LA FI D'UNA DÈCADA

Fa 10 anys jo vivia en una altra casa, on érem feliços a estones. Els fills eren petits, nosaltres ja rondàvem la quarantena i ens en fèiem creus de la rapidesa amb què havíem esdevingut uns altres. Fa 10 anys vaig començar una carrera prop d'un parc, on encara deixo mostres d'intel·ligència i caos en 3 llengües ;-) Vaig estimar qui em va correspondre molt, i alhora aprendre que, qui no em volia llavors, ja NO em voldrà mai. A tothom agraeixo el fet d'haver-me après, i escrit sobre nosaltres -aquest pronom que esdevé singular un cop t'has estavellat contra l'egoisme de l'altre. Fa 10 anys jo feia la talla 46, i tenia 2 diòptries menys a cada ull: corria davant del vent i les veia venir, vet'ho aquí. 

Del temps present, n'ha canviat l'adreça i el nom de qui m'acompanya tot el dia (L'amor neteja les ulleres que em trec per dormir) Queden els fills, les diòptries i els quilos. També s'ha instal·lat la poesia sobre ells, tots, i el caos en les 3 llengües -i benvingut caos, ens ha fet guanyar molts batecs al cor, i 7 premis literaris! 

Quan em torneu a veure, sabreu de què soc capaç: he fet emocionar la Kim Addonizio en el vostre "El vestit vermell", he fet riure en "Per a l'únic home a qui li agraden els meus malucs", m'han abraçat en el magnífic "Contra la Ventafocs". Ja sé estrafer un orgasme, sé cridar fort mentre dic poesia des dels ovaris. Em sé més forta. I això, avui dimarts 31 de desembre de 2019, és TOT el que compta: més de 1300 entrades a ca la cantireta, que és la Montserrat Aloy, encara que li faci ràbia. O no. 

Bon any 2020. Viviu-lo, que és l'única cosa que us endureu. Gràcies per ser-hi, en totes les maneres que ho feu.