Ves al contingut principal

De posar peus en espardenyes


De posar peus en espardenyes: el fill, i tu i jo. El caliu del cor que estima, que desfà el plor amb llàgrimes de sal de l'Himàlaia, que barreja gall i bolets -el sublim i el substrat del bosc on ens besem- i que pateix per si tots ens nodrim de les teues mans. Cuina'ns un món nou, curull d'amor. No són les espardenyes, no. Som natres. 

PD. Dijous de fer família, de fer groc lluny de Brusel·les, de mirar aparadors i si l'ocre és prou pro-llibertat.

Comentaris

  1. Aquestes espardenyes m'han portat records d'infantesa , quan arribant a casa amb els peus glaçats ens les entaforèvem i corrents prop de l'estufa...I si eren més tapades també les duiem pel carrer, no recordo quan em van comprar les primeres sabates...Però amb unes o altres els panellons sempre feien de les seves...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
  2. El caliu de la família, de la llar, de la pàtria...
    És el que reivindiquem que puguin gaudir els que segueixen segrestats.

    ResponElimina
  3. Delcalços , arran de la terra i de l´estima .Noltros , aixugant llagrimes i calçant-nos ses animes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars