NO ÉS NO

“No és no, m’has entès? No, no tens cap dret a que em miris com si fos un tros de carn per a consum immediat! Aquest cos és meu, i l’entrego a qui vull jo, sense que primer hagi de passar un tast no consentit. No és no, m’entens? No t’acostis més. Jo no t’he atorgat el poder de la distància escurçada sense consens. Em repugna el teu ull lúbric, les teues mans que no obeeixen les normes del respecte, la boca que vomita paraules indecents. Em fas fàstic, m’entens?! Tant com el fantasma que habita la por a ser aturada a casa meua, abans d’entrar; tant com aquell aire fètid que no m’abandonarà perquè tu no entens que la dona no és cap presa, ni plat, ni samarreta amb què lluir el teu masclisme. Perquè, entenguem-nos, si només tens aquesta paraula com a estendard és que et manquen idees i arguments creïbles i sòlids. Vas entre “col·legues” cridant i enganyant, tafur de l’amistat com a coberta de la pell aliena; mires a banda i banda, lladregot miserable de l’amor que penses cobrar, com si fos un negoci amb un 35% d’iva. Ets un covard. NO ÉS NO! No m’acoto per submissió. No em doblego perquè em fas por. El petó primer ha de ser noble i consensuat. Fas ferum a fura, a forat ple de vicis; la crosta que mostres en parlar supura el líquid blanc de la intolerància. Noblesa? CA! Quan has començat a repenjar-te a la paret et queia la bava blanca de la ràbia que menges tothora. Avui, jo. Demà, una amiga meua, la meua mare, la veïna, la dona que et serveix el cafè al bar. Mira’t al mirall, mira-t’hi bé, fins que els ulls et sagnin; despulla’t del que et vesteix de dignitat, treu-te les paraules amb què perfumes la hiena que et domina. No, m’has entès, no. Ni avui, ni demà, ni la setmana que ve. Goita’t les mans: amb aquestes mans penses acaronar la teua dona a casa, vestir les filles, fer abraçades a les cunyades? D’on trauràs els arguments quan sàpiguen que has deixat petja en altres pells, sense el seu consentiment? Les miraràs a la cara i admetràs que ets un malparit, un inconscient, un futur maltractador?! No em diguis ara que no t’havien avisat, que els teus amics –els covards, els victimistes, els febles, així els anomenes tu- no volen sortir amb tu perquè ja saben què vols: sotjar, humiliar i després riure-te’n. De veres esperes que cregui que ets bona persona perquè em dius “sisplaugràcies” amb el posat sobri del peu enlaire, el peu que m’esclafarà no fos cas que et clavés una denúncia, no fos cas que sabés qui ets de debò?? Encara creus que no he notat la mà oberta a l’esquena, casualment oberta i resseguint el vestit que estreno avui, mentre tu creies que te m’estava oferint????

I ara escolta, abans que oblidis que em deus respecte només pel fet de que sóc un ésser amb drets com tu. Escolta què diu la Kim Addonizio en aquest fragment del poema “Els nombres” que he traduït perquè vegis quantes de naltres diem “NO ÉS NO”:

“(...) Estic cansada, vull reposar ara.

Vull besar el cos del meu amant, l’única boca, el primer

nom

sense ombra. Deixa’m anar. Quantes pregàries

hi ha aquesta nit, quantes de nosaltres hem d’estar despertes i escoltar?”

No és no. ARA, AVUI I SEMPRE”.