He llegit en Marc Freixas

Em costa molt, llegir. Cal fer un esforç, però, i aquest ha estat amb un de poesia, aquest que ara us descriuré. "Si em prenguessin els àtoms", del Marc Freixas (El petit editor, 2020), és un llibre atípic. Si hi busqueu alguna veritat indissoluble, aquí no hi és, perquè el TU i el JO a qui s'adreça el Marc són variants del tu i del jo que formen la nostra capacitat de canvi, en allò que anomenem éssers vius i pensants. Quan hom creu haver trobat la resposta, l'autor ens desmunta per fer-ne una pregunta. On són les veritats immutables? Per què viure o estimar o respirar? Cal una dosi d'humilitat per encarar aquest llibre, que culmina amb la valentia de les preguntes eternes: on som, què som, d'on venim. Ningú les respondrà per a nosaltres, i malament si ho fa. Ens condemna a l'opacitat i l'orgull, defectes no pas atribuïbles al seu autor, ni als que, amb molta paciència, miren d'esbandir del seu currículum vital. Goseu fer-vos petits, goseu repensar l'escriptura i la vida, però no deixeu que us prenguin res vostre. Ni els àtoms. 

Seguim tibant el cos,

i no deixem de cansar-nos

sense cansar-nos.

Sabem que hi ha dolor

sense saber de res

perquè no n'hi ha.

Que tinguis temps

de tenir temps

dins del no-temps.

Que siguis lliure

per tenir llibertat

dins les teves utopies.

Però busca't més a prop.

Però troba't més amb tu. 

Per fer-me entendre, 

podria dir-vos

que tinc una tristesa de poeta.

No només d'escriure-la,

i no només de dir-ne la mort.

També per fer-vos saber

que jo voldria viure

per escriure totes les coses

que hi ha en totes les vides.

Extirparem amb el poema

el mal que agreuja temps difícils.