Passa al contingut principal

Sóc un peix d'aigua dolça en aigua salada

https://unsplash.com/photos/UFCVxUC-PqM


“Si et deixessin tenir una malaltia, quina t’agradaria patir?” 

El nen no es comunica. No sap plorar ni riure. Obre una carpeta amb uns enganxons amb velcro i els dona, com qui diu, a qui els sàpiga interpretar. L’espera es fa interminable, i xiscla. “Pa, ara. Pa, ara. Pa.” 1 nen entre 1000  és un peix d’aigua dolça en aigua salada. 

“Compto 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7…
passes entre l’aquí i l’allà, minuts entre llavors i ara
i el quanpugui que serà quan trobi [...]”

I començo. Des de petit han dit als pares que el nen és diferent. Que no s’encomana de la rialla dels altres, que no riu quan es fan bromes; que els mira astorat quan li diuen “plou a bots i barrals” i ell contesta que no, “que plou a mil·lilitres i litres”. Els pares s’entossudeixen a explicar a tothom que cal agafar-li la cara perquè el nen els miri, i que tampoc li agrada que el toquin, per tant aparta la cara i les mans, en un desig de no ser acariciat. Fa mal, aquesta manca de contacte. Té una gran memòria per coses ben petites –alguns afegeixen que absurdes-, i els retreu, als pares i als companys, que no se sàpiguen la taula del 9 i hagin de menester la calculadora. Ha après anglès mirant documentals sobre dofins, tots els que ha trobat a la BBC, i sap com treure els subtítols perquè li molesta, tanta lletra. Després de veure el documental, diu que al minut 22 hi havia una falta de traducció en català, relacionada amb un pronom feble. Camina cap on vol anar, sovint sense companyia. S’hi pot estar molta estona, fent el que vol fer; no obstant, li incomoda que se l’interrompi: és un peix canviat de tipus d’aigua, costa acostumar-se ràpid i amb eficiència a un entorn tan diferent. 

“[...] Comptaré 8, 9, 10, 11 i em gronxo d’un costat a l’altre
Amb la música i només sento la quietud, i allà on sigui que potser
Que el que SÍ es compta i el que NO s’han omplert més enllà del suportable[...]”

“Jo, lector, no sóc com el que han descrit abans. Ja m’agradaria...! Hi sento bé, sí, però no tombo la cara quan m’anomenen. Ep, no és que no vulgui fer cas, és que em costa si no em mires directament als ulls. Ara ja ho sé fer, i de vegades no entenc la cara de qui m’anomena. M’ho han d’explicar, perquè em penso que sóc jo qui... Tinc costums curiosos: acaricio l’armari a ca la mare, i l’aresta que té la taula amb les tovalles posades. Diries que és una arpa amb una sola corda, aquest fregament que faig, a les coses. Alguna vegada contesto, amb paraules, el que em pregunten. Una vegada, i només una vegada, perquè era un pesat el paio de la ràdio que parlava de futbol, vaig dir “Gol!” i em vaig quedar tan ample després.”

Quan es lleva, aquest noi o noia, segueix uns estereotips: demana la tablet per esmorzar, la música ajuda a pair, vol saber quin temps fa perquè s’ha aturat davant de l’armari. Quin camí més llarg, el que fan cap a l’escola o l’institut, si hi van sols i en transport escolar. No sap com aturar les burles, els dobles sentits, les metàfores que ell i ella es prenen literalment. Es pregunta perquè el món és tan difícil d’entendre, com és que no pot menjar coses del mateix color sempre, de quina manera els nombres parells es combinen al número Pi. Vol ser perfecte, per aconseguir la felicitat, que no hauria de passar per menjar pedres al pati. On és, l’escola integradora?

“[...]
Compto 20, 30...50...100... i llavors encara compto una mica més
Per saber que he acomplert una cosa
Per saber que no estic perdut
Per omplir l’espai buit [...]”

“Una vegada el meu professor va preguntar a la mare perquè jo sabia comptar. La mare li va explicar com sumàvem escales, i que multiplicar no és més que sumar 2 cops. També li va estranyar que sàpiga comptar fins a 15 en 6 idiomes, i que dic “Jastà” quan hem pujat tots els graons. De fet, aquesta és l’única paraula que dic, i sempre la dic quan toca, mai a destemps. La dic quan vull que em posis per 5a vegada “Highway to hell”, dels AC/DC. Em gronxo, mare, també quan ja en tinc prou, dels esports a la TV3."

“[...]Perquè tot això és important –tu, i ells- importen
I cal que ho recordi
Que jo també importo
Que jo...
Compto”

PS. Fragments extrets de la meva traducció a l’anglès de l’autora, del poema “Number”, de Michelle Baron, que no he sabut trobar en cap lloc web des que el vaig traduir. Us prego que, si ho trobeu, me'n digueu l'origen en un comentari a aquest post. Gràcies!


PS2. Article publicat a la Nova Tàrrega, el 2 de novembre de 2018.


Comentaris

  1. M'han agradat molt aquests fragments que has traduït...És ben curiós que cada persona autista és diferent i reacciona també d'una manera diferent als diversos estímuls que rep dels altres... Miraré si trobo aquest poema.
    Petonets.

    ResponElimina
  2. Conec una dona que té dos fills, i tots dos amb TEA. No tinc paraules.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars