Amb esTRÈS ( dos és suficient)

@Axel Vandenhirtz

Estimats lectors,

No he estat massa fina, últimament. L'estrès em passa factura, i tant pensar accelera el cor fins que la respiració s'escurça i penso si el món se m'acabés o si els pares es morissin o jo… Tant de bo tenir una màquina que ens donés hora per pensar, i la resta del temps estès com en un vincle de fil de seda entre dormir i fer veure que vius. 

Ara s'acaba un curs estrany, més del que m'esperava: funció de fi de curs al teatre La Bòbila, de Badalona; fi de curs a casa amb el pare, perquè la mare porta un genoll nou; els alumnes no recorden tornar els estris per arribar a aprovar els exàmens…

I mentre, un virus amb antibiòtic al Lluc, més d'una setmana. Voldries protegir-lo del dolor i dels virus, voldries que et digués si li fa mal o només té por i necessita sa mare i l'olor que reconforta. Plores pels racons, mentre la dutxa esbandeix un sabó invisible, i tornes a la cuina amb els sofregits borrosos. 

El cap de setmana que ve aniré a fer un curset de clown. I l'altre, també. M'afartaré de Barcelona, segur, hi he anat cada dissabte des de l'octubre de l'any passat. És el que hi ha, diuen, per formar-se en això. 

Estigueu bons, i gaudiu de l'estiu.