Negra de mi

Avui és un dia no-especial. No tindré marisc per dinar, ni anells de diamants amagats sota el coixí, ni els meus soferts alumnes em vitorejaran així que anunciï que no hi hauran més exàmens d'aquí al Juliol, ni rebré missatges amistosos de part del meu banc en què se'm perdona la hipoteca per amnèsia col·lectiva i comportament exemplar, ni els cotxes frenaran en sec per a contemplar la meva ossamenta perfectament equilibrada, ni a la televisió deixaran d'emetre els anuncis que em posen a mil i treuen el pitjor de mi, ni al mirall del lavabo hi sortirà una imatge ampliada a mida natural de la Nicole Kidman en lloc de la meva, ni el Huey Lewis vindrà des de l'altra banda de l'Atlàntic amb un ram de roses felicitant-me pel meu nom tan ben triat per part del meu pare i la meva mare. Ah, ni la rentadora s'engegarà sola, ni la roba s'estendrà sense la meva ajuda, ni el rentaplats endevinarà el meu pensament, ni les arrugues dels meus pantalons acabaran connectades al meu cervell mitjançant la telepatia, ni, per suposat em restaré anys o càries o sacsons, ni cap acabalat hereu a qui no conec m'ingressarà una quantitat no gens mensypreable d'EUROS ( així, cridant ) al meu compte corrent per a que pugui escapar-me amb el meu Sant i la canalla a un paradís fiscal i oblidar, sense arrugues al front ni excés de greix, que avui serà un dia no-especial, pel fet que em digui Montserrat. Però s'accepten petons.