CARTA A LA MODISTA DE LA MEUA VIDA

És més que probable que aquesta entrada al meu blog us sorprengui.  La Fina Pérez, una modista gallega que viu a Tàrrega des de fa... més de 40 anys, és la meua modista. Aquesta dona em va regalar el vestit de bodes amb el meu marit, l'Albert, el dissabte 23 d'octubre de 2021. En una conversa de les moltes que mantenim quan vaig al seu taller, em manifestà que volia assistir al nostre enllaç. "Me hace mucha ilusión verte casar otra vez, Montse."I vet aquí que jo, la nit anterior, li vaig escriure això. Després d'haver-nos posat els anells l'un a l'altre, van venir les lectures d'agraïments, de regals. Ella em vestia d'agraïment mentre jo li llegia això en veu alta. Com me l'estimo, aquesta dona!

PD. "Ets la meua clienta preferida. Mai no dius que no a les meues idees esbojarrades!", em diu, entre rialles, quan ens esverem sobre la roba emprovada. I és que, de vegades, la complicitat fa metre cinquanta i et fa vores als vestits. 

M’has despullat i vestit des que era petita. M’has posat tots els colors de l’arc

de Sant Martí al cos, sense jutjar-me, sense entristir-me. Patronos ho eren

tots, Fina: els de paper, i els de plàstic, i els que manaven. Cap d’ells, però,

ens torçava els plans: la roba preparada, els detalls ben fistonejats, i la rialla

que havies planxat per al comiat. Que res se’ns torci, deies, no t’engreixis, els

botons quedaran preciosos.

Hem triat aquesta roba per dir-nos que l’amor no té mida, ni lletres X o L

juntes o per separat. Que el rosa, si no ets bleda, et fa bategar la pell més

fort. Que els brodats en blanc giravolten els ulls dels envejosos, i els fan

sospitar que soc… què soc, Fina? La clienta que diu a tot que sí, que porta

camises de llençols infantils…

Casa’ns amb els fils de cosir. Cus-nos botons a les vores del somriure. Fes-

nos les vores dels somnis. Nosaltres no podem estimar-te més, perquè ens

hem vestit amb tu per arribar fins aquí. Fins a la pell.

Gràcies.