Música, mestre!
Ahir vam anar a l'Auditori de Lleida a sentir la Simfònica del Vallès en el seu concert de Nadal de valsos i polques. Estàvem ben assegudes, a la tercera fila. Vam comptar almenys 60 abrics de pell ( i pèl ) en possessió de les seves propietàries, però només 3 nens ( de menys de 10 anys ) en tota la sala. Considerant que l'aforament és de 803 persones, no arriba ni a l'1% el nombre de nens que assistien al concert. Són vacances de Nadal, l'endemà és diumenge, i hi van els avis ? Ens ho va fer passar d'allò més bé : vam cridar, vam bufar xiulets i vam petar paperines de paper. I ens van regalar 4 bisos, amb la Marxa Radetzky de rigor per acabar. Crec que encara hi ha una visió poc moderna de la música clàssica, que comença per escoltar-ne a casa sense cap obligació de seure i fer escoltar dissertacions filosòfiques sobre l'obra, el compositor i el seu context històrico-musical, per acabar roncant com un beneit abans no comenci a sonar la música :(
Així passa el que passa : que els fenòmens musicals a la televisió és repeteixen com els bolets dolents en temporada de bolets, que tothom que canta a la dutxa es creu en l'obligació de demostrar al país les seves dots per al cant ( i la nu·la visió de vergonya, pròpia o aliena ) i que es venen com a xurros els CDs en què xicotets i xicotetes ensenyen a fer ploure a la Península i rodalies :)
Engegem la ràdio, donem la nostra opinió als fills i nebots sobre si la música que sona ens agrada o no; si és trista, alegre, ràpida o lenta ( tothom ho sap fer, crec jo ) i procurem recordar el nom del compositor, per si ens volem comprar l'obra. Quanta més varietat, millor, i així construïm un ventall d'opinions i gustos musicals que després ens farà agradar el Heavy, el Jazz, la Sardana i fins i tot alguna cosa del segle XII.
A casa, quan estem espessos, l'home ens posa Palestrina o Bach. I, misteriosament, la boira s'aclareix i el cor s'il·lumina. Els nens són adults germinant, tinguem vista i pensem que depèn d'ells el nostre futur ( i les nostres pensions )
Així passa el que passa : que els fenòmens musicals a la televisió és repeteixen com els bolets dolents en temporada de bolets, que tothom que canta a la dutxa es creu en l'obligació de demostrar al país les seves dots per al cant ( i la nu·la visió de vergonya, pròpia o aliena ) i que es venen com a xurros els CDs en què xicotets i xicotetes ensenyen a fer ploure a la Península i rodalies :)
Engegem la ràdio, donem la nostra opinió als fills i nebots sobre si la música que sona ens agrada o no; si és trista, alegre, ràpida o lenta ( tothom ho sap fer, crec jo ) i procurem recordar el nom del compositor, per si ens volem comprar l'obra. Quanta més varietat, millor, i així construïm un ventall d'opinions i gustos musicals que després ens farà agradar el Heavy, el Jazz, la Sardana i fins i tot alguna cosa del segle XII.
A casa, quan estem espessos, l'home ens posa Palestrina o Bach. I, misteriosament, la boira s'aclareix i el cor s'il·lumina. Els nens són adults germinant, tinguem vista i pensem que depèn d'ells el nostre futur ( i les nostres pensions )
Cantireta! Tu sí que ets brillant. Ja veus quanta gent haurà escoltat Mozart que diuen que fa créixer la intel·ligència. Potser sí que és veritat, perquè... valga'm Déu quin món!
ResponElimina