EL FAMÓS PACIENT (GOS LITERARI)

Bon dia a tots. Un cop vaig pensar què passaria si per amor adoptéssim altres formes.... Espero que us agradi! 

EL FAMÓS PACIENT, de Montserrat Aloy

Hi havia una vegada un home i les seves circumstàncies . Un home a qui la ciència havia convertit en el que s'anomena “un cobai humà”. Se'l reconeixia fàcilment en els cercles científics pels següents símptomes: tremolor a les mans, veu tremolosa, parpelleig constant i altern de tots dos ulls, tremolins a les cames i embarbussament general de la glotis, epiglotis i especialment del vel del paladar. Com que li costava fer entendre com es deia, i el DNI li queia de les mans així que volia demostrar la seva identitat, li direm “home” pels atributs sexuals i la nou al coll prominent, a més a més d'una barba de tres dies que li donava un aire intel·lectual molt convincent.

Tant se li embarbussava la veu i la parla que havia hagut de llogar un intèrpret perquè li era pràcticament impossible fer-se comprendre pels seus congèneres humans. Les carpetes amb dibuixos que ell ensenyava eren sovint mal interpretades pels psicoanalistes, que hi veien taques de tinta amb poca traça. El llenguatge per senyals acabava amb l'alçament del dit mig de la mà dreta per part dels oients/espectadors, i el Braille, aquella perforació enginyosa del paper per a persones amb visió defectuosa, en un paper rebregat i bavat perquè mai aconseguia passar de la primera línia de la pàgina.

L'home mai havia estat convidat a les Universitats de Massachussets o Menéndez Pelayo, perquè ni ell sabia on eren ni ells tenien notícia de la seva existència. Era un pobre home ignorant que patia d'un mal ignorat i mal interpretat.

I vet aquí que, mentre era al balcó escoltant Brahms ( que no bramava, sinó que tocava el piano en les mans de l'Alfred Brendel ), una dona esplèndida va passar per sota seu i ell es va enamorar. Com va saber que s'havia enamorat? Doncs perquè va començar a bavejar sense solta ni volta, i es va tacar les sabates que eren de pell girada de búfal d’Illinois (Estats Units) L'enamorament el va fer seguir-la, de tal manera que quan ell va sortir al carrer a empaitar-la, ella havia entrat per la mateixa porta per on ell n'havia sortit. Els vianants el van veure obrir i tancar la boca com un peix, emetre sons guturals semblants a la desesperació i estirar-se els pocs cabells que li quedaven al cap per culpa de les locions capil·lars que s'anuncien a les televisions de pagament cap a dos quarts de cinc de la matinada. I va tornar cap a casa seva, enderiat a buscar la dona dels seus somnis, que s'havia materialitzat sota el seu balcó cap a dos quarts i mig d'una d'aquell matí de juliol.

A casa no hi havia el traductor. Home eficient com pocs, a qui havia llogat mitjançant una empresa il·legal ucraïnesa dedicada a l'exportació de cotxes de segona mà, es deia Basil Kandinsky. Pensareu que el cognom li confegia unes característiques àries molt peculiars. I teniu raó. Tenia el cap quadrat. I un cosí seu, en  Piotr Mussorgsky, que era músic i descendent de russos per part de mare i de pare, feia de suplent quan el Kandinsky tenia altres feines. Per desgràcia del nostre personatge, el cosí també era molt afeccionat al vodka; tant, que el feia servir per a tot: desinfectant, raticida, perfum, desodorant, neteja terres i col·lutori bucal. Perdó, m’oblido del suavitzant per la roba. Costava trobar-lo a casa seva, i encara més costava trobar-lo sobri i a casa.

En aquestes estava, pensant malament del Kandinsky, que va sonar el timbre de la porta. Era l'intèrpret, que duia el pa i uns bistecs de corder per dinar. Sense perdre temps van entrar a la cuina per posar-se a fer el dinar. A l'hora d'amanir l'amanida ( aquest és un exemple d'anàfora, per repetir els fonemes “amani-” dins de la frase ) es van adonar tots dos que no tenien ni un gram de sal. Com que eren prop de dos quarts de tres i la botiga de la cantonada tancava a les dues, van pensar en recórrer a la veïna, de qui sabien que estava ben proveïda de sal, sucre, llet, bistecs de vedella i d'una bossa Hermès que era l'enveja de tota l'escala. En Kandinsky volia anar-hi perquè, tot i que parlava el català com parla un lluç sota l'aigua, ell era qui feia anar millor les cordes vocals de tots dos, però el Pere ( el protagonista d'aquest relat surrealista ) es va avançar al seu empleat i d'una revolada es va rentar les dents, es va posar desodorant i gomina als tres cabells del clatell i va sortir tan ràpid que va despentinar el Kandinsky de tan ràpid que anava. Els minuts següents s'haurien de sentir amb música de jazz, però com que no tothom té el mateix gust per la música, ho podeu fer xiulant “No serem moguts” o “Va pensiero”, perquè tots dos títols se li poden aplicar. Es va obrir la porta del segon pis, segona porta, i el Pere va deixar de respirar. Continuava pensant, i molt, sobre les tres preguntes que fa que ens anomenem “homo sàpiens” : “Com he arribat fins aquí? Què he vingut a fer-hi? Com li faig entendre que sóc el veí?”. La veïna va endevinar què volia, perquè s'havia acostumat a tenir el saler prop de la porta, i al costat un rètol pintat a mà on deia “No vull comprar enciclopèdies, ni aspiradors, ni matalassos inflables, ni paelles per a cuinar arròs per a 50 persones.” Li va posar el saler a les mans, i li va fer un somriure. I ell, immediatament, va saber que estava més enamorat que dues hores i deu minuts abans, o sigui, que no tenia remei. Va tornar a casa i va dibuixar la veïna al Kandinsky, que se'l mirava embadalit mentre el Pere perfilava la part més protuberant de l'anatomia femenina que acabava de veure.

El Pere no anava a comprar per anar a visitar la veïna, i el Kandinsky es va comprar tots els llibres del “Digui, digui!” que va trobar en una llibreria de segona mà de dos carrers més avall per lligar-se-la i passar per un català oriünd del poble natal de Mossèn Cinto. El Pere s'aprimava, i el Kandinsky va cremar els llibres quan va arribar als capítols dels pronoms febles. Era un dia de Sant Jordi, patró dels rosers esquilats per treballadors de raça negra al Maresme, i lluïa un sol espaterrant i primaveral que inspirava a recitar els sonets inspiradíssims del Jordi de Sant Jordi a les donzelles locals. El Kandinsky es va cremar la punta de les sabates amb els pronoms febles que clamaven venjança al cel amb les seves guspires per no haver estat escoltades, i el Pere cada cop s'assemblava més a un personatge dels quadres del Greco, esprimatxat i pàl·lid, gairebé ascètic. Per a aconseguir aquest efecte només li faltava una cosa: deixar de menjar. Era l'últim estadi de la desesperació, lliscar com full en blanc per sota les portes de la veïna per poder veure-la sense ser vist. “Ah, cet amour, si fou!” Quan va tornar el Kandinsky de la plaça, amb una rosa vermella per al seu amo, la baguette per dinar i un llibre de receptes locals, i el va veure amb els ulls en blanc, recitant de memòria “Las Moradas” de Santa Teresa de Jesús, va pensar que ja n'hi havia prou.

-         Amo? - va xiuxiuejar per no destorbar-lo.

-         “En la cruz está la gloria, y el honor, en el padecer dolor...” - deia en Pere, com posseït.

-         Quina Dolores parla, amo?- insistia en Kandinsky.- Carnissera Dolors ?

-         “Nada te turbe, nada te espante..”

-         A mi espanta amo, què dius!! - es va posar a cridar

-         “Vivo ya fuera de mí después que muero de amor...”- i s'esllanguia damunt de la butaca.

-         Ah, però abans no morir amo, jo voler cobrar paga doble!!

-         “Venga el morir ligero, que muero porque no muero”... Ai...!

-         Cridar 112?

-         “Aquella vida de arriba es la vida verdadera...!”

-         Cridar mòsen? Mòsen Paco , tercer segona ?

-         “Y tuya fue la flecha de quien la mía dichosa fue herida...”

-         Cridar ambulància? Portar paella per sang ? Al meu país fer embotit molt bo amb sang de porc!

-         “Ella ha regado mis pies con sus lágrimas y los ha enjuagado con sus cabellos”

-         Quin fàstic! Quin xampú gastar ?

-         “Porqué, pues has llegado este corazón , no le sanaste?”

-         Curar jo, tenir vodka que soluciona tot, cosí Mussorgsky!!

-         “ Y pues, me le has robado, ¿ porqué así le dejaste, y no tomas el robo que robaste ?”

-         Home, amo, ser prèstec per Mussorgsky, viatge Ukraïna, pantalons tergal, protecció sexe segur..

-         “Descubre tu presencia, y mátame tu vista y hermosura “.

-         Amo, jo no gai! O pagar paga doble, o anar Ukraïna veure iaia molt malalta, càncer terminal.

-         “Ni ya tengo otro oficio, que ya sólo en amar es mi ejercicio.”

-         Trucar feina amo, dir que baixa per bogeria. Potser cobrar Seguretat Social per incapacitat, temporal, oi? Jo fer maletes, endur embotit Vic i rosa Sant Jordi. Amo kaputt.

Li va fer un petó al front, i abans d'espetegar la porta ( un corrent d'aire que venia del menjador feia possible quedar-se tancat al carrer, si no t'enduies les claus ) va deixar les claus a dins, però es va endur el clauer, una reproducció xinesa de la Marilyn Monroe, a qui ell tenia en gran estima i resava cada nit. El Pere es va quedar mirant-se el sostre i escoltant-se els budells, que roncaven en Si menor lleugerament desafinat, ja que no havia sopat, ni esmorzat, ni s'havia aixecat per dinar. Cap a quarts de set de la tarda van trucar al timbre. Van trucar al timbre. Sí, van trucar al timbre. I com que encara estarien trucant al timbre si no fos per les claus de la veïna, es va obrir la porta. Era la veïna amb un metge. Ep! No era un metge qualsevol. Era un estomatòleg. No, perdó. Un otorinolaringòleg. Ai, no. Un endocrinòleg. Bé, tenia un nom grec. La veïna havia sabut que el Pere no obria la nevera perquè li havien posat un sensor a la porta, amb un senyal acústic que indicava la no obertura del frigorífic durant més de vint-i-quatre hores. Llavors, doncs, amb un senyor qualsevol que passés pel carrer n'hi hagués hagut prou per entrar a casa del Pere i portar-lo al CAP més proper. Sí, teniu raó, i la relació entre el metge i la veïna l'explicarem més tard.

Tornem a quan el timbre va estar sonant durant cinc minuts i en Pere recitava el Càntic dels Càntics del Vell Testament, versió vulgata.

-         “Mentre el rei es recolza a la taula,
el meu nard exhala el seu perfum.
 El meu estimat és per a mi
una bosseta de mirra,

mentre reposa entre els meus pits.”

I començava a salivar un líquid groguenc i enganxifós, que se li quedava a la comissura dels llavis i li donava un aire de boig de frenopàtic no gaire amical.

Es va obrir la porta amb les claus amigues ( o alienes, com vulgueu ) i l'escena que s'estava representant li hagués donat molts beneficis econòmics al teatre amateur, però dissortadament no hi havia públic i era real del tot. Com la bufetada que li va donar la Caritat ( Fe i Esperança eren els noms de les seves dues germanes ), que li va deixar els dits estampats a la galta sense sang. Ni queixar-se. Ni un lament. Bé, un udol com de llop famolenc i vidu, deixat a la seva sort en les estepes del Park de Yellowstone a l'hivern cru i sense rosegadors tendres.

-         UUHHUUHH!- udolava el Pere.

-         Digui trenta-tres.- Li ordenà el metge.

-         UHUHUH!!- ritme ternari, udol llarg.

-         Trenta-tres, carai!!- li xisclà a la cara.

-         Uh, uh, uh, uh...- fins a trenta-tres vegades .

-         Vaja, sembla que s'ha tornat un lupus canis sapiens.

-         Uh??

-         Un gos-llop intel·ligent.

La Caritat no se'n sabia avenir. Estava esmaperduda, com si tingués res a veure la salut mental del Pere amb la seva pròpia.

-         I digui'm, doctor... és greu? - deixà anar amb un fil de veu.

-         Mentre no ens mossegui, no. - sentencià el metge.

El Pere va començar a panteixar deixant anar una considerable quantitat de bava i es posà de quatre grapes a llepar les sabates del metge.

-         No tindrà pas una corretja ?

-         No tinc costum de practicar el sado amb els nouvinguts.- La Caritat era una noia com cal.

-         No, dona. És per al Pere.

-         I perquè l'hauríem de pegar ?

-         És per portar-lo a la consulta sense perill.

-         Jo crec que encara recorda com es camina. - se li va escapar una llàgrima.

-         Jo crec que no. Li donarem un xarop per les puces i ranxo del bo, força aigua i li farem escoltar Catalunya Ràdio, a veure si recorda la seva llengua natal.

El més pesat de la feina va ser trobar un “transportín” de la seva talla, ja que la 6XL encara no es trobava al mercat ( sí a la Xina, província de Sichuan, on es feien tots els articles per a les botigues del “Tot a 1€, o més” ). Un cop al veterinari el Pere va voler llepar la infermera, i el van haver d'adormir amb una dosi de cançons populars búlgares la mar de vulgars, que parlaven de sexe i dones i també de dones i sexe. Com que el Pere a força de no menjar s'havia quedat sense testosterona, les cançons li van fer tan efecte com una foto de la Mare Teresa de Calcuta a un habitant de Mollerussa dins del Big Ben un dissabte a la nit. El van vacunar del tifus, de la ràbia, una altra vegada del tifus, dos més de la ràbia, li van donar sèrum, li van posar un xip al canell esquerre, un collar contra les puces i col·liri als ulls. L'ambulància se'l va endur cap a casa i després van desinfectar el vehicle, de tantes puces que hi van trobar.

Heus aquí que el metge, home fornit com pocs i mala persona com molts, que havia oblidat el jurament d'Hipòcrates per culpa d'una otitis mal curada, tenia una idea fixa al cap. Tan fixa era que no se n'anava ni rentant-la amb xampú. Volia fer-se amb la veïna, i per això no va dubtar a usar els mètodes més efectius que coneixia: es va amistançar amb uns ucraïnesos, parents propers del Kandinsky, va llegir-se tot el que va trobar sobre “Verins i altres espècies tòxiques a la cuina de l'Est”, es mirà la pel·lícula “Ninotchka” per adquirir modes i costums del país i a més cada dia menjava ensalada russa i resava el Parenostre encarat cap al Kremlin. Això el va ajudar a tenir una mirada gens tranquil·litzadora. Si hi afegim que patia de presbícia i que era força miop, i a més que es treia les ulleres per convèncer-se que els actes impurs s'han de realitzar a ulls clucs, doncs ja em direu si no tenia la noia al pot.

En aquestes que ja estem a l'endemà. Tothom havia dormit a casa seva, excepte les puces, que van trobar un racó dins de l'aixella del Pere ( tothom hauria de saber que les puces tenen una dita que elles no s'apliquen però els altres sí, que diu “totes les puces són negres i diuen que són verges” ).  L'endemà de l'endemà ( dijous, vaja ) es va celebrar un bateig tan multitudinari ( entre l'aixella i el colze ) que hi va haver d'aparèixer la Policia anti-puces per les bufetades que es van donar a l'hora de servir els canapès. El Pere es va estar gratant tot el dia, i bona part de la nit. Al migdia, ja més espavilat, es va creuar amb un gos. El gos, que era molt entenimentat, tenia un os a la boca. I tanta llàstima li va fer el Pere, que li va deixar l'os a terra i l'empenyia amb el musell per què el Pere el rosegués. No va parar el cànid fins que el Pere es va acotar a ensumar l'os i se'l va posar dissimuladament a la boca per tastar-lo. El gos, un exemplar de Kromfohrlander abandonat per ser massa simpàtic, el va adoptar com a amo, i sense adonar-se'n es van trobar tots dos asseguts al sofà, mirant-se sense dir-se res. El Pere havia perdut la parla, i el gos no n'havia tingut mai. Era un cas ben grotesc. Es miraven als ulls i reien amb la boca oberta, panteixant i deixant anar bava damunt del sofà. Com que tenien arrels comunes, també es passaven les estones mortes buscant puces a les regions anals i perianals, però sense èxit. Ja hem dit abans que la policia anti-puces havia dispersat els galtes i altres parents llunyans del bateig a la zona entre el colze i l'aixella dreta del Pere, i entre les estomacades amb les porres i la colònia que feia servir el metge, gairebé totes estaven mortes i amb el seu abdomen contra el gres fet a Castelló que un paleta força assenyat havia posat al seu terra per pagar un deute amb l'ICASS ran d'uns medicaments caducats. Entre el ranxo de dinar i el de sopar als dos semicànids els quedaven poques estones de lleure. El Pere udolava cada cop que sentia la música del seu estimat Rachmàninov a la ràdio, i el gos li feia els cors a les cançons dels AC/DC. Diríem que era un orgue de gats, valgui l'expressió. El metge començava a perdre l'oremus.

L'endemà mateix d'aquest guirigall el metge decidí que calia instal·lar-se a casa d'en Pere si volia aconseguir la veïna. Calia haver la  Fe i no perdre-la per res del món. I si calia tenir Fe, la duria tatuada a l'engonal, faltaria més!! Se la va fer tatuar. A l'engonal, a cada cuixa i als dos avantbraços. Li van cobrar 300€ per cada feina artística i 30€ més per dues capses d'Ibuprofen de 30 comprimits per evitar una infecció. No va dormir durant dos dies seguits, de la febre de posseir tanta  Fe  arreu. Semblava una cabina de la ONCE amb cames, era una carnisseria ambulant, era una església viva durant la Pasqua Florida i la de Resurrecció. La passió per la seva estimada resultava tan evident que el van convidar a fer de NostreSinyó en una processó silent en un poble de molta anomenada de la comarca de l'Urgell. Això sí, com que el martiri del metge era evident, van donar vacances a la Verge dels Dolors perquè no hi haguessin xafarderies entre les verges vingudes a menys i el nou sant. No era qüestió de violentar l'Església per veure qui duria més sang a venerar, ans al contrari, tots els aprenents de barber, tatuadors, xolladors miops i cirurgians en pràctiques tenien un lloc d'honor a la processó del poble. 

Va tardar una setmana en poder tornar a la capital, el metge. Els trens feien tard, els autobusos feien figa i els avions feien vaga. Va haver de venir en autoestop dalt d'un camió refrigerat, i mentre li queia la calor del mes de juliol al damunt va acordar amb ell mateix que s'havia de fer fora el Pere de la seva vida i de la seva casa. I del Kromfohrlander també. I del sofà. Posaria un anunci al diari :” Es regala un sofà i dos gossos de pèl i sang calenta, un d'espècie desconeguda. Truqueu al 55-555 50 79 de 8 a 10 del vespre. Demaneu per Pau.”

La Fe patia pel gos.

• Pau, aquest gos té mala cara.
• Fe, el gos sempre ha estat lleig.

 I en aquestes estaven, que el Kromfodaixonses va estirar la pota i no la va poder doblegar mai més.

“Smirnoff i Molotov, advocats”. El Pere llegia aquestes paraules amb delectació. Volia saber si encara tindria alguna esperança ( Fe, vull dir ) de recuperar casa seva, la parla i el Kandinsky, i, de ser així, tornar-se humà. Duia un paper lligat al coll amb una cinta verda en què explicava el seu cas, donava el telèfon d'un veterinari de renom, i de pas acompanyava el testament al conjunt de paper mullat que li feia de collaret. Rascà la porta ben fort fins que un dels advocats l'obrí.

-         Smirnoff, gos a la porta.

-         Digues que passi.

-         Gos, passa.

-         Bup!

El paper del coll deia: “ Deixo el meu pis a la meva veïna del tercer segona. Desitjo que el Kandinsky aprengui català i es casi amb el seu xicot ucraïnès de tota la vida. I finalment ordeno que m'ingressin a la Clínica Veterinària BUP, a la carretera de Collavall, 08500 a Bellterme, província de Barcelona, i que allà disposin de les meves despulles com millor els plagui als metges i especialistes. Adéu.”

El National Geographic va fer un documental de la vida i misèries del Pere. Va tenir tant d’èxit que va anar a parar directament als peus dels contenidors de plàstic de Càritas, on els gossos rebusquen ossos i carícies dins de les bosses d’escombreries.