Beans / Mongetes
Isn't it funny to see how we discard ugly items and favour beautiful ones, how we set differences among individuals, ideas, music, lives in general ?
Llegeixo el gran llibre del Màrius Serra, "Quiet". Em fa plorar, i després riure, com si estés dalt d'una muntanya russa. La meva vida també és així, a estones fa riure pel surrealisme total que comporta el nostre fill Lluc, i en altres et poses a plorar desesperat pel cop a l'estómac que et dóna la realitat. Allò que voldria que passés ( un noi eixerit ens cedeix el pas a l'ascensor i després hi entra i ens hi quedem tancats... amb el Lluc, i el m'acaba consolant perquè jo ploro atabalada... què poc romàntic! ) i el que passa ( que la gent que pot caminar baixa per l'ascensor i nosaltres fa deu minuts que volem entrar-hi però no podem, etc etc ). Allò que t'incomoda ( 25 persones mirant-te a tu i el teu fill fent sorolls i rient com tontos mentre ens fem moixaines ) i allò que et fa sentir bé, i ningú més veu. La nostra vida íntima, la més familiar, la que et colpeix i et dóna motius per aixecar-te del llit cada matí.
A l'hospital hi havia un home negre, atabalat, amb un abric negre, amb ulleres, que pensava com s'ho havia de fer el seu fill de 8 mesos per estar-se en dejú i superar una operació amb tant poc temps de vida... Mentrestant, els nens grans sortien contents de cal dentista per haver superat una mena de prova : la por a estar-se sol assegut a la butaca del dolor i l'assentiment gutural.
Un cop bullides, les mongetes semblaven bones, com recent collides, gustoses, onflades, camperoles. Un cop al carrer, tots semblem sans, nets, rics, erudits. Semblem homo sàpiens.
Llegeixo el gran llibre del Màrius Serra, "Quiet". Em fa plorar, i després riure, com si estés dalt d'una muntanya russa. La meva vida també és així, a estones fa riure pel surrealisme total que comporta el nostre fill Lluc, i en altres et poses a plorar desesperat pel cop a l'estómac que et dóna la realitat. Allò que voldria que passés ( un noi eixerit ens cedeix el pas a l'ascensor i després hi entra i ens hi quedem tancats... amb el Lluc, i el m'acaba consolant perquè jo ploro atabalada... què poc romàntic! ) i el que passa ( que la gent que pot caminar baixa per l'ascensor i nosaltres fa deu minuts que volem entrar-hi però no podem, etc etc ). Allò que t'incomoda ( 25 persones mirant-te a tu i el teu fill fent sorolls i rient com tontos mentre ens fem moixaines ) i allò que et fa sentir bé, i ningú més veu. La nostra vida íntima, la més familiar, la que et colpeix i et dóna motius per aixecar-te del llit cada matí.
A l'hospital hi havia un home negre, atabalat, amb un abric negre, amb ulleres, que pensava com s'ho havia de fer el seu fill de 8 mesos per estar-se en dejú i superar una operació amb tant poc temps de vida... Mentrestant, els nens grans sortien contents de cal dentista per haver superat una mena de prova : la por a estar-se sol assegut a la butaca del dolor i l'assentiment gutural.
Un cop bullides, les mongetes semblaven bones, com recent collides, gustoses, onflades, camperoles. Un cop al carrer, tots semblem sans, nets, rics, erudits. Semblem homo sàpiens.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!