SUMMERTIME o l'existència

 

Foto de 豫 庞: https://www.pexels.com/ca-es/foto/reflex-en-blanc-i-negre-de-figures-caminant-33511058/

D'un quant temps ençà no puc escriure res massa llarg. Se m'entrebanquen les lletres, i les comes em semblen innecessàries. Poso punts perquè cal respirar entre idees, però el cap em porta a aquell, i el sento dir-me que altres ho fan millor, o m'ignora tant quan busco la seua acceptació que estic més sola que mai. Deixaria d'acabar el conte que comença bé perquè el trobo estúpid, infantil (això ell m'ho deia molt), irrellevant. Faig poemes brevíssims, esbosso idees per un altre conte, cerco vocabulari per quadres sobre geometria. 

Canto per saber com sona la meua veu. Ara torna a tenir cos, i omple la classe on la meua professora -meravellosa Paula Costes- em somriu i m'emociona mentre arribo a llocs preciosos dins meu, com el "Summertime" de Gershwin. Hi he arribat amb la tessitura de soprano de l'Audra McDonald, jo que em creia fermament ser contralt. 

He d'acabar de traduir el llibre. Em fa por, sabeu?, perquè és el meu refugi i la meua conversa recurrent. Com a autista sense diagnòstic, no sé parlar de banalitats. Aprenc a força de mirar i de pensar, i sobretot de preguntar. Tinc un gran respecte pels artistes. Encara em pregunto, a les 5 del matí, què soc.