-la de capacitat.

7. Divorci. Sensatesa en el missatge per donar coratge i amistat. Paquet amb regals per estimar més i treure amargor al moment.

8. Càntics. Estrebades d'orella. Planys. Mort massa aviat, massa ràpida.

Vida complexa, la dels humans.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Beans / Mongetes

Isn't it funny to see how we discard ugly items and favour beautiful ones, how we set differences among individuals, ideas, music, lives in general ?

Llegeixo el gran llibre del Màrius Serra, "Quiet". Em fa plorar, i després riure, com si estés dalt d'una muntanya russa. La meva vida també és així, a estones fa riure pel surrealisme total que comporta el nostre fill Lluc, i en altres et poses a plorar desesperat pel cop a l'estómac que et dóna la realitat. Allò que voldria que passés ( un noi eixerit ens cedeix el pas a l'ascensor i després hi entra i ens hi quedem tancats... amb el Lluc, i el m'acaba consolant perquè jo ploro atabalada... què poc romàntic! ) i el que passa ( que la gent que pot caminar baixa per l'ascensor i nosaltres fa deu minuts que volem entrar-hi però no podem, etc etc ). Allò que t'incomoda ( 25 persones mirant-te a tu i el teu fill fent sorolls i rient com tontos mentre ens fem moixaines ) i allò que et fa sentir bé, i ningú més veu. La nostra vida íntima, la més familiar, la que et colpeix i et dóna motius per aixecar-te del llit cada matí.

A l'hospital hi havia un home negre, atabalat, amb un abric negre, amb ulleres, que pensava com s'ho havia de fer el seu fill de 8 mesos per estar-se en dejú i superar una operació amb tant poc temps de vida... Mentrestant, els nens grans sortien contents de cal dentista per haver superat una mena de prova : la por a estar-se sol assegut a la butaca del dolor i l'assentiment gutural.

Un cop bullides, les mongetes semblaven bones, com recent collides, gustoses, onflades, camperoles. Un cop al carrer, tots semblem sans, nets, rics, erudits. Semblem homo sàpiens.

dimarts, 2 de desembre de 2008

ASSSÚCARR!!

PD. Reclamo, com a Donya del reialme imaginari que acabo de crear, l'illot del Cafè Bo Per a Tots i Totes ( CBPTT ) on només jo regno en companyia de la meva cullera com a "gaiato" reial. N'estic fins a la sacarina de compartir oxigen amb els alumnes i de sentir que m'escolten fins i tot els moviments peristàltics del meu estòmac pre-menopàusic. Ara tenim un reialme caòtic, sense guàrdies urbanos ni senyals ni sobretot zones blaves on aparcar els nostres culs nobles. Recreació de les taules de la guarderia ? Potser sí. Però les màquines ens usurpen el gust, les papil·les gustatives i a més ens foten mà al moneder, i a canvi rebem un cullerot a les parts baixes de l'anatomia ( i tant, que és "mia" ) dient-nos que el que bevem és cafè. També diuen alguns que el que fan és treballar...
No nem bé. Sense cafè, el proletariat es sublevarà i s'adormirà a les taules fent veure que pensa en les avaluacions.
Pd2. M'agrada fer el cafè amb la porta tancada. Fa morbo. Sobretot a les fosques i fent-hi sorolls sospitosos.

De Rodriguez amb filosofia

Bé, ara que "l'amo de la casa" se n'ha anat de vacances, hom troba que té més espai, sobretot al llit. Però després dius :
1. L'escalforeta dels peus masculins no la tenen els peus femenins.
2. Fregar la galta contra una que té pèl i rasca és agradable.
3. Qui va a buscar nens ?
4. Una mà amiga per carregar coses voluminoses...sisplau!
5. Quan vull que m'escoltin, he de parlar als pericos.

Només han passat unes hores, que no arriben a 48. Demà faltaran 3 setmanes exactes per a que torni el Jaume, i ja l'enyorem.

Més coses:
L'estupidesa humana no té límits. Parlo dels alumnes, que copien exàmens i quan els enganxes es posen a plorar. O dels que diuen mentides pensant-se que tu NO has estat mai alumne ( hehehe, és bona, aquesta!!) O dels que fan un treball en una llengua que desconeixen, i tenen la barra de dir-te que només els cal imprimir-ho... Quan penso que aquesta gent serà el cap d'una empresa on portaré el cotxe a arreglar, o a tallar-me els cabells, o seran els proveïdors del supermercat on compro cada dia, m'esgarrifo. Diuen que hem de ser autònoms i autosuficients, però també autocomplaents?? Com va dir el que se n'ha anat, " Un per mi i l'altre per jo."

No trobo ningú que em segueixi de l'edat dels que seuen a l'altra banda de la classe. El pensament basat en la relació lliure de les paraules o esdeveniments i després escrit a la pissarra no emociona, ans al contrari : o intimida o enfarfega. La frase que es diu quan algú va més enllà de la realitat i crea móns literaris parodiant els que ja coneixem és "Està flipada, aquesta tia." Si prengués drogues no tindria un pensament tan lúcid ni fóra tant ràpida. Tota mostra d'intel·ligència superior no agrada a la gent mitjana. De vegades hom es troba inferior i d'altres hom es troba a la boca del llop.

M'agrada sentir dir que els nens desfavorits intel·lectualment no dónen feina. Els que són dalt de tot no baixen a veure els que tenen problemes. Gairebé sempre es queixen de petites angúnies inversemblants i tot ho magnifiquen. "Jo, jo, a mi, per a mi, de mi, cap a mi." Em queixo del que tinc ( a casa ) i del que tinc ( a la feina ) i sempre hi ha algú que té més problemes que jo. Curiosament, són remenuts al costat dels meus. Em compraré una lupa ben gran per veure'ls i unes xanques per prendre distància dels meus.

L'autoritat es demostra amb el fer de cada dia. No crido i m'escolten. No pretenc ser graciosa i al final riem tots. No pretenc res, i sovint em sorprenc dels resultats.

No cal creure's aquells que no es creuen a ells mateixos. Sent qui som en treurem més que esforçant-nos per ser qui no som. I no cansa tant... :)