Pompeia soc jo

Pompeia no és una ciutat, ni tu eres tan bo amb els fòssils. Em desenterrares per escopir-me la cendra que et feia menys mentider. Jo hi era: damunt, sota, arreu. Pompeia no és una casa on ser feliç, ni tan sols un foc per als ossos. Em vaig escolar entre els teus dits, i esbotzar la porta dels retrets. Soc arreu, perquè Pompeia ja no té cens electoral, i jo no et votaré. La pica no de marbre, la taula no de fusta, el mirall no de la veritat. Desenganya't, Pompeia soc jo: la cendra del que vam ser, a l'aire que respires. 

PS. Bregant, com sempre. I posant bellesa a la vida. L'amor de l'Albert ajuda a respirar. Gràcies per llegir. Petons forts per a tots.