40+1, l'hoste se'n va

Avui acomiado l'hoste. L'he de portar on tots van tots els hostes, a l'estació, però encara m'assalta el dubte : el patiment per totes dues bandes. L'home i les seves circumstàncies, i les que s'hi afegeixen, ens fan el que som, ens van modelant el caràcter i el cervell. No li guardo rancúnia, només espero tancar una porta i esperar que l'olor se'n vagi anant, com el record amb el temps : primer un dia, una setmana després, un mes i al final un any. Una estrebada de mans, una salutació en l'idioma de cadascú i una mà oberta per desitjar sort i la no-presència d'armes. Ell ha ajudat a construir part de l'espai on visc, l'ha reforçat, l'ha fet més fort i més noble. Però mentre el cervell ha fet de les seves s'hi ha posat la pols, com volent tapar la feina feta i oblidar així el rastre que deixa l'home en tot el que fa.

Avui en faig 41. Ja no és la il·lusió dels 40, en sumo un més i en falten 9 per la mitja centúria. Els braços pengen, faig ulleres perquè no dormo tot el que vull, porto ulleres des de fa temps immemorial, em sento com una bóta de vi en alta mar, tinc durícies als peus i càries a les dents i una hipoteca. Però sóc aquí, i dono gràcies per tenir la lucidesa d'escriure-ho.

Penjo un poema recent sobre la meva edat. Bufeu les espelmes per mi, gràcies.

FORTY-ONE

A true woman.

What happens when people

address you as THOU,

you look around and see

no wise men, no white hairs,

no false teeth... only a scent

of age, a path that leads to

half a century,

a trail towards the loss of memory

and the mixture of names,

the endless combinations

of phone numbers and dates

and appointments with doctors.

Sex is an aim,

a gold medal in Olympic dreams,

they all have what you need,

except you : breath.

With big arms and prominent

busts I address the speckled

teenagers who feed my salary :

Experience is a must,

tho' I looked better in

the twentieth century.

Happy birthday to me.