Dia(ri) 82 del confinament.
D'ací |
Ja no plou. No puc dormir: el cel ha deixat la pedra del seu ronyó en molts bocins a les terres -ja migrades- de l'Urgell i les Garrigues. El cel ens ha escopit la mala òstia i l'ha fet calamarsa. Què farem, si la terra no queda prenyada del cel...?
He llegit en veu alta, i estona, un poema que estimo. De flors i farina i amor. Acaba amb la paraula "trau". De vegades em sento com un botó al qual el trau no acaba d'ajustar. De vegades només soc el trau: l'espai, l'ull de la jaqueta que mira endins i enfora, sense massa conclusions.
Obro el correu -mentida, el deixo que somiegi, mentre no el molesto- i un allau d'empatia em salta al cor: els alumnes volen altres vides, s'enduen els desitjos als papers, en fan correspondència 2.0 amb mi.
El nostre gat, un Fionn ros i de mida considerable per ser gat, em ve a buscar. Trona, llampega, cau aigua des de llocs impensables, amb una fúria semblant a la dels primers dies del COVID. Al cel s'hi conxorxen ràbies, i aquesta n'és la mostra.
I abraçar-te fins al final dels confinaments. Escolto la Kate Bush, que canta fluixet: "And dream of sheep".
dormir, sense somiar, dormir...
Millor dormir somniant, no pedregades sinó arcs de Sant Martí...
ResponEliminaPetonets.
Exelente!! 😉
ResponElimina