Eufòria rosa

Per estrany que sembli, no m'he begut l'enteniment, ni vaig cantant el Virolai mentre feinejo a casa, faig classe o miro de conduir sense perdre cap neurona indispensable. Aquest article em té el cor robat. La "culpa" és del seu autor, bon amic meu, l'Andreu Loncà, a qui segueixo en el seu article dominical anomenat "La tria" al diari Segre. Aquest escriptor té la virtut de posar els adjectius necessaris al "plat du jour" i fer-lo bell, comestible i sorprenent en cada mos. Un grapat d'abraçades amables, i un petó. Eufòric, si vols :-)*

EUFÒRIA ROSA

Predisposat per les paraules d’Anna Saez, que n’havia escrit un article elogiós, vaig fer una passejada certament agrícola, poètica i floral, si se’m permet dir-ho sense cursileria, pels presseguers florits del  baix segrià.
Prenent l’antiga carretera nacional en direcció a Alcarràs,  passat Torres de Segre, i seguint la carretera del pantà d’ Utxesa hi trobareu, tot just en un trencall  a mà dreta, la indicació d’Aitona, per la banda esquerra del riu Segre- mirant des de la ciutat de Lleida.
Des d’allí en endavant, efímerament podreu gaudir d’una eclosió eufòrica de rosa en diversos matisos i gradacions : del rosa esvaït al rosa pujat, una mica eròtic, carnós i presumit. La densitat de presseguers en flor és magnífica, espectacular, una mica aclaparadora i tot. És un paisatge efímer i tonificant, amb contrast amb un reng de pins o un tossal pelat pel bestiar.
Les terrasses dels bancals, en diversos estrats, poden aconseguir, per pura intuïció o atzar, unes variacions del rosa encantadores. Si ensopegueu alguna tarda quieta, de solitud solar, llavors presenta alguna cosa de màgica explosió de llum. En dia de festa, és un món calmat de flors, de ciclistes virolats de diumenge al matí.
Són matins una mica mòrbids, lleganyosos, de llunyanies esborrades. Només el vents escombra aquestes imperfeccions de la llum i dilata el paisatge cap a les muntanyes coronades de neu.
Des de l’esquerra del Segre, els pobles del baix segrià queden difuminats, llunyans, terrosos, amb els edificis nous de les cooperatives i les velles i ostentoses esglésies barroques com a signes de la Història.

Els presseguers són esporgats i arrenglerats en formació  militar pels pagesos per a la utilitat industrial dels fruits. La floració no arriba a la luxúria esbojarrada d’algunes pruneres pèrsiques dels jardins i voreres de Lleida- un excés sense fruit. I tanmateix, són d’una meravellosa bellesa encantadora que s’ha de gaudir en companyia.
Hi vaig anar amb una amiga, amant dels paisatges encantadors, amb la càmera a la mà. I després en vaig penjar les fotos al facebook : és el signe dels nous temps. Facebook és una mena de pati de veïns de casa italiana dels anys vint, o de la Barcelona del 1890 i escaig, amb escala interior i patis plens de joves, canalla  a manta, crits , ulls esbatanats  i olor de sofregit .