Ves al contingut principal

Anna Sàez escriu (rebé)

Permeteu-me que l'elogiï. És una gran escriptora, i els de la meua terra n'estem molt orgullosos. Us en deixo més mostres al seu bloc. Gràcies pel teu retrovisor, Anna, i per molts més. Un petó. 

El dia després

Sant Jordi deixa ressaca. Sí, és una absoluta meravella. Un dia que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. Un dia laborable en què la gent s'organitza per fer festa. El triomf, efímer, de l'anarquia. Això és Sant Jordi, res més: Un prodigi de senzillesa i complexitat. O això era Sant Jordi (i remarco el temps verbal). M'hi sobren els rànquings. La xifra exacta de roses que es despatxen. Els milions d'euros que facturen editors i llibreters. La mercantilització de Sant Jordi és, també, la banalització de la festa. Una competició absurda que no entenc. “Avui porten els llibres al mercat,/ i els venen com si fossin peix o faves”, escriu Pere Rovira a propòsit de Sant Jordi. “Són llibres, si considerem l'objecte” però són les “coses tristes” que duu a sota del braç el lector que compra “consultant les llistes”. Amén. Durant molts anys he exercit de periodista cultural. En nosaltres ningú no hi pensa el Dia del Llibre, però també ens toca fer moltes hores extra a l'abril. Amb el cap saturat de novetats que no hem tingut temps d'assimilar, una pregunta fatídica que s’ha repetit al llarg de tota la setmana: “quin llibre em recomanes?”. Sí, no sembla difícil de respondre. Però com es pot recomanar un llibre? No m’imagino res tan íntim i personal com obrir-ne un i endinsar-te al món que creix entre les seues pàgines. De vegades es fa tan gran, tan inabastable, que el recorreràs la resta de la teua vida. És el cau del conill que fa de porta d’entrada al país de les meravelles. Un estiu llunyà de xafogor i llargues migdiades tedioses vaig arribar a Macondo sense saber on anava. I em va canviar la vida. Diuen que Gabriel García Márquez ha mort. No m’ho acabo de creure. És immortal. És com el París de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman: Sempre hi podrem retornar. Perquè no hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?”. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida”.

El Retrovisor (Segre, 24-4-15)

Comentaris

  1. (No li feu cas, que s'ha passat!!!) Moltes gràcies. Un honor publicar al teu blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des que et conec que els divendres tinc més motius per llegir la nostra premsa :-))

      Una abraçada, Anna.

      Elimina
  2. Si que li fem cas, raones i escrius molt bé...També penso que se'ns han tunejat la festa de Sant Jordi...
    Un petó a les dues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em va costar sang trobar uns llibres per regalar per Sant Jordi. Els vaig trobar. Un amagadet en un prestatge. L'altre, en una parada de llibres alternatius. Jordis n'hi ha molts, alguns són pencos :-(

      Petons (meus, els de l'Anna no sé on són)!

      Elimina
  3. I que me'n dius dels llibres que venen embolicats amb plàstic, com si fossin un paquet de carn?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per evitar que la lletra s'encomani? Perquè l'autor és al·lèrgic a les masses incultes? Perquè s'han confós amb el pernil i aquell duu faixa de paper i el llibre, coberta de poliestirè? Perquè de fet això embolicat abans eren croquetes de pernil i ara tenen forma de paper?

      No sé, nena...se m'acudeixen més ideies prò cap de sensata. Ains. :-)

      Elimina
  4. I la de llibres que resten per llegir?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I el temps, que va contra nostre? La feina, les rentadores, la publicitat a la televisió, els uatsap de jeroglífic, els embussos de trànsit, el tràfic de neurones inservibles per a escriure un comentari com cal (aquest, per exemple). Uf.

      Petons. O peons, com vulguis.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX