LLET, LLETRA, ÊTRE

Un restot de cadàvers m'ha seguit fins al moll de l'os. Em rosega i em diu que en diuen ansietat, que trobi una bossa de paper i em faci a la idea de que tot l'oxigen del món és allà dins. Faig una performance entre crits i fonemes africats, com si aprengués zulu o xhosa. La gestió del cervell no és l'adequada. Venen veus a dir aprovats i enteniment. Venen ments a dir que mentir és generós quan la veritat no és suportable. 

Llavors, si et pensaves que tot milloraria, truca l'avi dels mots inconnexos, i diu que farà 2 idiomes, ell que ja en va crear un quan tu n'eres la professora. I et preguntes pels dislèxics, per l'autisme, per la diglòssia. Et ve al cap aquella xicota que distorsionava l'escriptura, i deia el contrari del que tu li havies explicat. Llavors, sense voler-ho, també recordes aquell conte que vau escriure juntes, del miracle de persistir. I plores al lavabo, perquè cony, que n'és de difícil entendre la lletra i les persones...

Surto dels llibres, enfilo cap als agres perfils de les gramàtiques. Salto noms propis, faig com qui no vol veure les altes lletres dels prohoms. Però entre totes les coses, et trio a TU, d'aquells que deien poemes, d'aquells que es llevaren la camisa al mig de la plaça. Els cadàvers roseguen els polsos: la casa, els fills, la casa. Cridem-nos amb el silenci de l'enyor: només TU fas que el dia sigui llum, només TU has aconseguit que la medul·la del meus ossos sigui ben rosa, ben viva.