De posar peus en espardenyes
De posar peus en espardenyes: el fill, i tu i jo. El caliu del cor que estima, que desfà el plor amb llàgrimes de sal de l'Himàlaia, que barreja gall i bolets -el sublim i el substrat del bosc on ens besem- i que pateix per si tots ens nodrim de les teues mans. Cuina'ns un món nou, curull d'amor. No són les espardenyes, no. Som natres.
PD. Dijous de fer família, de fer groc lluny de Brusel·les, de mirar aparadors i si l'ocre és prou pro-llibertat.
Aquestes espardenyes m'han portat records d'infantesa , quan arribant a casa amb els peus glaçats ens les entaforèvem i corrents prop de l'estufa...I si eren més tapades també les duiem pel carrer, no recordo quan em van comprar les primeres sabates...Però amb unes o altres els panellons sempre feien de les seves...
ResponEliminaPetonets, Montse.
El caliu de la família, de la llar, de la pàtria...
ResponEliminaÉs el que reivindiquem que puguin gaudir els que segueixen segrestats.
Delcalços , arran de la terra i de l´estima .Noltros , aixugant llagrimes i calçant-nos ses animes.
ResponElimina